Des de l’escó 33

Fa setmanes que uns quants articulistes es pregunten què se n’ha de fer, de Junts. Abans de respondre-hi convé desmuntar la premissa que sosté gairebé totes les respostes: la idea que hi ha un espai polític anomenat centre i que la feina consisteix a ocupar-lo. Ideològicament, el centre no existeix. Es pot ser de centreesquerra o de centredreta, perquè són posicions sobre un eix, modulacions d’una tradició amb genealogia, corpus doctrinal i una idea pròpia de la justícia i l’equitat. No es pot ser de centre a seques. El centre és una actitud, un to, una manera d’actuar. I, sobretot, és un lloc que tothom reclama per a si mateix.

Amb tot, els centres polítics han existit i han governat. Funcionen quan hi ha un denominador comú superior que cohesiona per damunt de les diferències ideològiques. A Convergència, i encara més a Convergència i Unió, aquest denominador era el nacionalisme. Què tenien en comú Carles Campuzano i Antoni Fernández Teixidó, si no era això? Què unia Josep Antoni Duran i Lleida amb Magda Oranich, que venia de Nacionalistes d’Esquerra, que va ser diputada per Iniciativa per Catalunya entre el 1992 i el 1995 i que va acabar de regidora de CiU a Barcelona entre el 1999 i el 2007? No pas una doctrina fiscal ni un model de relacions laborals: era el nacionalisme, evidentment. A Junts, avui, el denominador comú és l’independentisme, que uneix persones de procedències diverses.

Moltes de les persones que vam donar suport a Junts som independentistes i refusem el nacionalisme ètnic que, com es constata amb l’aparició d’Aliança Catalana, tendeix al nativisme. El catalanisme no ha estat mai l’expressió d’aquesta versió del nacionalisme. No dic que no hagi existit, però era molt minoritari, encara que l’espanyolisme l’hagi magnificat per desacreditar el moviment de reivindicació nacional de Catalunya. A més, des dels orígens ha estat ideològicament plural: a l’esquerra, amb Valentí Almirall o Antoni Rovira i Virgili, i a la dreta, amb Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Ha estat, doncs, un moviment nacional cívic, que ha defensat la pertinença a la nació per la voluntat i no per l’origen. Un nosaltres, els catalans, que exclou els altres catalans, és anar als orígens aranistes del nacionalisme basc, clarament racistes, que el nacionalisme català no ha sostingut mai. Obviar aquesta genealogia per ànsies de poder no és només un error: és el terreny on l’extrema dreta guanya i l’humanisme i els principis democràtics perden.

Ho ha recordat aquesta setmana el president Carles Puigdemont en fer seva l’acció conjunta de Junts, Esquerra, els Comuns i la CUP d’exhibir al Parlament el cartell «Aixafem el feixisme» de Pere Català i Pic, una acció en què el PSC no va voler participar. No podia ser més clar: en l’hora que viu Europa, que és casa nostra des de Carlemany, no es pot ser neutral. «Cal triar entre l’espardenya o l’esvàstica.» I cal triar com ho va fer Lluís Companys, que ho va pagar amb la vida, i com ho ha fet el catalanisme sempre que la història l’ha interpel·lat. Aquest és el fil que lliga Junts amb la millor tradició del país, i no pas cap ubicació a l’eix esquerra-dreta: la línia que separa el catalanisme cívic, popular, democràtic i europeu del nativisme. Si el centre és alguna cosa, és això: una acció política que posa límits als extremismes.

El que passa a Catalunya amb Aliança i Vox no és cap anomalia local: és una manifestació de la crisi dels grans partits que han dominat Occident des de la Segona Guerra Mundial. Els poders econòmics en van captar els dirigents, i els partits es van apoderar de les administracions per fer-ne patrimoni propi en comptes de servir-les. Els casos de corrupció i de finançament il·legal van fer la resta: la gent se n’ha anat distanciant, primer de manera intuïtiva i després de la mà de grups d’extrema esquerra que ho van batejar amb el nom de «casta». L’extrema dreta ha recollit el guant i, en alguns llocs, ha crescut de les cendres de l’esquerra fracassada. No aporta cap solució a aquesta crisi: en viu. S’alimenta del descrèdit de la política convencional i el converteix en ressentiment contra els de fora i contra els de dins. Qui no entengui que Aliança Catalana és un capítol d’aquesta història, i no pas una desviació del pedigrí independentista, no entendrà res o bé serà còmplice de l’extinció del catalanisme.

Tornem a la pregunta. A diferència del que defensen els nostàlgics de CiU, el problema del partit que Puigdemont va impulsar arran de la candidatura del 2017 no és de definició ideològica. Junts està organitzat en espais ideològics que hi conviuen fraternalment i que haurien de debatre més, i millor, les alternatives polítiques. Un debat en el qual també participa MESCat, el partit socialista independentista aliat a Junts, que és avui un cap de pont cap als independentistes de centreesquerra que alimenten l’abstenció. El vot de l’extrema dreta es mobilitza; el de centreesquerra està a l’expectativa o encara se sent decebut. Els que volen carregar-se aquest model són una minoria sorollosa i, en algun cas, la reacció poruga d’alts càrrecs que temen perdre el poder, que es perd quan no es fa bé la feina, especialment en el món local, i no pas per cap altra raó. Les polítiques sobre qüestions cabdals —salaris, habitatge, jornada laboral o immigració— han estat consensuades en el si de Junts, i en dono fe perquè en algunes hi he participat. La ponència ideològica aprovada al congrés de Calella, l’octubre del 2024, és una síntesi intel·ligent de centreesquerra i de centredreta liberal, i un document que es podrà rellegir d’aquí a deu anys sense enrojolar-se. Junts és un partit nacional independentista, demòcrata i europeista. En els temps que corren, és una tríada inigualable. No té competència i situa l’independentisme en el costat correcte de la història.

El futur de Junts implica resoldre bé tres qüestions essencials: la governança del pluralisme intern, la credibilitat de les alternatives sectorials i la coherència de l’acció política amb les dues anteriors. La governança del pluralisme només es pot sostenir amb un lideratge fort, dins i fora del Parlament. En el cas de Junts, l’Estat ha fet mans i mànigues per aïllar el líder i crear la sensació que el partit va a la deriva. Els crítics amb Puigdemont, en realitat, no volen menys lideratge: en volen un altre que els aglutini ideològicament. Per això alguns han anat a buscar l’empara simbòlica de Jordi Pujol, l’únic lideratge indiscutit que recorden. Reclamen pluralisme i acaben demanant autoritat. La credibilitat falla perquè fa massa temps que Junts reacciona a agendes alienes en comptes de fixar la pròpia. Ho he escrit més d’un cop: el problema no és proclamar el que et preocupa (el futur de la nació, per resumir-ho), sinó la solució que hi dones. Entre anunciar una posició i sostenir-la fins al final hi ha una distància que només es recorre amb les idees clares i treballant. L’oportunitat que va obrir la investidura de Pedro Sánchez ha acabat essent una llosa que, malgrat els èxits, que n’hi ha hagut, no s’ha sabut rendibilitzar, i que els que avui es decanten per Aliança (articulistes inclosos) han volgut ridiculitzar amb una actitud primària. La decisió d’Esquerra i de la CUP de trencar la unitat independentista es va plantejar en termes ideològics, i Esquerra va acabar donant el govern a l’unionisme. Alguns sectors de Junts van comprar interessadament aquest marc per inclinar la balança interna cap a la dreta, menystenint un fet elemental: a Catalunya la dreta pura no ha manat mai. Des del 1980 no ho ha fet ni un sol dia, i, si no em creuen, que ho preguntin a Xavier Trias, que com a conseller de Sanitat va bastir un model sanitari universal i públic, per mixt que fos en la gestió. Quan el 1999 Convergència i Unió va preferir el PP a Esquerra per continuar governant, va començar la decadència.

La resposta a la pregunta dels articulistes, doncs, no és una nova definició ideològica ni una muda de pell de Junts cap a un centre que no existeix. És més prosaica i més difícil: governar-se millor, prendre la iniciativa en comptes d’administrar l’oposició, actuar al carrer per revifar la societat civil i, sobretot, incidir en la societat urbana, que és l’única manera de recuperar el terreny perdut. Les quatre coses depenen de Junts i de ningú més. Cap de les quatre no s’arregla amb una etiqueta.

P. S. — Les altes i les baixes dels grups parlamentaris fan que els escons es moguin, i a mi m’han fet pujar un lloc: ara ocupo el 34. La secció, però, continuarà dient-se «Des de l’escó 33». Entre altres raons, perquè un article que sosté que el lloc que un ocupa no diu el que pensa realment, no es pot desdir a l’última línia.