Una confabulació narcòtica

Léalo en español El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes … Continua la lectura de Una confabulació narcòtica

Destorbeu-los!

Léalo en español “Un espectre, l’espectre de l’independentisme, ronda per Espanya. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Espanya: el Rei i els partits del sistema, González i Aznar, l’extrema dreta i els tribunals. D’aquest fet es desprenen dues conseqüències: La primera és que l’independentisme ja és reconegut com una potència per tots els poders de l’estat i per això s’esmercen a destruir-lo. La segona és que ja és hora que els independentistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un … Continua la lectura de Destorbeu-los!

La nova anormalitat

Léalo en español Tothom sap que la legislatura està acabada. El problema és saber quin dia el president Quim Torra es decidirà a prémer el botó per posar en marxa oficialment la campanya electoral. No és un bon moment per anar a eleccions, però l’ambient polític està tan degradat, el Govern funciona tan malament, i la desunió entre els dos partits de la coalició governamental és tan nociva, que l’única sortida és aquesta. Tots els grups van prenent posicions i això encara fa més difícil la governabilitat posterior al llarg i perjudicial —en termes humans i econòmics— confinament. Com més … Continua la lectura de La nova anormalitat

El bloc per la ruptura

Léalo en español L’independentisme no té líders. Quan ja es veu que no s’ha superat la mentalitat autonomista, parlar de líders independentistes és un oxímoron. Cal dir les coses pel seu nom. És una desgràcia, però és així. Proclamar-se independentista és més fàcil que dissenyar una estratègia independentista que desbordi l’actual paràlisi, presidida per una competència estúpida entre ERC i Junts per Catalunya per veure qui queda primer en les pròximes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, com les del 21-D del 2017, tornarà a convocar l’Estat per la via de la inhabilitació del president Torra. L’autonomia va a mal borràs … Continua la lectura de El bloc per la ruptura

El ‘meu’ principi de realitat

Léalo en español Sigmund Freud va formular el principi de realitat per oposar-lo al principi de plaer que havia enunciat el físic, matemàtic i psicòleg Gustav Fechner el 1848. Els entesos afirmen que ambdós conceptes s’atenen al principi de satisfacció. O sigui, a la capacitat que té la ment humana de jutjar la realitat del món exterior —i d’actuar-hi en conseqüència— allunyant-se del dolor, del que l’ha provocat, per mirar de trobar una solució. Així doncs, segons la psicologia freudiana, no hi podem fer més. Tothom té el seu principi de satisfacció, la diferència és que els “realistes” s’acontenten amb una formulació a llarg termini i … Continua la lectura de El ‘meu’ principi de realitat

La comèdia de la unitat

Léalo en español Acabem amb la ficció de la unitat política, electoral, estratègica o com n’hi vulgui dir entre ERC i Junts per Catalunya. L’independentisme no necessita cap altra unitat que la unitat popular. A més, la via de l’acord entre els dos grans partits independentistes s’ha exposat i defensat a tort i a dret i no ha fructificat. Junts pel Sí va ser una fórmula tan efímera com la proclamació de la República catalana el 27-O. A les eleccions del 21-D, ERC es va enfrontar a una nova formació, Junts per Catalunya, que li disputava l’espai ideològic i l’independentisme. … Continua la lectura de La comèdia de la unitat

El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

Llepar-se les ferides

Quan s’albira el final del túnel després de molts dies de confinament i de desconcert, em sorprèn constatar que l’independentisme partidista torni a debatre el de sempre, com si res no hagués passat. Tenen raó els que descriuen la situació com una mena de bucle melancòlic que, a més, va acompanyat d’un munt de retrets i deslleialtats. La realitat és que tenim l’autonomia devastada, sota mínims, que ni tan sols s’assembla a l’autogovern de què es disposava abans que les urgències del tripartit ens aboquessin a la fracassada reforma estatutària del 2006. El fracàs d’aquella reforma, que va avalar el … Continua la lectura de Llepar-se les ferides

No és això, Joan, no és això

Léalo en español Des que s’ha jubilat, Joan Tardà està més actiu que mai. En comptes de jugar a la petanca o a la botifarra, es dedica a escriure piulades i articles amb els quals dispara contra tot déu. Sort que diuen que el “junquerisme” és amor! Un amor ben singular, perquè estrafà la veu i el capteniment quan s’adreça als altres independentistes. El “junquerisme” no és res, almenys de moment, perquè el que té de semblant amb el “pujolisme” és el victimisme, les males pràctiques, les persecucions, les exclusions, els xecs de sota mà, el doble llenguatge i ara, … Continua la lectura de No és això, Joan, no és això

Badalona com a metàfora

Láelo en español Per què Miquel Iceta és més catalanista que no ho pugui ser Xavier García Albiol? Per què Eva Granados és menys unionista i espanyolista que no pugui ser-ho Inés Arrimadas? Si jo fes aquestes preguntes en veu alta, per exemple, en una tertúlia on hi hagués majoria del que abans es coneixia com a tercera via, l’escàndol seria majúscul. M’acusarien d’insensat, de provocador, de voler trencar la sacrosanta —i idealitzada— llegenda que som un sol poble. A Catalunya no tothom disposa dels drets fonamentals per sentir-se lliure. És una evidència que a la presó o a l’exili en aquests … Continua la lectura de Badalona com a metàfora