En el lapse de quaranta-vuit hores, el president dels Estats Units va fer tres coses que, llegides juntes, dibuixen la geografia moral del nostre temps. Divendres va anunciar a Truth Social que havia tancat un acord amb Vladímir Putin: Rússia aportarà immediatament unes 300.000 tones de dièsel als mercats nord-americà i mundial, i incrementarà la quantitat al novembre i els mesos posteriors, mentre el Tresor concedirà una llicència temporal per esquivar les sancions que el mateix Washington li ha imposat. Dissabte, abans de volar cap a un míting electoral a Tennessee, Trump va culpar Volodímir Zelenski de l’elevat preu del combustible i va suggerir als ucraïnesos que busquessin un nou líder, algú capaç d’arribar a un acord amb Rússia. El mateix dia, les bombes planadores russes queien sobre blocs de pisos de Zaporíjia i mataven almenys vint persones, tres de les quals eren nens. Zelenski va lamentar amb amargor la manera com Moscou havia decidit agrair a Washington l’alleujament de les sancions.

L’aritmètica de l’acord és reveladora. Uns analistes alemanys han calculat que el primer lliurament de dièsel cobreix aproximadament catorze hores de consum d’aquest combustible als Estats Units. El seu valor no és econòmic, sinó electoral, i s’explica per tres raons: perquè el preu del dièsel s’ha enfilat per sobre dels sis dòlars per galó, perquè l’estret d’Ormuz continua afectat per una guerra amb l’Iran que va començar al febrer, i perquè les eleccions de mig mandat són a tocar. El veredicte de Zelenski va ser precís: «una decisió feble de socis forts».

La trampa de Roma

L’edició d’aquest diumenge de La Vanguardia publica la traducció d’un article de Shlomo Ben Ami, antic ministre d’Afers Exteriors d’Israel i, no per casualitat, un dels millors historiadors de l’Espanya contemporània. Ben Ami llegeix els maldecaps dels Estats Units a la llum de la caiguda de Roma. No és un mal exemple. El deute públic nord-americà ha superat els quaranta bilions de dòlars, per sobre del 120% del PIB, i Washington ja gasta més en els interessos d’aquest deute que en defensa. A Why Empires Fall, Peter Heather i John Rapley sostenen que el deute és el símptoma d’una redistribució més àmplia de la riquesa i el poder, i que un imperi esgotat fiscalment esdevé fràgil davant dels xocs externs, com ho era Roma quan van arribar els huns. L’israelià acaba amb Gibbon i amb els pares fundadors dels Estats Units, convençuts que les repúbliques virtuoses s’arruïnaven per la corrupció imperial, el comerç i l’orgull militar. Estic d’acord gairebé en tot el que diu Ben Ami. Però hi ha una segona lliçó romana, que és implícita en el seu article i que l’acord del dièsel entre els EUA i Rússia fa incòmodament visible. No té a veure amb el deute que un imperi deu, sinó amb el tribut que decideix pagar.

El tribut

A la dècada del 440, l’Imperi romà d’Orient era ric, s’havia expandit massa i estava entretingut en guerres a altres fronteres. Teodosi II va optar per comprar la pau a Àtila. Amb l’acord del 447, segons recull l’historiador Prisc de Panio, Constantinoble va pagar sis mil lliures d’or endarrerides i va triplicar el tribut anual fins a 2.100 lliures. L’or no va comprar la pau. Va pagar la campanya següent, i cada pagament ensenyava a Àtila que la pressió funcionava. Només quan Marcià va arribar al tron, el 450, i va deixar de pagar, els huns es van apartar de Constantinoble, i es van girar cap a l’oest, cap a la Gàl·lia i Itàlia. Negar el tribut no va dur la catàstrofe que en pronosticaven els partidaris.

Els paral·lelismes històrics no són mai exactes, però aquí és difícil de no veure’n la constant. Una gran potència, encallada en una guerra en un altre indret i que va curta d’armilla, compra l’alleujament domèstic rebaixant la pressió sobre un agressor, i d’això en diu un acord. L’alleujament de sancions és un tribut a la inversa: en lloc d’enviar or al bàrbar, li permets vendre sense sancions. L’efecte sobre el seu tresor de guerra és el mateix. Les dues trampes romanes, a més, estan connectades. L’imperi que no pot pagar els deutes és precisament el més temptat de pagar un tribut en espècie, perquè el tribut sembla més barat que la fermesa fins que, finalment i inexorablement, arriba la factura.

«Un nou president»

Aquí la persona compta menys que els principis. No defenso Zelenski per devoció personal. És un polític, amb els defectes propis d’un polític, i té crítics a dins i a fora d’Ucraïna, alguns amb raó. El defenso pel que ha arribat a representar el seu càrrec: el dret d’una nació democràtica europea a defensar-se i a triar els seus propis governants. Per a nosaltres, els catalans que el 2017 vam sortir al carrer per defensar les urnes i poder votar democràticament si volíem ser independents o no, això és molt important.

Quan el Kremlin va decidir llançar la invasió a gran escala d’Ucraïna, el febrer del 2022, el seu objectiu era provocar un canvi de règim que disfressava amb els fantasmes del passat rus. Apel·lant a la «desnazificació» d’Ucraïna, en realitat Putin buscava decapitar el govern de Zelenski amb la intenció que les columnes russes que avançaven cap a Kíiv poguessin instal·lar-hi un govern dòcil. Van fracassar perquè els ucraïnesos, i un president que es va negar a abandonar la capital, s’hi van quedar i van resistir. Quatre anys i mig després, el president dels Estats Units demana als ucraïnesos que facin el que els tancs russos no van aconseguir: treure’s de sobre el seu cap d’estat. Això no és mediació. És el més antic dels hàbits imperials: la gran potència que tria els governants de la nació petita.

La paraula «desnazificació» mereix que ens hi aturem. A l’edició de dissabte 10 d’octubre de La Vanguardia, el columnista Plàcid Garcia-Planas recordava com Mólotov, el ministre d’Afers Exteriors de l’URSS, va justificar el pacte del 1939 amb Ribbentrop, el seu homòleg nazi: el feixisme, va dir, era «una qüestió de gustos». Garcia-Planas en subratlla la ironia. Putin va envair Ucraïna per «desnazificar-la», però el seu aliat més valuós a Alemanya és l’AfD, un partit que vol que els alemanys deixin de sentir-se responsables del Tercer Reich i que acaba de pactar amb el BSW, el partit d’esquerra populista, a Saxònia-Anhalt, un acord que ell llegeix com un pacte Mólotov-Ribbentrop en miniatura. El mateix Putin ha defensat el pacte del 1939 adduint que, en aquella època, la política exterior anava d’aquesta manera. Per al Kremlin, doncs, el nazisme és una acusació reservada als enemics i una qüestió de gustos quan es tracta dels amics. La desnazificació no va ser mai un principi moral per envair Ucraïna. Era un pretext per enderrocar un govern elegit, i aquest és l’objectiu que ara troba ressò a Washington. A Veneçuela Trump s’ha comportat de la mateixa manera però apel·lant al narcotràfic per segrestar Maduro i pactar amb els seus hereus.

L’argument de la legitimitat també és manllevat de Moscou. La llei ucraïnesa prohibeix fer eleccions sota la llei marcial, de la mateixa manera que la Gran Bretanya no va celebrar eleccions generals entre el 1935 i el 1945. Quan Trump va qualificar Zelenski de «dictador sense eleccions», el febrer del 2025, repetia l’argumentari del Kremlin i no pas la llei ucraïnesa. Els ucraïnesos votaran lliurement quan callin les armes, i potser triaran algú altre que no sigui Zelenski, com va ocórrer amb Churchill el 1945. Aquesta decisió els pertany. No pertany a una roda de premsa a la Casa Blanca, i encara menys a una trucada de Trump a Putin.

Trump i Putin van a la seva, però. Després de l’encaixada de mans i de l’acord del dièsel, el president dels EUA va anunciar ahir unilateralment, de nou des de la seva xarxa social, una treva energètica entre Rússia i Ucraïna per protegir les refineries i les infraestructures dels atacs recíprocs. Zelenski va respondre en una entrevista que no en sabia res, però que estava disposat a acceptar la treva si Rússia s’hi comprometia de veritat. I no tan sols això: si Putin s’avenia a un alto el foc de seixanta dies, ell organitzaria eleccions a Ucraïna. No és clar què en sortirà, de tot això, si bé és legítim pensar que un conflicte no s’acaba perquè una de les parts, o el suposat mediador, decideixi per l’altra.

De Hèlsinki a Hèlsinki

La Vanguardia il·lustrava la crònica de l’acord sobre el dièsel amb una fotografia de Trump i Putin encaixant les mans a Hèlsinki el juliol del 2018. La ciutat va donar nom a una altra cosa. El 1975, trenta-cinc estats van signar l’Acta Final de Hèlsinki, on es comprometien a respectar la inviolabilitat de les fronteres, la integritat territorial dels estats i, en el vuitè principi, el dret dels pobles a determinar el seu estatus polític sense ingerències externes. El camí de Hèlsinki 1975 a Hèlsinki 2018, i d’allà a Anchorage el 2025, és el camí que va de respectar les regles a un ordre mundial basat en les transaccions entre grans potències.

El que s’està configurant ara és un sistema imperial contemporani. No té ministeris de colònies ni imperis formals, però les seves grans potències tracten la sobirania de les nacions petites com a moneda de canvi: el territori i el president d’Ucraïna, el govern de Veneçuela, el futur de Groenlàndia. El mateix Ben Ami ho ha descrit com un ordre mundial hobbesià. En un sistema així, la qüestió ja no és si una frontera s’ha travessat per la força, sinó qui en treu què de reconèixer el resultat de l’agressió a favor d’un dels nous imperis.

Les nacions petites coneixen bé aquest patró. Txecoslovàquia no seia a la taula de Múnic el 1938, quan Chamberlain parlava d’una disputa en un país llunyà entre gent de qui els britànics no sabien res. Com a historiador català, no puc deixar de recordar un precedent més antic i ben nostre. A Utrecht, el 1713, la Gran Bretanya va abandonar els seus aliats catalans a Felip V a canvi de Gibraltar, Menorca i l’asiento, el monopoli del comerç d’esclaus cap a l’Amèrica espanyola. El «cas dels catalans» es va debatre a Londres i després es va oblidar. Barcelona va caure l’11 de setembre del 1714. L’avantatge comercial es va imposar a la lleialtat a un aliat, que és exactament el vici del comerç que temien els pares fundadors nord-americans.

El torn d’Europa

Si Washington paga tribut, Europa ha de sostenir la frontera. Ho dic sense complaença. La Unió Europea acaba d’aixecar les sancions a dos oligarques russos com a preu per renovar les de la resta, un petit tribut pel seu compte. Però Europa té tres coses per oferir que els Estats Units ara mateix escamotegen: els diners perquè Ucraïna continuï dempeus, unes sancions que no es dobleguin al cicle del preu del combustible i una declaració clara que el lideratge d’Ucraïna es decideix a Ucraïna.

Donar suport a Zelenski era fàcil el 2022, quan sortia a totes les portades i el Parlament Europeu concedia el Premi Sàkharov al poble d’Ucraïna i als seus dirigents. Ara significa alguna cosa més, sobretot quan l’home més poderós del món el vol fora. Fer costat al president elegit d’un país atacat no és culte a la personalitat. És la defensa d’un principi que els europeus van aprendre a un preu molt alt: que el destí d’una nació no es decideix per sobre del seu cap entre veïns més forts, i que una civilització es mesura per com tracta els qui no es poden defensar sols. Aquells que critiquen Zelenski per la sang vessada haurien de recordar Bertrand Russell, un pacifista convençut que va abandonar el pacifisme absolut davant de Hitler. Russell defensava —i hi estic d’acord— que el pacifisme absolut no sempre és moralment sostenible si permet el triomf d’un mal major o la destrucció de la llibertat, de manera que la resistència armada pot ser un mal menor davant d’un perill extrem, que és caure en el pou d’un imperi corrupte com és la Rússia de Putin.

Grandesa desmesurada

Gibbon va concloure que la decadència de Roma era «l’efecte natural i inevitable d’una grandesa desmesurada». Avui, la grandesa desmesurada no pren només la forma del deute, sinó també de la convicció d’un cap d’estat que una gran potència pot comprar la seva comoditat —catorze hores de dièsel per a unes eleccions de mig mandat—, i fer-ho pagar a algú altre. A Zaporíjia, aquest algú altre té nom, i tres d’ells eren nens. Com diu la dita, paguen justos per pecadors. Roma va aprendre que el tribut compra temps, però mai la pau. Europa no hauria de necessitar tornar-ho a aprendre.