Des de l’escó 33

Hi ha lleis que neixen d’un diagnòstic i lleis que neixen d’una imatge. Els dos reials decrets llei d’habitatge que el Consell de Ministres va aprovar el 29 de setembre pertanyen a la segona família. La imatge és la de Maricarmen Abascal, una dona de vuitanta-set anys amenaçada de desnonament a Madrid, i la de les acampades de la Puerta del Sol i de la plaça de Catalunya que n’han fet un símbol. Governar, però, no és reaccionar a un titular, sinó ordenar interessos legítims que entren en conflicte. I això és precisament el que aquests decrets no fan.

El govern espanyol va partir el paquet de mesures en dos per salvar-lo. El primer, de gairebé un centenar de pàgines, suspèn fins al 2030 els desnonaments de persones vulnerables sense alternativa residencial, imposa pròrrogues extraordinàries, limita l’actualització de les rendes a un 2% com a màxim i inclou també mesures raonables, com l’IVA superreduït per a l’habitatge protegit o els préstecs per a l’entrada del primer pis. El segon, de vuit pàgines, és el que Sumar i el Sindicat de Llogateres van arrencar in extremis: la renovació automàtica dels contractes i una indemnització de dotze mensualitats per al llogater a càrrec del propietari que no vulgui renovar sense una causa justificada.

Separar-los era admetre que el segon no tenia majoria. Mantenir-los tots dos i convertir la votació en un plebiscit —«o amb la majoria social o amb els especuladors», va dir Pedro Sánchez—, va ser jugar amb foc. El gener del 2025, el decret òmnibus que barrejava la revalorització de les pensions amb la cessió, per exemple, d’un palauet de París al PNB que havia estat expropiat pel franquisme va caure al Congrés, i el govern el va haver de refer en menys d’una setmana. La tàctica de l’embolcall —posar una mesura indiscutible al costat d’una de discutible i acusar d’insensible qui voti en contra— ja li ha sortit cara, però el PSOE és reincident. Des del fracàs de l’Acord de Brussel·les, Junts no es refia de Pedro Sánchez, i també ha endurit la seva posició i és més resistent a les pressions externes, fins i tot en moments crítics i emocionals com aquest. Votar contra decrets socials és exposar-se a la crítica ferotge dels que entenen el pacte com a submissió i no com una transacció.

Mirem-ho des d’un punt de vista que no hauria de ser exòtic en una democràcia europea. Malgrat que Junts sigui un partit independentista, el marc legal actual és la Constitució espanyola i aquesta reconeix la propietat privada (article 33) i el dret a un habitatge digne (article 47). Així doncs, des d’una perspectiva de centreesquerra cal defugir tant «el dogmatisme antimercat» com «el dogmatisme de creure que el mercat per si sol ho resoldrà tot», perquè mercat i regulació pública són complementaris. Ningú no ens obliga a triar entre propietaris i llogaters, però tampoc a condemnar els propietaris pel simple fet de ser-ho i atribuir-los les causes de la vulnerabilitat social. El que sí que cal exigir és que, quan la societat decideix protegir algú, el cost d’aquesta protecció el pagui la societat, via l’administració, i no un ciutadà escollit per l’atzar d’haver llogat el pis a qui ara no pot pagar. El benestar social se sosté amb els impostos i la redistribució.

Aquest és el nus del primer decret. Protegir els vulnerables és necessari, però el text trasllada de fet la càrrega al propietari durant més de quatre anys i confia que l’administració ja el compensarà, sense garantir-ne ni els terminis ni l’automatisme. La major part del parc de lloguer és en mans de particulars: gent que ha invertit l’estalvi d’una vida, o una herència, en un pis que complementa una pensió. Quan Junts parla de «l’expropiació per decret de l’estalvi de tres generacions», l’expressió pot semblar gruixuda, però apunta a una cosa real: la funció social de la propietat, que les constitucions democràtiques reconeixen amb raó, no pot esdevenir una manera de fer política social sense pressupost.

Amb tot, el primer decret conté prou elements aprofitables perquè l’abstenció fos una posició defensable. L’abstenció hauria volgut dir: no impedirem que les mesures útils entrin en vigor, però no avalem un model que carrega sobre els petits propietaris allò que correspon a l’estat; tramitem-lo com a projecte de llei i esmenem-lo. Però el PSOE, que uns dies es presenta com un partit moderat, però l’endemà s’abraça a l’extrema esquerra per poder mantenir-se en el poder i restar-li protagonisme, actua com tots els grups populistes del món: dividint la societat en dos grups antagònics i morals: el “poble pur” contra l’“elit corrupta”. Aquest corrent polític no defineix una ideologia de dreta o d’esquerra per si mateixa, sinó una estratègia per aconseguir i exercir el poder que es basa a apel·lar a les emocions, a la identitat i al descontentament popular. L’extrema dreta actua així amb la immigració i l’extrema esquerra amb l’habitatge o les pensions.

El segon decret és una altra cosa. La renovació automàtica amb una penalització de dotze mensualitats transforma el contracte d’arrendament en una cessió gairebé indefinida, decidida no per les parts sinó pel BOE. Fer-ho per decret llei camina per la vora de l’article 86 de la Constitució, que impedeix que aquest instrument “afecti” els drets del títol I, entre els quals hi ha la propietat. Però l’argument decisiu no és jurídic, sinó pràctic: una norma que fa por a qui posa pisos al mercat en redueix l’oferta, i l’escassetat sempre la paguen els més febles. Fins i tot qui defensa la limitació de preus —com fa MEScat, per exemple—, admet que és “un pedaç” transitori que, sense mesures compensatòries, “beneficia qui ja té un lloguer, però perjudica qui n’està buscant”. La renovació automàtica porta aquesta lògica a l’extrem: blinda qui és a dins i tanca la porta a qui truca. Aquí, el no era el vot coherent.

És així com cal entendre que Junts demani retirar tots dos textos i negociar-ne un de nou. No és dogmatisme, sinó experiència. Junts va enviar un esborrany al govern i, segons fonts del partit, només n’hi van incorporar “quatre pinzellades”. Mentre els fons voltor podran continuar comprant habitatges, als propietaris no se’ls ofereix cap incentiu fiscal comparable als dels llogaters, i la Generalitat rep l’obligació de trobar un habitatge alternatiu en dos mesos sense els recursos per fer-ho. Quan un soci ha comprovat tantes vegades que allò que es pacta no és allò que es publica, refer l’acord és més prudent que confiar en una esmena futura.

La qüestió és esbrinar què vindrà després, perquè qui fa caure un decret ha de posar sobre la taula l’alternativa, que és el que farà Junts. Soc dels que creu que hi ha un camí que pot aplegar una majoria àmplia. Ho resumeixo.

Primer, lligar la suspensió dels desnonaments de persones vulnerables a un fons de garantia públic que pagui directament la renda al propietari, des del primer mes i mentre duri la suspensió. Si l’estat vol protegir, que pagui.

Segon, distingir nítidament entre el petit propietari persona física i el gran tenidor. Les obligacions més exigents —pròrrogues, límits de renda, tanteig i retracte— s’han d’adreçar a qui fa del lloguer un negoci a escala. El petit propietari necessita incentius fiscals si lloga a preu assequible i a llarg termini.

Tercer, una justícia àgil. Quan un procediment s’eternitza, hi perden tant el propietari com el llogater. Uns jutjats que resolguin en setmanes i uns serveis socials que actuïn abans del llançament valen més que deu moratòries.

Quart, combatre la compra especulativa amb eines fiscals clares —gravar les adquisicions de persones jurídiques que no destinin els habitatges a lloguer assequible— en lloc de topalls de preu fàcils d’eludir.

Cinquè, construir i rehabilitar. A Catalunya el lloguer social no arriba al 2% del parc, quan la mitjana europea és del 9% i als Països Baixos supera el 29%. El model danès, en què cooperatives accedeixen a sòl públic en condicions favorables i gestionen el parc sota control públic, demostra que la societat civil pot formar part de la solució. Cal sumar-hi la desburocratització dels tràmits i la rehabilitació dels milers de pisos buits de pobles i viles, que és també una política de reequilibri territorial. Cap decret no substitueix les grues.

I sisè, respectar les competències. L’habitatge és competència exclusiva de la Generalitat, i la llei estatal ha de transferir recursos, no obligacions sense finançament.

Pedro Sánchez ha jugat amb foc i s’ha cremat. Però el foc no s’apaga perquè el Congrés rebutgi un decret o dos: continua cremant a les llars que no poden pagar i entre els propietaris que ja no s’atreveixen a llogar. Junts té ara l’oportunitat de demostrar que el seu no als dos decrets és l’inici d’una nova negociació. Una societat que creu alhora en la propietat i en la protecció dels qui ho tenen pitjor no ha de triar entre totes dues. Ha de fer pagar a tothom, i no només a uns quants, el preu de la decència.