Puigdemont té la paraula

Léalo en español La dreta a Catalunya no té futur. La dreta unionista es va inflar amb els vots de l’esquerra unionista. Amb gent com Celestino Corbacho. Ciutadans era això. La dreta independentista, un cop passada la febrada sobiranista, ja es veu que se sent més còmode en l’autonomisme catalanista. Aquest és un fenomen curiós. No és que m’inquieti gaire, per bé que les societats “normals” es construeixen des de la diversitat ideològica. La unanimitat nacional no existeix i quan s’ha volgut imposar, històricament s’ha traduït en el totalitarisme, negre o roig. Està clar, doncs, que la dreta no sap … Continua la lectura de Puigdemont té la paraula

El gran engany

Léalo en español Suposo que tothom entén que no hem arribat fins aquí per perfeccionar l’autogovern. Una promesa inconcreta d’un dirigent del PSOE, que, si fos sincera, podia haver-la fet abans, quan els vots d’ERC no eren necessaris. Ho ha fet ara per pura necessitat. Aquest detall, que no és menor, és el que resta credibilitat al debat sobre la investidura. Que ràpid que hem oblidat la clàusula 9a de l’acord previ entre PSOE i UP. Qui no s’adoni de l’engany, lleparà. Però a ERC hi ha ganes d’aliar-se amb el PSOE i UP. El Sis d’Octubre de 1934 va passar … Continua la lectura de El gran engany

Els patriotes de baix

Legiu-lo en español Els “patriotes de base” també hauria pogut ser el títol d’aquest article. Els independentistes d’abans que el terratrèmol guerracivilista ho destruís tot parlaven dels “de baix”, del poble, dels que defensaven la nació sense reclamar res, ni privilegis ni honors, per referir-se a la base del moviment. Als “de baix” no els calia apel·lar a cap unitat estratègica, perquè ells eren la unitat. El comú de la gent, patriòtica, tossudament alçada, la que fa realment història, no falla mai. Ni abans ni ara. Els politicastres, en canvi, omplen els fulls del calendari mentre són vius. Després no … Continua la lectura de Els patriotes de baix

En defensa pròpia

A les 10 del matí del 23 de juliol del 2009, els Mossos d’Esquadra van començar a escorcollar la seu del Palau de la Música Catalana per ordre d’un jutge que investigava un presumpte desviament de 2,9 milions d’euros en els comptes de l’entitat. Vaig escoltar la notícia a la ràdio i no li vaig prestar gaire atenció. A més, no coneixia Fèlix Millet ni la seva mà dreta, Jordi Montull, a pesar de ser jo director de la Fundació CatDem, l’antiga Fundació Ramon Trias Fargas, a la qual havia canviat el nom –amb gran disgust de la família, per … Continua la lectura de En defensa pròpia

I si Gramsci tingués raó

Léalo en español Dimarts passat, Salvador Cardús va publicar l’article “Qui són PDeCAT, JxCat i CN?”. L’endemà, Ferran Sáez insistia en la qüestió d’esbrinar qui és qui en l’espai polític independentista vinculat a Carles Puigdemont a “Sopa de lletres”, publicat al mateix diari. Sáez fa seva la conclusió de Cardús (“Si els qui defensen l’espai que representa l’actual sopa de lletres volen mantenir-lo i eixamplar-lo, hauran d’aprendre a fer dues coses alhora: defensar la dignitat de la lluita contra la repressió i, simultàniament, omplir de contingut el seu programa polític”), i després discrepa dels ingredients que han de formar part d’aquesta recepta. Goso … Continua la lectura de I si Gramsci tingués raó

L’anhelat pal de paller

Léalo en español En una entrevista del 12 de gener de 2011 al diari Ara, Joan Carretero, líder de Reagrupament i antic conseller de la Generalitat, afirmava rotund: “ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme”. Els republicans acabaven de perdre 11 diputats a les eleccions del 28-N, les que va guanyar Artur Mas amb 62 escons després de set anys de coalició d’ERC amb el PSC i ICV-EUiA. ERC s’havia anat aprimant, precisament, per les disputes que havia protagonitzat l’exalcalde de Puigcerdà i pels efectes devastadors del segon tripartit. Va perdre la meitat dels vots que havia obtingut … Continua la lectura de L’anhelat pal de paller

L’independentisme somniat

Léalo en español L’independentisme màgic torna, vaig llegir no sé on. I de seguida vaig pensar que sí, que realment estàvem entrant en una fase en què almenys una part de l’independentisme polític defensava el retorn d’un inesperat independentisme màgic: l’independentisme del peix al cove. L’independentisme moderat —com si un grup que demana la independència d’una part de l’Estat al qual pertany pugui ser considerat mai moderat per l’establishment al qual vol guanyar— difon arreu on va la idea que és un error que l’autodeterminació sigui un dels aspectes de la negociació amb l’Estat després del 28-A. Només si ets com … Continua la lectura de L’independentisme somniat

Sense líders

L’essència de la filo­so­fia de Sun Tzu sobre la guerra des­cansa en dos prin­ci­pis: l’estratègia és supe­rior a la violència i la intel·ligència és millor que la bru­ta­li­tat. Aques­tes pre­mis­ses por­ta­ven el gran teòric de la pla­ni­fi­cació mili­tar a dir que l’art suprem de la guerra és sot­me­tre l’ene­mic sense llui­tar. Podria caure en la broma fàcil i dir que guerra i intel·ligència són dues parau­les que quan les poses jun­tes for­men un oxímoron. Però, no. Les comu­ni­tats huma­nes es for­men, evo­lu­ci­o­nen i des­a­pa­rei­xen mit­jançant els con­flic­tes. La història con­tem­porània és resul­tat del con­flicte, que és molt més que la … Continua la lectura de Sense líders

Españolizar la política catalana

Llegiu-lo en català Las peores derrotas son las que se infringe uno mismo. En la práctica del tenis los errores no forzados son aquellos errores que, sin mediar nuestro rival, provocamos nosotros mismos. Por ejemplo, cuando tenemos una bola fácil para ganar el punto y fallamos el golpe mandando a la red o fuera de la pista la pelota. Lo bonito del tenis son los errores forzados por golpes ganadores que rompen la técnica del rival. Algo parecido ocurre cuando observamos la buena política. Lo peor es caer en un racha de errores no forzados e ir perdiendo puntos uno … Continua la lectura de Españolizar la política catalana

Elogi de la infidelitat partidista

Léalo en español Són moltes les frases cèlebres atribuïdes a Winston Churchill. Qui fou el primer ministre britànic va ser un home ocurrent que atresorava un gran instint polític. No tenia pèls a la llengua i deia el que volia sense estalviar-se de fer observacions feridores si calia. En una ocasió va llançar un dard enverinat contra un jove diputat liberal que s’unia al Partit Laborista: “És la primera vegada a la meva vida que veig una rata nedant cap a un vaixell que s’enfonsa”. Una acusació de transfuguisme, com diríem avui dia, que dita així, d’entrada no concorda amb … Continua la lectura de Elogi de la infidelitat partidista