L’ordre no és el contrari de la decència: n’és la condició. I val la pena recordar una regularitat històrica que no falla mai: els que prometen la guerra no han de governar mai la pau que ve després, si no és en un règim de dictadura.

Des de l’escó 33

L’onze de setembre, al monestir de Santa Maria de Ripoll, en l’acte institucional de la Diada, el glossador convidat per l’Ajuntament va plantejar als assistents una disjuntiva: o ens convertim a l’islam i vivim com a ciutadans de segona, o fem la guerra. També va demanar que es recuperés el servei militar obligatori i va retreure al papa Lleó XIV que reclamés respecte per a totes les religions. El glossador era Ramon Cotarelo, catedràtic emèrit de Ciència Política de la UNED. L’endemà, l’alcaldessa, Sílvia Orriols, subscrivia «bona part» de la intervenció i només lamentava que s’hagués fet en un lloc i en un context que no tocava. Cotarelo, per la seva banda, ha negat que cridés a cap guerra: sosté que només descrivia el que l’Islam ens faria a nosaltres. Acceptem-li la correcció, que no el salva. Fins i tot en la seva versió, el marc és el mateix: un xoc entre dos blocs tancats, sense tercera opció, on l’altre és una massa homogènia amb una sola voluntat. La resta són detalls d’execució.

El que hauria d’inquietar-nos no és l’alcaldessa, que ja sabem qui és i què busca. És el catedràtic. Cap nacionalisme nativista no ha arrencat mai d’un escamot: sempre ha necessitat abans un entorn intel·lectual disposat a proporcionar-li el sil·logisme. Algú amb biblioteca, amb prestigi i amb tribuna que expliqui que allò que un veí sent de manera confusa —el barri ha canviat, l’escola ha canviat, la llengua del carrer ha canviat— no és una incomoditat sinó una llei de la història. La deshumanització no comença amb l’insult. Comença amb una explicació. I això és el que estan fent Cotarelo i una cort d’escriptors i professors que, amb l’excusa del fracàs del 2017, s’han llançat a una campanya terrible de deshumanització dels immigrants. El mal no és que Orriols t’inviti a fer un discurs l’Onze de Setembre, sinó que hagi pensat que tu podries satisfer els seus desitjos polítics i que ho faci per això.

La genealogia és coneguda i convindria repassar-la de tant en tant. El comte de Gobineau, que va publicar entre el 1853 i el 1855 l’assaig sobre la desigualtat de les races humanes, era diplomàtic i novel·lista, no pas un agitador de taverna. Édouard Drumont, que el 1886 va fer de l’antisemitisme un gènere literari d’èxit amb La France juive, era periodista i acabaria sent diputat. Houston Stewart Chamberlain, gendre de Wagner, va donar el 1899 una arquitectura pseudocientífica al racisme alemany amb un llibre que Guillem II regalava als seus oficials. Barrès va inventar la fórmula de la terra i els morts; Maurras va construir el nacionalisme integral i va proveir de doctrina un carrer que fins llavors només tenia bastons. I Carl Schmitt, que no era cap ximple, va formular el gir decisiu: el criteri del que és polític és la distinció entre amic i enemic, i l’enemic no és l’adversari amb qui es discrepa, sinó l’altre existencial amb qui, arribat el cas, es combat. Cap d’aquests homes no va matar ningú. Tots van escriure les premisses que calien perquè algú altre fes la feina bruta.

La versió contemporània funciona igual, només que amb més tirada. Oriana Fallaci va donar prestigi literari a la idea d’un xoc de civilitzacions després del 2001; Bat Ye’or va popularitzar la fantasia d’una Euràbia sotmesa; Renaud Camus, escriptor respectable, va encunyar el 2011 la fórmula del gran reemplaçament. El 2019, el terrorista de Christchurch titulava el seu escrit amb aquella fórmula abans d’assassinar cinquanta-una persones en dues mesquites, i el de Buffalo hi tornava el 2022. Entre l’assaig i el gallet hi ha una cadena llarga, però no és una cadena trencada. Però no ens cal anar a buscar exemples tan lluny: la tradició que converteix la política en croada té nom i cognoms a Espanya. Ramiro de Maeztu va escriure la Defensa de la Hispanidad el 1934 i dos anys després els revoltats ja tenien a punt un vocabulari civilitzatori per a una guerra contra compatriotes. La paraula reconquesta encara circula, sobretot en boca de Vox i Aliança, i no la fa servir ningú que vulgui governar un municipi: la fa servir qui vol un enemic interior per sotmetre tothom.

Per això val la pena aturar-se en Clausewitz, el teòric més citat i més mal citat d’aquesta matèria. La frase que tothom coneix diu que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, i acostuma a ser invocada com si fos una autorització. És exactament el contrari. Clausewitz sotmet la guerra al propòsit polític: si la política no la controla, la violència perd la mesura i tendeix, deia ell, a l’ascens des dels extrems. La seva famosa trinitat —la passió del poble, l’atzar del comandament, la raó del govern— és un avís sobre què passa quan una de les tres devora les altres dues. La inversió del principi no és de Clausewitz: és de Ludendorff, que el 1935 va publicar La guerra total precisament per proclamar que la relació s’havia d’invertir i que la política havia de servir la guerra. Aquesta és la genealogia real de qui parla de fer la guerra a una religió en un acte institucional.

Hi ha encara una segona deixa clausewitziana que explica la tarda de Ripoll. El Clausewitz del 1812, el del memorial patriòtic contra l’aliança amb Napoleó, i el dels capítols sobre l’armament del poble, va alimentar la mitologia de la nació en armes: el poble que es fa nació combatent. No és casual, doncs, que la petició de recuperar el servei militar aparegués en la mateixa glossa que la guerra de religió. Són la mateixa peça, que sovint agermana els dos extrems a dreta i a esquerra. La fantasia nativista —i armada— sempre acaba en una nació uniformada, perquè la uniformitat és l’única manera de fer passar per comunitat allò que en realitat és una tria d’enemics. Un professor de ciència política sap tot això. No s’erra perquè se li ha escalfat la boca. Que ho sàpiga i ho digui igualment és el que fa greu el cas, perquè no és ignorància: és subministrament de munició argumental.

Cotarelo va dir tot això a Ripoll, que no és un símbol sinó un poble. Ripoll és la vila d’on va sortir, el 2017, la cèl·lula que va matar setze persones a la Rambla i a Cambrils, captada per un imam que ningú no vigilava. O, més ben dit, per un imam amb qui el CNI s’havia entrevistat almenys quatre vegades a la presó de Castelló entre el 2012 i el 2014 i que va acabar descartant com a confident per manipulador, segons la documentació desclassificada el gener del 2025 a petició de Junts. Félix Sanz Roldán va negar davant el Congrés, el 2018 i de nou a finals del 2024, que Es Satty hagués estat mai col·laborador o informador seu, i la comissió d’investigació del 17-A encara reclama els documents sobre els pagaments que hauria rebut a través de l’oficina de Girona. És a dir: Ripoll és el lloc de Catalunya amb més motius per haver-se preguntat què falla en la integració d’una segona generació, i el lloc on aquesta pregunta mereix una resposta seriosa. El que se li ha ofert ha estat una litúrgia. La gent de Ripoll no necessita que li expliquin que viu en una guerra de mil quatre-cents anys; necessita saber qui s’ocupa dels seus fills entre les cinc de la tarda i les nou del vespre. Quines són les polítiques reals que cohesionen una societat diversa.

Res d’això no es resol amb un relat millor, ni tampoc amb l’antídot habitual de l’esquerra bonista, que és qualificar de racista tothom que s’inquieta. Es resol amb una política social equitativa que s’ocupi dels desvalguts d’aquí i dels que acaben d’arribar. Que creï feina i no pas més subvencions. La política que falta és, per tant, de centreesquerra. Comença per la seguretat territorial, sense complexos: una administració —sigui un Estat o no— que no pot determinar qui hi entra no pot prometre res de manera creïble a ningú, tampoc als ciutadans que ja fa anys que viuen al lloc. El control de fronteres no és el contrari d’una política migratòria humana; n’és la condició prèvia. El centenar de persones que van morir aquest estiu a l’aigua i contra les roques del Tarajal i de Benzú no són un argument contra el control: en són l’argument més poderós per reclamar un control de veritat del flux migratori i fer-ho amb una mentalitat progressista.

Continua per exigir que els diners que hi dediquem serveixin d’alguna cosa. Entre el 2014 i el 2020 la Unió Europea va destinar 346 milions d’euros a la gestió migratòria del Marroc, i per al període 2021-2027 en té compromesos com a mínim cinc-cents, a més dels fons i el material que l’Estat espanyol hi aporta pel seu compte. Una part es va vendre com a desenvolupament: ocupació juvenil, formació professional, contractació en origen. El Tribunal de Comptes Europeu ja va advertir, a l’informe especial 9/2019, que el suport pressupostari a Rabat havia assolit menys de la meitat dels objectius i que de vegades es pagava sense que s’haguessin complert. D’aleshores ençà ningú no ha tornat a auditar aquests comptes ni a assumir-ne les conseqüències, mentre les entrades irregulars per Ceuta es multiplicaven per cinc entre el 2021 i el 2025. Pagar més per allò que no s’ha avaluat mai no és una política migratòria: és una negligència que converteix la capacitat del veí d’obrir la vàlvula en un model de negoci.

Continua per la integració entesa com una exigència i no com un favor —llengua, llei, escola i feina, requerides a tothom i finançades com cal— i per l’equitat, que vol dir les mateixes normes i les mateixes expectatives per a tothom. El ressentiment dels barris obrers no acostuma a anar contra els estrangers com a tals: va contra la percepció, sovint exacta, d’un tractament desigual a la cua per obtenir un pis, una plaça escolar o una visita mèdica. I acaba a la caixa, perquè l’estat del benestar no es finança amb bones intencions sinó amb una base àmplia de cotitzants amb feines formals i dignament remunerades. L’Estat espanyol ha rebut prop d’1,2 milions de sol·licituds de regularització i ningú de la coalició de govern no sembla disposat a formular la pregunta decisiva: aquestes persones aniran a parar a un mercat de treball formal, amb impostos i cotitzacions, o quedaran atrapades en una precarietat subvencionada? No es pot mantenir l’estat del benestar esprement els que cotitzen mentre s’eixampla el nombre dels que en depenen. Per això el veritable ministeri de la integració és l’escola: formació professional digna d’aquest nom, formació dual vinculada a empreses reals, llengua des de la primera setmana i una obsessió poc lluïda per la segona generació, que és on han esclatat tots els fracassos europeus, el de Ripoll inclòs. Per això és una irresponsabilitat que, després del fracàs de PISA, el president Illa mantingui en el càrrec la consellera Niubó. Fer-ho dona ales a l’extrema dreta.

Dinamarca ha demostrat que això es pot fer des de l’esquerra: la socialdemocràcia danesa va separar la defensa de l’estat del benestar de la defensa de l’entrada incondicional al país, i ho va fer sense desmantellar els serveis públics ni abaixar els impostos al capital. L’error de la socialdemocràcia europea va ser comprar un discurs que no necessitava, el de l’esquerra postcomunista, segons el qual les fronteres són un pecat i la classe es podia substituir silenciosament per la identitat. Conec aquest món des de dins, m’hi vaig formar de jove. Ofereix la satisfacció intensa de tenir la raó moral davant de qui ja hi està d’acord, i ha costat a l’esquerra europea més eleccions que l’austeritat. El buit que deixa l’ocupa qui promet una guerra. I de la mateixa manera que la socialdemocràcia ha entrat en crisi per haver-se rendit a l’extremisme, el nacionalisme cívic col·lapsarà si es deixa seduir pel nacionalisme nativista. El desembre passat, en el centenari de Paco Candel, Jordi Pujol va tornar a dir que el camí del país és el de la integració i l’autoestima, i no el que proposa Aliança. Després va explicar que volia anar a Ripoll a dir-ho i que no hi va anar per les pressions dels timorats de sempre. L’avís, doncs, no és meu: és seu, i va adreçat als que encara els batega el cor convergent i calculen que el seu futur depèn d’acostar-se a Orriols. Pujol ho va resumir en quatre paraules: l’etnicisme ens faria residuals.

A Catalunya, a més, el buit té una causa institucional: la Generalitat assumeix els costos socials —escoles, atenció primària, habitatge, serveis socials— i gairebé no disposa de cap instrument regulatori. Per això la delegació de les competències d’immigració a la Generalitat, acordada entre els socialistes espanyols i Junts el març del 2025, no és cap caprici nacionalista. És cogestió. Seleccionar els perfils que el mercat laboral necessita, contractar en origen, expedir els permisos des d’una finestreta única, inspeccionar els sectors on es concentra el treball irregular i seguir la segona generació a través de l’escola només es pot fer des de la proximitat, perquè és allà on hi ha la informació. Madrid no pot saber a quina comarca falten infermeres ni quina escola del Ripollès va rebre trenta alumnes nous a l’octubre. La Generalitat sí, i els ajuntaments també. Dit això, i ho dic sense embuts: la cogestió és alhora necessària i insuficient. Mentre els instruments decisius depenguin d’un Estat que ni els exerceix ni els cedeix, Catalunya continuarà administrant conseqüències sense poder decidir causes. Per això reprendre la via de la independència és més urgent que mai. No com a fugida endavant ni com a consigna, sinó perquè és l’única manera de tenir al mateix temps la responsabilitat i les eines. L’actitud de Podemos de bloquejar aquest traspàs recorda l’error del socialfeixisme d’antany: la doctrina que va dur els comunistes alemanys a combatre la socialdemocràcia com si fos l’enemic principal mentre el nazisme els guanyava el carrer.

La disjuntiva que tenim al davant no és la que va oferir el glossador Cotarelo. No és entre la submissió i la guerra, ni entre la compassió i el control. És entre un ordre que dissenyem nosaltres, just amb els que ja són aquí i amb els que hi arriben, i un ordre que dissenyaran uns altres, en condicions molt pitjors i amb molta menys humanitat. L’ordre no és el contrari de la decència: n’és la condició. I val la pena recordar una regularitat històrica que no falla mai: els que prometen la guerra no han de governar mai la pau que ve després, si no és en un règim de dictadura.