Des de l’escó 33

Un bon prestidigitador sap dues coses: on ha de mirar el públic i on no ha de mirar. Avui comença al Parlament el debat dels Pressupostos 2026 de la Generalitat, i el Govern i els partits de la coalició governamental (PSC, Esquerra i Comuns) hi arribaran amb tots els elements de l’espectacle preparats: el pressupost més gran de la història de Catalunya, un creixement del 22,8% respecte al darrer aprovat, una aposta sense precedents per la salut, l’educació i l’habitatge. El relat serà ben construït, les xifres seran grans i els adjectius generosos. I mentre el públic aplaudeixi mirant on se li indica, el truc s’estarà fent amb l’altra mà.

No dic que el pressupost sigui dolent en tots els seus aspectes. Dir-ho seria deshonest, i la deshonestedat és precisament el que vull combatre des d’aquests articles fets des d’una mirada parlamentària (aquest és el que fa cinquanta). Hi ha millores reals: l’estalvi corrent és positiu per primera vegada en dècades, el deute sobre el PIB es redueix, el pagament als proveïdors es manté per sota dels trenta dies. Aquests avenços existeixen i mereixen reconeixement. Però el relat oficial va molt més lluny del que les dades sostenen, i és obligació d’una oposició rigorosa posar-hi noms i números.

Comencem pel titular. El 22,8% d’increment és la comparació amb el pressupost del 2023, el darrer que es va aprovar. Però Catalunya ha funcionat amb pressupostos prorrogats i suplements de crèdit des d’aleshores. Si ho comparem amb el pressupost realment vigent el 2025, incloent-hi tots els suplements, l’increment és del 10,3%. Una xifra molt diferent. I fins i tot aquella podria ser menor —ningú ho sap amb certesa, perquè el Govern encara no ha publicat les dades d’execució real del desembre de 2025. Des de Junts ho hem demanat. Ho continuem exigint. Un govern que presenta el pressupost del 2026 sense tancar els comptes del 2025 no mereix que ningú li validi les comparacions. Primer il·lusionisme del prestidigitador: fer desaparèixer el punt de partida real.

Sobre la inversió, el truc és igualment elegant. Es presenta un creixement del 45% respecte al 2023 com una fita històrica. Però el que ha passat és molt més senzill: els fons europeus Next Generation han desaparegut, i el pressupost propi ha hagut de cobrir el forat que deixen. En termes absoluts, els diners destinats a invertir el 2026 seran aproximadament els mateixos que el 2023. No hi ha cap acceleració. Simplement es tapa un forat. Segon il·lusionisme del prestidigitador: fer que una substitució sembli un avenç.

El mateix criteri s’ha d’aplicar als increments de despesa corrent. Quan el pressupost de Salut creix un 21%, la xifra sembla extraordinària. Però la despesa farmacèutica —un dels capítols més voluminosos del sistema sanitari— té una dinàmica pròpia de pujada de preus que escapa al control de la Generalitat. Més pressupost no és automàticament més prestació. En molts casos és simplement pagar el mateix servei amb preus més alts. El discurs sobre l’increment de la despesa social hauria d’anar sempre acompanyat d’un deflactor honest. Sense això, els titulars enganyen. Tercer il·lusionisme del prestidigitador: fer que la inflació sembli generositat.

Però hi ha un element que em preocupa especialment, i que és el que cal posar en evidència sense contemplacions. Una part de l’increment d’ingressos que fa possible aquest pressupost prové d’un mecanisme silenciós: el salt de trams de l’IRPF per efecte de la inflació. Quan els salaris pugen per compensar la pèrdua de poder adquisitiu, però les escales tributàries no s’actualitzen, els contribuents paguen més impostos sense que ningú hagi pres la decisió explícita d’apujar-los. És perfectament legítim com a política tributària —sempre que s’expliqui obertament i es justifiqui. El que no és acceptable és aprofitar-se d’aquest increment de recaptació en silenci, com si fos un regal del creixement econòmic. Quart il·lusionisme del prestidigitador, i el més hàbil: fer que un augment d’impostos sembli que no hagi existit.

Així és com s’arriba a la pregunta cabdal: si se’ns demana més esforç fiscal, quin és l’esforç equivalent que exigim a l’Estat? Perquè la resposta, ara com ara, és cap. La inversió executada per l’Administració General de l’Estat a Catalunya continua crònicament per sota del que li correspondria per PIB i per població. El “finançament singular” anunciat és, de moment, un acord de voluntats sense calendari ni garanties ni els vots necessaris.

Mentrestant, la Generalitat continua atrapada en mecanismes pensats com a provisionals. El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), nascut com una mesura d’emergència i convertit en dependència estructural, encara grava les finances catalanes amb 1.616 milions d’euros anuals en interessos: el capítol del pressupost que més creix respecte del 2023. I, a més, l’Estat continua infrafinançant polítiques com la dependència que després exigeix que la Generalitat gestioni sense els diners necessaris.

Dit d’una altra manera: se li demana a la ciutadania catalana que pagui més, i l’Estat no paga el que deu.

El pressupost del 2026 no és el pressupost d’un govern que ha canviat de rumb. És, essencialment, el mateix pressupost que el febrer d’enguany i que van haver de retirar per l’escenificació d’Esquerra d’un desacord tàctic. El canvi és que els 800 milions que estaven aparcats en fons genèrics per negociar amb els socis parlamentaris, ara tenen nom i partida. La fotografia global no ha canviat. Les promeses estructurals pendents, tampoc. Avui, el Govern obrirà el debat amb l’espectacle preparat. La feina de l’oposició real —patriòtica i responsable, malgrat la coalició governamental— serà explicar els trucs dels prestidigitadors. No per derrotar un pressupost —Junts no té els vots per fer-ho—, sinó perquè la ciutadania mereix saber exactament què s’aprova en el seu nom.

Els pressupostos no són mai neutrals: revelen qui paga, qui decideix què es paga i qui s’emporta l’aplaudiment. Quan la política es converteix en espectacle, la primera obligació de l’oposició és encendre els llums per evitar ser víctima de l’il·lusionisme.