Des de l’escó 33

Dilluns de la setmana passada, Pedro Sánchez va anunciar des de la Moncloa la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre, nou mesos abans del que tocava. Ho va fer tres dies després que el Congrés tombés els dos decrets d’habitatge amb els vots del PP, de Vox i —per raons diferents— de Junts. El president espanyol no va vincular l’avançament electoral amb aquella derrota, però no calia que ho fes, tothom va interpretar-ho així. Les legislatures no s’acaben per esgotament del calendari. S’acaben quan s’esgota la confiança d’un o de més d’un dels grups que la sostenen.

Convé recordar com va començar tot plegat. El 23 de juliol de 2023 el PSOE va perdre les eleccions. El PP d’Alberto Núñez Feijóo va ser la primera força, però no sumava ni tan sols amb el suport de Vox. Sánchez només podia ser investit si Junts ho acceptava, i sabedor que el partit independentista era refractari a sumar-se a una majoria de la dreta espanyola, va enviar Santos Cerdán, aleshores número tres socialista, a Waterloo per indagar quines possibilitats hi havia. El mateix Cerdán, no ens n’oblidem, que després va passar cinc mesos a Soto del Real pel cas Koldo i que ara espera judici. Les personalitats també compten i quan algú ha estat presumptament mentider en una cosa, és legítim pensar que ho ha pogut ser en una altra, tot i que ho hagi sabut ocultar durant un temps. L’entesa semblava aleshores impossible, però no per això. Era tan impossible, si més no, com un acord amb el PP, atès que era el partit de Mariano Rajoy, responsable polític de les càrregues de l’1-O, del 155 i de la repressió que va empènyer a l’exili el president Puigdemont i els consellers Comín i Puig. D’això fa nou anys, que no és poc temps.

El president Puigdemont va creure que s’obria una oportunitat i per això va començar una negociació que va concloure en l’Acord de Brussel·les, en què el PSOE reconeixia l’existència del conflicte polític entre una nació, Catalunya, i un estat, l’espanyol, que el PP havia negat amb la repressió. L’acord, signat el novembre del 2023, preveia fins i tot un mecanisme internacional de verificació, que la Moncloa va acceptar a contracor i que sempre va procurar mantenir en la penombra. Se n’han aconseguit algunes fites. La més transcendent és la llei d’amnistia, que Junts va rebutjar en la primera versió perquè era insuficient i que es va haver de refer per blindar-la. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea la va avalar aquest estiu, i ara el Constitucional esmena el Suprem i li recorda que negar l’amnistia per malversació s’aparta de la finalitat de la llei. Amb aquesta sentència es tanca un cicle, el de la persecució judicial, i se n’obre un altre. L’amnistia no era un punt d’arribada. Era la condició prèvia per tornar a parlar d’autodeterminació sense l’amenaça de la presó. L’unionisme espanyolista ha fet mans i mànigues per boicotejar-la.

Però la legislatura no s’acaba perquè s’hagin complert els acords, que seria el normal, sinó precisament perquè el PSOE els ha incomplert de manera sistemàtica. Sánchez ha governat pactant al matí amb Junts i a la tarda amb Sumar i Podem, i els pactes de la tarda desdibuixaven els del matí. Ha estat una constant. L’exemple més punyent és la llei de delegació de les competències d’immigració, pactada amb Junts el gener del 2024, que el setembre del 2025 va caure al Congrés amb els vots en contra de Podem, del PP i de Vox. Era una llei orgànica i calien 176 vots; el PSOE no va voler, o no va saber, assegurar els vots a favor de tots els socis de la majoria governamental. L’altre exemple és l’habitatge. A l’abril, Junts ja havia rebutjat la pròrroga de lloguers impulsada per Sumar i havia proposat una deducció del 15% a l’IRPF per a les despeses de lloguer o d’hipoteca. El govern va negociar amb Junts i va arribar a un acord i, de nou, a la tarda va pactar amb Sumar i Podem dividir les mesures en dos decrets, el segon dels quals desagradava a Junts, però també al PNB. Junts va advertir que tombaria els nous decrets si el govern no els retirava per refer-los amb l’esperit del que el PSOE havia pactat amb l’independentisme. Sánchez els va mantenir, però. Va preferir la derrota a la negociació, i després va culpar Junts.

De cop, per al PSOE l’aliat independentista es convertia en el representant dels fons voltors i en la dreta més infecta. La política feta caricatura. Aquesta és la manera populista de governar que segueix fil per randa el “manual de resistència” sanchista. Sánchez s’assembla més al Jeremy Corbyn que va conduir el laborisme britànic a la pitjor derrota des del 1935 que no pas a Mette Frederiksen, la socialdemòcrata danesa que aquest juny va encetar el tercer mandat després de pactar un govern de centreesquerra en un parlament on hi ha dotze partits. A Copenhaguen els pactes es compleixen perquè sense pactes no es governa. A Madrid són un instrument de propaganda que val fins que en convé un altre. Tard o d’hora, el PSOE haurà de triar quina esquerra vol representar.

A Catalunya, el PSC és més PSOE que mai. Salvador Illa és el seguidor més fidel de Sánchez i ha convertit el Parlament en una mena de segona cambra espanyola. Quan s’hi intenta parlar dels problemes de Catalunya, el president respon amb els debats de Madrid, els que interessen al seu amic i correligionari. Fins i tot davant el drama dels desnonaments. Dimecres de la setmana passada al matí, a la sessió de control, Illa va recórrer a la Maricarmen, la veïna del Retiro de 87 anys desnonada després de setanta anys al mateix pis, perquè el seu cas monopolitzava la política espanyola i servia, força impúdicament, per atacar Junts. Poques hores després, la Maricarmen moria a l’hospital, catorze dies després que la traguessin de casa en llitera. Una dona com ella mereix respecte, no pas que el president de la Generalitat la converteixi en un eslògan de campanya electoral socialista. Però abans de la Maricarmen hi va haver l’Olga, la veïna de l’Hospitalet de Llobregat que s’havia llevat la vida després d’un procés de desnonament i que no ha rebut l’atenció que es mereixia del Govern. Una vivia a Madrid; l’altra, aquí, i està clar on té posada l’atenció el president Illa. El drama de l’habitatge a Catalunya és prou greu per no haver-lo de mirar amb les ulleres de la Puerta del Sol.

El PSOE —i també el PP— voldran que la campanya sigui una batalla ideològica entre dreta i esquerra. Sánchez ja l’ha plantejada com una tria entre el seu projecte i l’onada ultradretana; Feijóo, com un duel entre l’Espanya “nacional” i Sánchez. Un plantejament maniqueu en tots dos casos. Volen debatre d’idees en comptes de les mesures que cal prendre per evitar drames com el de l’Olga. Les enquestes engreixen el relat: un sondeig d’Ipsos per a La Vanguardia atorga 196 escons a la suma del PP i Vox. És el marc ideal per demanar el vot de la por. L’independentisme no pot caure en aquesta trampa. Una enquesta de La Razón publicada dijous assenyala tot el contrari. Fins i tot augura un èxit rotund de Junts, per reforçar la fantasia que és possible una aliança entre PP, PNB i Junts i altres partits menors, excloent Vox. PSOE i PP estan interessats en el mateix, cosa que, paradoxalment, reforça Junts. Ni la por de Vox ni la nostàlgia d’una majoria progressista liderada pel PSC que no ha estat mai sensible a Catalunya poden substituir la defensa dels interessos del país. Junts no ha de demanar perdó per haver dit no als decrets. Votar contra un govern que incompleix no és votar amb la dreta; és negar-se a fer de crossa d’una mala política. El que distingeix els socialistes dels conservadors espanyols són les solucions, encara que no sempre, perquè mentre Junts es va abstenir o no va votar a favor de cap proposta de resolució del PSC en el debat de política general, el PP en va votar més del 60%, especialment les més centralistes i reaccionàries.

El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat continua viu. El darrer baròmetre del CEO situa el suport a la independència en el 45%, el més alt des del 2020, i l’estat independent torna a ser l’opció preferida per primera vegada des del 2023. Els problemes dels catalans depenen del mateix que ens va portar a la crisi del 2017. La dependència política és forta. L’espoli fiscal no s’ha reduït: fins i tot la Generalitat d’Illa reconeix el dèficit en una forquilla d’entre 15.700 i 22.000 milions el 2021, segons el mètode de càlcul. El càlcul més alt, de 21.982 milions, equival a un 9,6% del PIB i 2.831 euros per habitant, tot i que ara Hisenda el vol calcular a la baixa amb trampes comptables. La ruïna de la classe mitjana i treballadora és una evidència: segons l’Idescat, el risc de pobresa o exclusió social ha tornat a créixer fins al 24,8% i afecta el 36,1% dels menors de setze anys. Un desastre social en tota regla. Aquest panorama s’agreuja amb el buidatge de l’autogovern amb una trama legislativa recentralitzadora que l’Institut d’Estudis de l’Autogovern documenta quadrimestre rere quadrimestre. Cap d’aquests problemes no protagonitzarà el cara a cara entre Sánchez i Feijóo, perquè tots dos els donen per resolts dins de la Constitució.

El 29 de novembre no es decideix només qui governarà Espanya. Es decideix si Catalunya hi tindrà una veu pròpia o si tornarà a ser una sucursal que vota per por i es conforma amb una allau de promeses que no es compliran. Els vots que es demanaran per aturar la dreta acabaran, com sempre, sostenint un PSOE que incompleix. Cal votar en clau catalana i no pas espanyola. A Madrid es disputen el govern, a Catalunya el que està en disputa és la nació. Nosaltres ens hi juguem el futur del país. Els set diputats que el 2023 van decidir una investidura no eren un premi, eren una eina per a l’acció política. Convé recordar-ho abans d’anar a votar. Sense una minoria nacional catalana al Congrés i el Senat, defensar Catalunya és més difícil.