Des de l’escó 33

Avui, dilluns 5 d’octubre, Pedro Sánchez ha signat el decret de dissolució de les Corts i ha convocat eleccions generals per al 29 de novembre. És el decret més coherent de la legislatura: un president que ha governat a cop de decret llei se’n va amb un decret. La justificació oficial és que divendres passat el Congrés va rebutjar els dos decrets d’habitatge que havia presentat a correcuita, i que el país necessita una majoria «molt més àmplia i progressista». La raó real és una altra. Sánchez no convoca eleccions perquè hagi descobert de sobte que no té majoria, cosa que sap des de fa un any, sinó perquè ha calculat que avui pot convertir en combustible electoral la indignació pel preu de l’habitatge i la por a l’extrema dreta. És una convocatòria oportunista.

Convé recordar d’on venim. El juliol del 2023, el PSOE va perdre les eleccions, i si Sánchez va poder ser investit, amb 179 vots, va ser gràcies a una aliança heterogènia en què els set diputats de Junts eren imprescindibles. Aquell crèdit el va obtenir a canvi de compromisos concrets: l’amnistia, el reconeixement del caràcter polític del conflicte i una negociació amb verificador internacional, a més de defensar l’oficialitat del català a Europa. El crèdit de Junts es va esgotar fa temps perquè el PSOE va malbaratar-lo amb enganys i enviant a Suïssa negociadors febles, avui tots dos investigats per corrupció. Va cobrar per avançat i va pagar tard, malament i a mitges, i, en algunes coses, mai. Quan, l’octubre del 2025, gairebé el 87 % de la militància de Junts va avalar el trencament, el president va fer veure que no passava res. I sí que passava. Si Junts havia estat fins llavors l’ase dels cops de la premsa conservadora, a partir d’aquell moment també ho va ser de la premsa pròxima al PSOE i a Sumar.

Aquí rau el nucli del problema, que no és exclusiu de Madrid. El PSOE, com el PSC a Catalunya, no ha entès mai que liderava un govern en minoria. Salvador Illa va trigar un any i mig a aprovar uns pressupostos, amb la mentalitat de qui creu que governar és gestionar, no pas pactar amb el Parlament. Sánchez arriba a les eleccions amb els pressupostos prorrogats per tercera vegada i amb el decret llei convertit en rutina, tot i que la Constitució el reserva per a casos «d’extraordinària i urgent necessitat». Vicent Partal ho ha documentat a VilaWeb: des del 1978, el Congrés ha rebutjat divuit decrets llei, i quinze han estat de Sánchez. Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, gens sospitosos de ser independentistes catalans, van explicar a Com moren les democràcies que la democràcia no se sosté només sobre les lleis, sinó també sobre l’autocontenció institucional. Qui porta fins a l’extrem les eines del poder, encara que sigui dins de la legalitat, s’acosta més als polítics autoritaris que no pas als demòcrates. Ara, a més, Pedro Sánchez ha anunciat que el govern aprovarà demà, dimarts, els decrets d’habitatge perquè els convalidi la Diputació Permanent. Pitjor, impossible.

El debat sobre l’habitatge ha estat l’aparador d’aquesta manera de fer. Partal hi oposa una evidència elemental: «sense fets no hi ha debat possible, tan sols hi ha propaganda i manipulació». I els fets són tossuts. El PSOE ha governat prop de trenta dels darrers quaranta-quatre anys. Des que Sánchez va arribar a la Moncloa, el 2018, els jutjats espanyols han executat més de 270.000 desnonaments. I quan el Parlament de Catalunya va aprovar el 2020 una llei per contenir els lloguers, el seu govern la va portar, ves per on, al Tribunal Constitucional. Ara, qui no vota els seus decrets és declarat còmplice dels especuladors. Això no és política d’habitatge. És demagògia que difonen el PSOE i tots aquells que prefereixen una Catalunya dominada per l’extrema dreta que no pas per independentistes demòcrates, que consideren molt més perillosos per al que els importa de veritat: la unitat d’Espanya.

La legislatura que es clou ha estat marcada pel conflicte, la corrupció i un populisme cada vegada més inquietant. Pel conflicte, perquè Sánchez ha fet de la polarització un mètode: necessita Vox per justificar-se, com Illa necessita Aliança, l’únic adversari contra el qual es desperta al Parlament. Per la corrupció, perquè al juny el Tribunal Suprem va condemnar José Luis Ábalos, el seu antic ministre i secretari d’organització, a vint-i-quatre anys de presó; perquè Santos Cerdán continua sota la lupa de l’Audiència Nacional, i perquè el fiscal general de l’Estat va ser condemnat el novembre del 2025 per irregularitats que la dreta judicial va aprofitar. I pel populisme, perquè la resposta del president no ha estat assumir responsabilitats, sinó construir un relat. Avui ha reduït les eleccions a una sola pregunta: si els espanyols «se quieren sumar a la ola ultraderechista». O jo o el diluvi. Però és possible que la pluja torrencial s’emporti riu avall els seus aliats prioritaris i faciliti l’arribada de l’extrema dreta.

Aquest populisme és el corc que està rosegant els valors de l’esquerra a tot arreu, la qual va néixer —i sovint s’oblida— per defensar la llei contra l’arbitrarietat, la transparència contra el clientelisme i el Parlament contra el cesarisme. Quan un partit dit d’esquerra justifica la corrupció pròpia perquè la dels altres és pitjor, i converteix l’antifeixisme en una coartada per no retre comptes, no combat l’extrema dreta. Li fa la feina. N’és l’aliat més fidel.

Si Sánchez fos un polític de veritat, amb una mínima moral democràtica, hauria convocat eleccions molt abans en comptes de creure’s el seu «manual de resistència». Hauria pogut fer-ho l’estiu del 2024, quan el Tribunal Suprem es va negar a aplicar l’amnistia a la malversació i va deixar Carles Puigdemont fora de la llei pensada per tancar la «ferida» del 2017, com en diuen ells. Els acords amb Junts tenien una transcendència molt superior a l’aliança amb Sumar o amb Podem: eren el reconeixement que el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és polític i no pas penal. Quan els tribunals els van posar a la picota, un demòcrata hauria tornat la paraula als ciutadans. Felipe González, amb els GAL i Filesa a sobre, va entendre el 1995 que, si Pujol li retirava el suport, havia d’avançar les eleccions. Sánchez ha triat el moment que li convenia a ell, no pas el que reclamava la democràcia.

Davant d’aquest panorama, l’independentisme no pot anar esmicolat a les eleccions ni amb el cap cot. Ha de fer pinya al voltant de Junts per Catalunya. No per lleialtat de sigles, sinó per eficàcia: Junts és l’única força que ha demostrat a Madrid que el vot independentista pot condicionar un govern espanyol sense rebaixar l’objectiu. Junts ha de saber esdevenir el front ampli de veritat que altres busquen i no troben. Ha de fer realitat un espai on càpiguen liberals i socialdemòcrates units per la convicció que Catalunya és una nació i que una nació no pot quedar vacant. Al capdavall, com s’ha pogut constatar en els fets de divendres passat, la unitat de Junts és més sòlida que no pas com la presenten els mitjans de l’establishment, que redueixen la votació a una confrontació ideològica.

Un front ampli, però, no es construeix amb consignes, sinó buscant la connexió amb la societat real. A Catalunya hi ha almenys unes 250.000 persones que complementen els seus ingressos amb el lloguer d’un pis, sovint heretat dels pares. Són mestres jubilats, treballadors amb pensions curtes, famílies que han convertit l’estalvi de dues generacions en un petit coixí o gent de classe mitjana i treballadora que ha heretat els pisos que els seus pares van comprar amb crèdits de La Caixa. Si a Barcelona els petits propietaris representen el 55 % del parc d’habitatges, a comarques són el 80 %. No són fons voltor, per tant. Al revés, molta d’aquesta gent és progressista, vota esquerra i s’ha sentit assenyalada per un discurs que la posa al mateix sac que els grans tenidors. Junts no els ha d’abandonar. Defensar-los no vol dir defensar l’especulació. Vol dir distingir entre qui viu d’un pis i els fons que compren edificis sencers, que és el que Junts va reclamar al Congrés.

Aquest front té, a més, un lideratge inqüestionable. La majoria del Tribunal Constitucional ha obert la porta a aplicar l’amnistia a la malversació i, si tot va com ha d’anar, Carles Puigdemont serà a Catalunya per reforçar la campanya de qui encapçali la candidatura independentista al Congrés. Nou anys després de l’exili, el seu retorn seria la prova que el 2017 no va ser un delicte, sinó un exercici democràtic que l’Estat va tractar com un afer d’ordre públic. Abans de l’aliança del PSOE amb Junts, els socialistes deien i defensaven tot el contrari. Llavors estaven equivocats, com també ho estan ara. Cal que l’independentisme els ho demostri a les urnes.

Sánchez vol que el 29 de novembre es voti entre ell i l’extrema dreta. L’independentisme ha de plantejar una altra pregunta: qui defensa de debò Catalunya quan els governs espanyols, de dreta o d’esquerra, es queden sense majoria? La resposta és a l’escó que fins ara ha ocupat Míriam Nogueras, no pas als decrets de Sánchez.