El curs polític comença sempre l’Onze de Setembre. Divendres vinent tornarem a ser al carrer —a Barcelona, a Girona, a Amposta o on calgui— i tornarem a comptar-nos. Val més dir-ho d’entrada, sense una retòrica de circumstàncies: hi arribem en la pitjor situació de la darrera dècada. No pas perquè la gent hagi deixat de creure-hi, ni en la Diada ni en l’independentisme, sinó perquè dues dinàmiques ens escanyen alhora i es donen ales l’una a l’altra: l’anestèsia institucional que propicia el Govern de Salvador Illa i la temptació tribal. Contra totes dues cal bastir un baluard, i aquesta és la feina del curs que ara arrenca.

Comencem per l’anestèsia. El Govern ha decidit que el fil de la Diada d’enguany siguin els cinquanta anys de Sant Boi i, tot seguit, exportar-la: els dies 16 i 17 el president Illa portarà la commemoració a Extremadura, amb la intenció declarada de “subratllar allò que ens uneix” i el propòsit de fer-la itinerant per l’Estat cada any. No tinc res contra Extremadura ni contra cap altre indret, començant pel País Valencià o les Illes, que tindria més sentit. Sí que m’oposo a la reescriptura de la història. L’11 de setembre del 1976 més de cent mil persones no van anar a Sant Boi a celebrar la pluralitat: hi van anar a cridar «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», convocades per l’Assemblea de Catalunya. I hi van anar —hi vam anar, jo hi era— perquè el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, havia prohibit l’acte al parc de la Ciutadella i havia obligat els organitzadors a esborrar del títol el sintagma «Diada Nacional de Catalunya», però no la senyera. Commemorar aquell dia havent-lo buidat d’allò que el feia perillós als ulls del règim no és concòrdia: és una manipulació política presentista.

L’operació té avaladors. El Govern d’Illa es manté dret amb el suport dels Comuns i d’ERC, que ha convertit la seva utilitat parlamentària en un fi i no en una manera de condicionar. Dijous passat, al Congrés, durant el debat sobre la crisi de Ceuta, el portaveu republicà va intervenir íntegrament en castellà, que és la política del PSC. En una cambra on el català es pot fer servir des del 2023 precisament perquè ERC i Junts ho van exigir, adreçar-s’hi en castellà és un indicador. No és el dit, és la lluna. Qui li ho va retreure no va ser cap juntaire: va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que va preguntar si tot el partit que ell va transformar en independentista, al costat d’Àngel Colom, hi està d’acord. Quan un partit menysprea la victòria històrica que ell mateix va propiciar, el problema ja no és de tàctica: és de projecte. Espanyolitzar la Diada i abandonar la llengua a Madrid són el mateix gest en dos escenaris diferents.

La segona dinàmica creix per l’independentisme que no ha paït el 2017. Hi vam arribar arrossegant els peus, sense reconeixement exterior i sense un pla per a l’endemà si, com va passar, la brutal repressió unionista frustrava els plans. En comptes de fer-ne l’anàlisi que calia, un sector ha passat nou anys repartint culpes i coincidint amb l’unionisme per atacar allò que anomenen, despectivament, procés. I d’això se n’ha beneficiat una formació que nega ser d’extrema dreta mentre en propugna tot el repertori, i que socialistes i republicans han alimentat durant força temps amb la intenció de desgastar Junts. Ara ja no ho tenen tan clar, sobretot perquè el CEO del juliol atribuïa a Aliança un 15% dels vots i fins a vint-i-cinc escons, cosa que farà ingovernable el país. A l’agost, El Periódico ja situava Aliança com a segona força, cosa que no tan sols perjudica Junts, sinó també a ERC i la CUP. Però Aliança no és un moviment independentista: el seu principal ideòleg, ara candidat a l’alcaldia de Barcelona, reivindica el magisteri de Steve Bannon, combina Carl Schmitt amb una lectura instrumental —i força falangista— de Gramsci i ha arribat a dir que veia un precedent per a Catalunya en la declaració unilateral d’independència de Rhodèsia del 1965, la d’una minoria blanca. No cal recórrer a fonts hostils per constatar quins són els fonaments ideològics d’aquest grup: se’n vanten ells mateixos, i també de les connexions amb els think tanks de la internacional reaccionària. Dels que s’hi acosten, els de dreta hi busquen, sobretot, cadira; els que venen de l’esquerra primen la xenofòbia per damunt dels ideals de solidaritat.

Res de tot això no nega que Catalunya tingui problemes seriosos. El català només és la llengua habitual del 32,6% de la població, quan el 2003 ho era del 46%; només el 8,6% de les persones nascudes a l’estranger l’utilitzen habitualment i, segons la Plataforma per la Llengua, només el 17,4% dels que inicien una conversa en català la mantenen quan els responen en castellà. Hi ha una pressió migratòria que no gestiona ningú, perquè no tenim competències ni sobre la frontera, ni sobre l’acollida, ni sobre l’habitatge, i qui en té ha demostrat aquest estiu, a Ceuta, com les administra. La delegació d’aquestes competències, pactada per Junts i el PSOE el març del 2025, va caure el gener passat amb els vots de Podem, del PP i de Vox, mentre el PSOE, que la consignava, s’hi posava tard i no movia un dit per buscar suports. Els escarafalls ideològics de Podem són retòrica vàcua: centralisme i res més. I, mentrestant, la desesperança creix: entre els nascuts després del 2006, segons l’ICPS, només un 63,6% considera que la democràcia és preferible a qualsevol altre sistema, davant del 85% dels més grans de cinquanta anys. Joves xenòfobs i antidemòcrates. Quin panorama! Hi ajuda un estol de periodistes, escriptors i historiadors reaccionaris que volen convertir el nacionalisme català en un moviment ètnic contra els espanyols, els sud-americans i, sobretot, els musulmans. No reclamen la integració: fomenten l’exclusió.

Diagnosticar que Catalunya passa per un moment delicat, però, no obliga a arribar a les conclusions dels uns ni dels altres. Aquesta és la línia vermella que no es pot traspassar, i és una frontera vella dins el moviment independentista d’arrel popular. El catalanisme que ha fet país no ha definit mai la nació per la sang. No ho van fer Almirall ni Prat de la Riba —que parlava de raça amb el vocabulari del seu segle i va governar amb un criteri estrictament cívic—, ni Macià ni Rovira i Virgili, ni Cambó ni Companys, ni Tarradellas ni Pujol, que va deixar escrit que és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho. Tampoc el Front Nacional de Catalunya que Joan Cornudella va fundar el 1939, del qual el meu pare va ser secretari general, i que no té res a veure amb la formació que després n’ha reprès el nom, ni el PSAN, que identificava el nacionalisme amb l’alliberament nacional i de classe. Josep Termes ens va ensenyar que el catalanisme va ser un moviment popular abans que burgès i que va créixer integrant onada rere onada de nouvinguts. El nacionalisme ètnic no n’és una versió més intensa: n’és exactament l’antítesi. I té un problema aritmètic elemental: un país que renuncia a un terç de la seva població no s’independitza mai. En tot cas, provoca una guerra civil.

Perquè coincidir en el diagnòstic no ens ha d’equiparar amb ningú, i ho hem de defensar encara que el puritanisme dels Comuns i d’Esquerra ens ho vulgui impedir. El que separa el catalanisme democràtic del nacionalisme ètnic no és la llista dels problemes: és la llista de les solucions. La defensa de la democràcia i no pas l’erosió. La integració i no pas l’expulsió ni l’assenyalament dels delinqüents per l’origen. La ciutadania compartida i no pas una de primera i una de segona, amb un sistema educatiu ètnic separat lingüísticament. El català com a llengua comuna de tothom qui viu aquí, i no pas com una contrasenya per destriar els de casa dels altres. La sostenibilitat i el progrés, que són l’única manera de fer durable l’estat del benestar i que obliguen a reformar el que convingui, inclosa l’administració. Ens cal sobirania per decidir el model econòmic, l’estructura administrativa i, també, qui hi entra, com s’acull i com es reparteix allò que tenim. Convertir Catalunya en un illot de catalans purs no ens aproxima ni un pam a la independència, ni salva el català.

Per això l’independentisme progressista i democràtic s’ha de constituir en baluard contra els dos efectes del 2017: el domini governamental unionista, avui revestit de bona gestió però subjugat als mals gestors, que desnacionalitza el país, i l’ascens d’un nacionalisme ètnic que ens deslegitima davant d’Europa i del món just quan més necessitem que el dret internacional ens escolti. Renunciar-hi per por de perdre alcaldies, regidories o escons condemnaria el moviment català d’alliberament nacional a la irrellevància. Ja hi hem renunciat massa vegades, i sempre amb la mateixa excusa: primer les institucions, després el país. Des de MEScat —i estem segurs que ho compartim amb Junts— no pensem abandonar una trinxera que hem defensat històricament. La renaixença de l’independentisme passa exactament per aquí: per combatre alhora les dues xacres, sense triar-ne una per comoditat. Nosaltres sempre hem estat a la mateixa banda del riu: la causa dels catalans i de la justícia social. Per a tots els catalans i catalanes.