Des de l’escó 33

Hi ha documents que valen més pel que diuen que per com els presenten. Dimecres passat, el secretari general del Departament de Drets Socials i Inclusió, José Manuel Gil Meneses, va exposar al Parlament la síntesi de l’Informe Social de Catalunya 2025, el diagnòstic que el Govern va fer públic el febrer passat, quan la consellera era Mònica Martínez Bravo. Els gràfics de l’informe, sobris i ben documentats, dibuixen un país que és fruit d’una paradoxa: creix i s’empobreix alhora. Just abans de la presentació, el conseller Raúl Moreno havia comparegut a la mateixa comissió amb un to que no lligava gens amb la descripció de la realitat social catalana que va fer el seu secretari general. El to era de satisfacció, d’algú que va de sobrat, i que per defensar-se va apuntar cap a altres governs, amb un retrovisor selectiu, perquè per no incomodar Esquerra, atribuïa tots els mals als governs de Junts. Va ser com sentir el metge que assegura al pacient que està com un roure i, tot seguit, llegir l’analítica que l’envia a urgències. Un conseller perdonavides és el que menys es necessita en aquests moments.

Les xifres que aporta l’informe no admeten gaire retòrica. Des del 2008, el salari brut mitjà a Catalunya ha crescut un 28 % en termes nominals, però el poder adquisitiu ha caigut un 3,3 %. L’1 % més ric de la població catalana acumula el 27,5 % de la riquesa, gairebé cinc vegades més que la meitat més pobra de la població. Tenir feina ja no protegeix, perquè l’11,8 % de les persones ocupades viuen en risc de pobresa. A més, l’habitatge ho devora tot, perquè els preus de lloguer o de compra d’un pis són exagerats i inassumibles per a les economies modestes. Els ingressos bruts de les llars han pujat un 75 %, mentre que el preu del lloguer ho ha fet un 129 %. Tres de cada deu llogaters destinen el 40 % o més del que guanyen a pagar el sostre. Això no és un problema conjuntural. S’ha convertit en una estructura sistèmica.

Però la dada que hauria d’haver glaçat la sala, en comptes de les picabaralles entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, és una altra. El 24,8 % de la població, més de dos milions de persones, viu en risc de pobresa o exclusió social. Entre els infants, la taxa arriba al 36,5 %. Només Bulgària està per damunt nostre. El 2015 era del 30,4 %. En deu anys, Catalunya ha passat de tenir menys pobresa infantil que el conjunt de l’Estat espanyol a tenir-ne més, perquè la taxa espanyola s’ha mantingut al voltant del 34 %, mentre la mitjana de la Unió Europea baixava del 27,4 % al 24,3 %. Un país amb una renda per càpita superior a la mitjana espanyola té, proporcionalment, més criatures pobres que Espanya. Quan una paradoxa dura una dècada, deixa de ser una paradoxa. És un fracàs. Cal determinar-ne les causes i l’explicació no es pot deure, com fa el govern socialista, a la dècada sobiranista.

No ho escric per estalviar-me la part que em toca. La corba comença a enfilar-se el 2015 i travessa governs de colors diversos, també els que van encapçalar els independentistes. Qui pretengui que la pobresa infantil va néixer l’agost del 2024 fa trampa. Qui pretengui que tot ve d’abans, també. Precisament per això em va sobtar l’actitud del conseller. Derivar responsabilitats cap a altres governs és un recurs vell i, a més, poc creïble quan qui ho fa era, fins al juliol, el secretari general del mateix departament que ara dirigeix. L’infrafinançament de la Generalitat de Catalunya i l’augment accelerat de la població, amb la incorporació de dos milions de nous catalans, té més punts per ser la causa d’aquest empobriment que el fet que Catalunya hagi tingut governs independentistes. També podria ser que l’Estat hagués castigat Catalunya per això. La desinversió més gran de l’Estat a Catalunya coincideix amb aquell període.

El que el conseller va esquivar, doncs, és el que ho explica gairebé tot: els recursos. L’informe mateix, quan mesura la capacitat redistributiva del sistema, recolza en dades de Fedea, un laboratori d’idees, creat a iniciativa de l’antic cap del servei d’estudis del Banc d’Espanya Luis Ángel Rojo, i que ningú no pot acusar de tenir simpaties sobiranistes. El sistema de protecció social redueix la desigualtat inicial en un 30,9 %, però el 72 % d’aquest efecte correspon a les pensions, és a dir, a la Seguretat Social. Les transferències socials i les prestacions només la redueixen un 7,2 %, i el sistema fiscal i de cotitzacions, un migrat 1,5 %. La sanitat i l’educació, en canvi, tenen més impacte redistributiu que tot el sistema fiscal. Són serveis de la Generalitat, pagats amb un model de finançament que no dona per a més, ni tan sols amb l’augment pressupostari del mal anomenat nou finançament. Dit d’una altra manera: allà on el govern català té les eines, les eines són curtes i els recursos espoliats.

El calaix de la Generalitat és escàs. No ho dic jo. L’informe econòmic que acompanyava el projecte de pressupostos del 2026, elaborat pel Govern del president Illa per l’obligació pactada amb Esquerra, xifrava el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat —calculat pel mètode del flux monetari— en 21.092 milions d’euros, el 8,2 % del PIB. És cinc vegades el pressupost de tot el departament de Drets Socials i Inclusió, que enguany és de 4.248 milions, «el pressupost més alt de la seva història», segons la mateixa presentació. L’augment del 28 % respecte del 2023 és cert, però es compara amb el darrer pressupost aprovat abans de dos anys de pròrroga, i la inflació acumulada se n’ha menjat una part. El mateix Illa, el febrer, va vincular la sostenibilitat del sistema de cures a un nou model de finançament. Si el president ho sap, per què el conseller ho calla? El triomfalisme injustificat és propi de qui, volgudament, enganya.

L’apartat de les «respostes» d’aquest informe és revelador de la mirada del Govern Illa. Ho divideix en sis fronts: 1) Pla CURA per reduir les llistes d’espera; 2) gestió conjunta de l’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania, incloent-hi la reforma de la llei de la renda garantida; 3) estratègia contra la pobresa infantil; 4) nova llei del sensellarisme, actualment en tràmit; 5) una nova llei de la gent gran, també en tràmit; 6) 150 milions anuals per avançar cap a l’equiparació salarial del sector social. Són mesures raonables, algunes imprescindibles. L’informe adverteix, a la segona pàgina, que no és «un catàleg de mesures». Té raó que no hauria de ser-ho. El problema és que la resposta sí que ho és. L’han transformat en un inventari d’intencions sense calendari ni avaluació d’impacte, davant d’un diagnòstic que descriu un deteriorament de llarga durada. Plantar cara a un 36,5 % de pobresa infantil amb lleis en tràmit és com apagar un incendi amb un pla d’evacuació.

Cal afegir-hi la inestabilitat governamental. Les crisis de gestió i la manca de dedicació dels alts càrrecs socialistes ha estat fins ara espectacular. La consellera Mònica Martínez Bravo va prendre possessió l’agost del 2024 i ha plegat el juliol d’enguany, per motius personals segons la versió oficial, amb la legislatura a mig fer. Martínez Bravo va arrencar el seu mandat amb tanta o més arrogància que Moreno i el resultat és que ella ja no és al Govern. La portaveu del Govern, Sílvia Paneque, va presentar el relleu com un canvi «puntual» que donava continuïtat a les polítiques del departament. Precisament això és el més preocupant. Si l’informe elaborat per aquest mateix departament retrata un país on la pobresa infantil creix i l’habitatge ofega les famílies, la continuïtat no és una virtut. És un risc. I Moreno, que n’era el número dos, hauria de ser més prudent i no presentar-se com l’hereu d’una herència aliena en ruïnes. Si el diagnòstic no és del tot cert, els remeis acostumen a estar equivocats.

Josep Termes va dedicar mitja vida a demostrar que el catalanisme va arrelar entre les classes populars perquè va saber lligar la reivindicació nacional amb la qüestió social. La Mancomunitat, amb els recursos migrats de les diputacions, va provar que l’autogovern servia per millorar la vida de la gent, i també que sense recursos propis aquesta ambició topava amb un sostre. Un segle després, el sostre és on era. Per això la retòrica que separa el finançament de la pobresa és una fal·làcia interessada: la mateixa que durant anys ha despatxat com a nacionalisme qualsevol queixa sobre el dèficit fiscal, com si els infants pobres de Nou Barris o de Ponent no hi tinguessin res a veure. Per això és més necessari que mai recuperar l’agenda independentista, no per llançar-nos al carrer, sinó per oposar-nos a les polítiques d’empobriment i submissió.

El Govern del PSC pot triar entre dues maneres de governar la pobresa. Pot administrar-la amb bon to, xifres de rècord i culpes repartides cap enrere. O pot reconèixer que, sense un finançament just, basat en el concert econòmic, i sense una política d’habitatge que trenqui la dinàmica dels lloguers caríssims, cap conseller, per humil o per arrogant que sigui, no farà baixar la corba. Ni la supèrbia ni el silenci sobre el dèficit fiscal no alimenten cap criatura. Les dades que va presentar Gil Meneses ho diuen amb una claredat que el discurs del conseller no va voler escoltar. Li recomano que llegeixi l’informe. Sobretot, l’apartat que parla de la pobresa i la vulnerabilitat persistents a Catalunya i el fort biaix infantil que té. Se li acabaria el cofoisme de cop.