Es fa llarg esperar

Léalo en español A l’àlbum Electròccid àccid alquimístic xoc, publicat el 1975, Pau Riba hi cantava una cançó que després va popularitzar Maria del Mar Bonet: “Es fa llarg, es fa llarg esperar”. La lletra era, també, del gran poeta de la música psicodèlica i iconoclasta dels anys seixanta i setanta. Els dos primers versos són demolidors: “Oh que llarga es fa sempre l’espera / quan s’espera que vindrà el pitjor…”. El poema es clou amb quatre versos encara més aterridors: “… I ho veus tot, tot el món molt confós / perquè et trobes amb les portes closes / i … Continua la lectura de Es fa llarg esperar

El despotisme sense Il·lustració

Léalo en español “En cap cas creiem en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta”. Això és el que va declarar Eva Granados, la portaveu del PSC al Parlament, l’endemà de l’Onze de Setembre. És prou sabut que als polítics se’ls omple la boca en dates assenyalades. Entorn de la Diada, especialment. És un clàssic que els polítics recorrin a la idea que la societat catalana està dividida i coses com aquesta. La socialdemocràcia antiga —la que abans s’agrupava en la Internacional Socialista— fa temps que ha perdut … Continua la lectura de El despotisme sense Il·lustració

Paròdia pujolista

Láelo en español “Guanyar o aprendre”, ha escrit Joan Tardà en un article recent. Hauria pogut escriure “socialisme o barbàrie” o “socialisme o mort”, que són dos tòpics de l’esquerra dels anys seixanta. Però no. Tardà ha resumit la seva posició actual, que les xarxes socials ens fan descobrir que rep la crítica contundent d’una part de la militància d’ERC, amb aquest “guanyar o aprendre” que oposa a “guanyar o perdre” que atribueix, sense esmentar-lo, al president Carles Puigdemont. Què hem d’aprendre? Llegit tot l’article, em fa l’efecte que la lliçó consisteix a resignar-nos. Tardà, el bonhomiós, recorre a la retòrica, … Continua la lectura de Paròdia pujolista

Sánchez, Machado y la rojigualda

Llegiu-lo en català La bandera de Nueva Zelanda es un trapo de color azul con la bandera de Reino Unido en un lado y cuatro estrellas rojas fileteadas de blanco que representan la constelación de la Cruz del Sur. Es una bandera de inspiración colonial, muy parecida a la de Australia, que también representa la Cruz del Sur en la parte batiente, a pesar de que cuenta con una estrella más que la otra, pequeña. Del 2o de noviembre al 11 diciembre de 2015, Nueva Zelanda celebró un referéndum (sí, sí, un referéndum legal) para votar un nuevo diseño, entre … Continua la lectura de Sánchez, Machado y la rojigualda

Els bàrbars ja són aquí

Léalo en español El govern de Mariano Rajoy ha decidit liquidar l’autonomia de Catalunya precisament avui, quan fa 40 anys del retorn del president Tarradellas a Catalunya. Paradoxalment fa tants anys com els que va durar la dictadura franquista. Rajoy diu que només suspèn els càrrecs electes rebels, però està clar que des del 20 de setembre, si no abans, l’autonomia catalana ha deixat d’existir. La gran diferència entre l’estrena fictícia de l’autonomia el 1977 i ara és que el PSC ha canviat de bàndol. Aquest és el gran drama. El decret de restitució de la Generalitat va ser una … Continua la lectura de Els bàrbars ja són aquí

El PDeCAT i la tradició liberal a Catalunya

Léalo en español Si algú els preguntés quina era la ideologia d’Antoni Rovira i Virgili, autor del famós Resum d’història del catalanisme, vostès què respondrien? I si els fessin la mateixa pregunta referida a Lluís Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia del govern republicà del 1931? Sabrien dir-me, també, quina ideologia tenien Jaume Bofill i Mates, Leandre Cervera, Manuel Raventós, Alexandre Plana, Manuel Galés, Martí Esteve o Ramon d’Abadal i de Vinyals, entre altres insignes republicans? Em fa l’efecte que els costaria, perquè la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la tradició liberal catalanista. No dic que hagi estat tota la historiografia, perquè … Continua la lectura de El PDeCAT i la tradició liberal a Catalunya

Cayó el dique

Cuando Antoni Rovira i Virgili, presidente del Parlamento de Cataluña, cruzó la frontera hacia el exilio en 1939, escribió un texto llamado Juramento del exilio. En él se decía, entre otras muchas cosas, que “de la máxima desdicha saldrá el definitivo enderezamiento de la historia, si los catalanes sabemos aprovechar las durísimas lecciones que hemos recibido”. Este 27 de setiembre los soberanistas han sabido aprovechar la ocasión y han hecho historia. El soberanismo acaba de dar un salto cualitativo de gran importancia, independientemente del crecimiento de C’s, que ha capitalizado el voto del “no”. Con una participación del 77,44% de los 5.314.736 de … Continua la lectura de Cayó el dique

Los liberales, la independencia y el periodismo en Cataluña

Justo ayer o anteayer [15 o 16 de julio] leí una de esas versiones esotéricas del proceso soberanista que se publican en los medios unionistas como reacción al acuerdo soberanista entre CDC, ERC y las entidades de la sociedad civil. Hoy en día está claro que todos los periodistas escriben con la pasión de los partisanos. Lean sus crónicas y miren sus tuits, porque les delatan. No les culpo, puesto que no soy nada partidario de esa memez que convierte a los periodistas en angelitos buenos, ajenos al entorno, defensores de una neutralidad inexistente. Todo el mundo toma partido. Todos defendemos intereses y … Continua la lectura de Los liberales, la independencia y el periodismo en Cataluña

Dos versiones de la lucha popular y el catalanismo

Dice Patrícia Gabancho que hubo un tiempo en Barcelona en el que señoreaban los historiadores, como después lo hicieron los arquitectos y ahora lo hacen los cocineros. Según ella, al parecer hemos pasado de la reflexión al hedonismo. Comparto al cien por cien ese diagnóstico. Vivimos en tiempos posthistóricos. Incluso postporno, según hemos visto con la contratación de una esperpéntica directora de comunicación por parte del Ayuntamiento de Barcelona. El hedonismo se ha zampado el pensamiento y casi todo es efímero, una especie de fast food intelectual que se cocina en las depauperadas universidades públicas. Lo apuntado por Gabancho venía a cuento del comentario … Continua la lectura de Dos versiones de la lucha popular y el catalanismo