Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

Qui governa amb 42 diputats de 135 hauria de ser menys superb i escoltar l’oposició Des de l’escó 33 Dilluns passat, Andy Burnham va rebre les claus del número 10 de Downing Street. L’anterior primer ministre, Keir Starmer, va arribar al poder fa dos anys amb una majoria absoluta aclaparadora i se’n va amb el país igual que el va trobar: una economia que no creix, un deute públic del cent per cent del PIB i un milió de joves que ni estudien ni treballen. El Regne Unit navega sense rumb des del 2008 —l’any de l’última gran crisi— i, només en l’última dècada, … Continua la lectura de Final de temporada: la supèrbia dels 42 diputats

L’estabilitat imaginària del president Illa

Des de l’escó 33 Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat, la paraula més repetida va ser “estabilitat”. Després d’una dècada marcada pel procés independentista, els que venien a “rectificar-lo” prometien un temps nou: menys confrontació i més gestió, menys soroll i més eficàcia. Vint-i-dos mesos després, la realitat ha desmentit la propaganda. La legislatura ha estat travessada per conflictes sectorials, vagues, protestes i un malestar social persistent que afecta pràcticament tots els àmbits de l’acció pública. L’esperança ha estat substituïda per la frustració, que s’ha convertit en rutina. I així és com els agricultors han … Continua la lectura de L’estabilitat imaginària del president Illa

Els pressupostos dels prestigiditadors

Des de l’escó 33 Un bon prestidigitador sap dues coses: on ha de mirar el públic i on no ha de mirar. Avui comença al Parlament el debat dels Pressupostos 2026 de la Generalitat, i el Govern i els partits de la coalició governamental (PSC, Esquerra i Comuns) hi arribaran amb tots els elements de l’espectacle preparats: el pressupost més gran de la història de Catalunya, un creixement del 22,8% respecte al darrer aprovat, una aposta sense precedents per la salut, l’educació i l’habitatge. El relat serà ben construït, les xifres seran grans i els adjectius generosos. I mentre el … Continua la lectura de Els pressupostos dels prestigiditadors

La diana a l’esquena

Des de l’escó 33 Hi ha imatges que no desapareixen. Formen part d’una memòria política que, amb els anys, adquireix un significat que va més enllà del moment. Una d’aquestes imatges és la de l’exconsellera Montserrat Tura caminant cap al Parlament amb una creu pintada a l’esquena. No era una consigna, ni una pancarta, ni una crítica política. Era una marca. Una diana. Aquell 15 de juny de 2011, en el setge al Parlament, alguns manifestants van decidir que el debat polític ja no exigia confrontar idees, sinó assenyalar persones. Pintar-les. Marcar-les. Convertir-les en objecte d’escarni. La mateixa consellera ho … Continua la lectura de La diana a l’esquena

Infants sense sostre

Des de l’escó 33 El debat sobre l’habitatge a Catalunya fa temps que s’ha desplaçat del terreny de les solucions al de les coartades. Tothom reconeix que hi ha una emergència, però pocs estan disposats a assumir les conseqüències polítiques d’afrontar-la. Mentrestant, la precarietat residencial avança i els seus efectes més devastadors es fan visibles allà on gairebé ningú no presta atenció: a l’escola. Quan una família viu sota l’amenaça d’un desnonament, l’escolarització dels infants deixa de ser un procés estable. No tan sols perquè canvia el domicili o el centre educatiu, sinó perquè es trenca la seguretat mínima sobre la … Continua la lectura de Infants sense sostre

La conjura dels venedors de fum

Des de l’escó 33 Els mitjans de comunicació oficialistes prediquen que s’ha arribat a un acord de finançament “històric”. Aturem-nos-hi perquè, amb els governs espanyols, i, especialment, amb el PSOE, la palla sempre va cara. Cal començar per explicar la primera veritat incòmoda: no hi ha hagut cap acord entre Catalunya i l’Estat. L’acord és estrictament entre el PSOE i ERC, amb el Govern Illa actuant com a observador i posicionant-se políticament a la banda del PSOE. Aquest detall, que els partits interessats han intentat presentar com una formalitat, és en realitat el nucli del problema. Un finançament de país no … Continua la lectura de La conjura dels venedors de fum

Si no pensem la nació, la perdrem

Des de l’escó 33 El 2026 no pot ser un any de dubtes, sinó de prendre decisions. El que s’ha esgotat el 2025 no és tan sols un cicle polític, sinó una manera d’esquivar els debats de fons confiant que el temps els resoldria sol. No ho ha fet. Al contrari: els ha radicalitzat. Entrar al 2026 vol dir assumir que la política catalana ja no pot permetre’s ni l’ambigüitat calculada ni la rendició intel·lectual. Hi ha reptes que no admeten ajornaments, i el principal és aquest: qui pensa la nació, i amb quins valors. El creixement de l’extrema dreta a Catalunya no és … Continua la lectura de Si no pensem la nació, la perdrem

“A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

L’historiador i diputat de Junts representa el sector esquerrà del partit de Puigdemont, que s’ha reordenat Vicenç PagèsFotos: Carlos Bagliett Agustí Colomines (Barcelona, 1957) és historiador i professor a la Universitat de Barcelona. Des d’aquesta legislatura, ocupa un escó al Parlament de Catalunya en representació de Junts per Catalunya. Tot i no ser militant del partit de Carles Puigdemont, Colomines es reivindica com a membre del sector d’esquerra de l’espai puigdemontista. De fet, en les darreres setmanes, aquest espai s’ha reordenat amb la fusió de dos partits: Acció per la República i Moviment d’Esquerres (una escissió del PSC) per donar lloc a MEScat-Independentistes d’Esquerra (MEScat-IE). En aquesta entrevista, qui fou director … Continua la lectura de “A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

Orriols, el Rufián de la dreta

Des de l’escó 33 Hi ha lectures que, sota una aparença de rigor acadèmic, distorsionen la realitat política. Com els miralls deformants dels parcs d’atraccions, la intenció no és comprendre, sinó fer entrar el clau per la cabota. L’article que va publicar recentment el professor Asbel Bohigues a The Conversation sobre l’ascens d’Aliança Catalana encerta a identificar un fenomen preocupant —l’aparició d’una força d’extrema dreta independentista—, però l’insereix en un marc analític que confon símptomes amb causes i, sobretot, que no ofereix cap alternativa real. Analitzar una crisi sense proposar sortides és condemnar-nos a la paràlisi. I això és precisament el que no … Continua la lectura de Orriols, el Rufián de la dreta