Des de l’escó 33

Dimecres passat, per primera vegada, el CEO i el CIS van publicar els seus baròmetres el mateix dia. Els titulars van ser previsibles: el PSC guanya, però perd escons, Aliança Catalana disputa la segona plaça a Esquerra i Junts queda relegat a la quarta posició. Tanmateix, convé llegir les enquestes al detall, com fan els historiadors quan llegeixen un document d’arxiu: preguntant-se qui l’ha fet, com i amb quina mostra s’ha elaborat.

L’amic Francesc Abad, que no és historiador, sinó un analista de dades molt solvent, ha examinat amb paciència de notari la mostra del CEO. Com gairebé sempre, ens diu, té biaixos: hi ha més del doble de votants d’Esquerra dels que tocaria i menys votants de Junts. Corregit el biaix, el retrat canvia. La fidelitat del vot de Junts ha passat del 44% al 56,3% entre el primer i el segon baròmetre de l’any, i el creixement d’Aliança s’ha frenat.

Però seria un error aferrar-se a les correccions per no mirar-se al mirall. La dada que m’interessa és una altra: gairebé un de cada cinc votants de Junts del 2024 diu que ara votaria Sílvia Orriols. Són vots nostres. Són persones que fa dos anys i mig van confiar en el president Puigdemont i que avui creuen que la seva angoixa troba una resposta més contundent en un partit que proclama ell mateix les seves connexions amb l’extrema dreta internacional.

Aquest és l’electorat decebut, i no el podem despatxar amb un retret moral. A Retorn a Reims (Angle Editorial, 2025), el sociòleg i filòsof Didier Eribon aborda el gir cap a l’extrema dreta de la seva ciutat natal en un assaig a mig camí de l’autobiografia i la sociologia. Hi mostra com l’esquerra va abandonar la classe obrera francesa i com aquesta, ferida en la seva dignitat i amarada de malenconia per un món perdut, va girar l’esquena als que l’havien abandonada. Del seu relat es desprèn que els retrets morals contra qui viu aquest dol són ineficaços: en lloc d’aturar l’extrema dreta, l’alimenten, perquè els seus líders els converteixen en laments victimistes.

Però una cosa és això i una altra que no es pugui reconèixer la crisi social que viu el país. El 68% dels catalans creu que la immigració fa una aportació positiva al país, però un percentatge gairebé idèntic creu que s’ha perdut el control dels fluxos migratoris. Aquest votant no és racista, tan sols se sent desemparat i viu malament l’alteració del paisatge social i cultural del seu entorn. El problema és quan un partit nacional no li sap oferir una resposta seriosa, perquè ara hi ha algú altre disposat a oferir-li’n una de falsa. Els partits democràtics no sempre hem fet les coses bé. Parlar massa, o deixar-se veure amb segons qui, no ajuda gens. L’autocrítica no és una feblesa. És la condició per tornar a ser creïbles.

Ara bé, l’autocrítica no pot esdevenir l’excusa d’una paràlisi. Mentre ens examinem el melic, el tauler polític s’ha mogut. Fa tan sols una setmana, Esquerra i Podemos van anunciar que anirien plegats a les eleccions espanyoles del 29 de novembre. Esquerra diu que no és una coalició, sinó una col·laboració amb candidats morats com a independents a les seves llistes. Sigui com sigui, Gabriel Rufián i Irene Montero faran campanya junts i Podemos renuncia a presentar-se a Catalunya. La relació s’assembla molt al Pacte d’Abril del 1977, l’aliança electoral entre el PSC (Congrés) i els socialistes del PSOE a Catalunya que, un any després, va acabar en la fusió dels dos partits. La diferència és que cap dels dos grups socialistes era independentista.

Podemos és el partit que el 23 de setembre de l’any passat va sumar els seus vots als del PP i Vox per tombar al Congrés la delegació de les competències d’immigració a la Generalitat, amb un argument pobre i centralista. Aquell dia, Rufián va retreure als morats que no es votaven competències per a la dreta catalana, sinó per a la nació. Un any després, els obre les llistes i la nació catalana s’ha convertit en una nosa, perquè l’important és Espanya i la reagrupació de l’esquerra espanyola.

Algú dirà que Podemos sempre ha defensat el dret a decidir. Ho desmenteix qui més en sap: Albano-Dante Fachín, secretari general de Podem Catalunya la tardor del 2017. En un vídeo publicat aquests dies, Fachín explica que la direcció de Pablo Iglesias el va apartar perquè se l’acusava de voler entendre’s amb els partits independentistes. No és una versió interessada. El 6 de novembre del 2017, el dia que Fachín va dimitir per no ser destituït, Pablo Echenique va justificar la intervenció de Podem Catalunya com una «neteja democràtica» davant d’un possible pacte electoral amb independentistes. És cert que Podemos va criticar les càrregues de l’1-O i es va oposar al 155. Però quan un dels seus va voler posar-se al costat dels que havien votat, el va forçar a plegar. Segons Fachín, Iglesias va apostar llavors per Jéssica Albiach, afiliada de Podem del 2014 al 2023 i la diputada que el 27 d’octubre del 2017, en una votació secreta, va ensenyar a les càmeres la papereta del «no». Fachín ho diu sense embuts: Esquerra pot pactar amb qui vulgui, però no pot faltar a la veritat que ell va viure.

No és una anècdota, és un desplaçament. Esquerra, a Madrid, ja no es presenta com un partit independentista que defensa polítiques progressistes, sinó com una peça més del front ampli de l’esquerra espanyola (que a cada elecció canvia de nom perquè l’anterior està gastat, destruït o amortitzat), amb el qual el seu cap de llista simpatitza des de fa temps. Fins i tot han desaparegut de les llistes els perfils més moderats, com Francesc-Marc Álvaro (desplaçat al Senat) o Pilar Vallugera. És legítim, però deixa una autopista oberta a l’agrupació de forces en un bloc independentista. Hi ha un electorat independentista i socialdemòcrata, el que votava Esquerra i no el PSC perquè abans que res era independentista, que no se sent còmode amb la companyia del populisme radical unionista. Aquest electorat ha de poder trobar-se a gust en un Junts divers.

Els grans partits nacionals de les democràcies plurinacionals, com l’SNP a Escòcia, Plaid Cymru a Gal·les o el Bloc Québécois a Ottawa, han ocupat la centralitat política perquè han posat un objectiu nacional compartit per damunt de les etiquetes. Junts ha de reivindicar aquesta tradició: ser el bloc independentista moderat, amb una ànima de centreesquerra i una de centredreta, que en l’acció política caminin pel camí del mig, perquè és allà on conflueix la majoria de la societat. Davant de l’espanyolisme d’esquerra que reclama un front ampli i del front de la dreta conservadora i neofranquista, Junts ha de ser la casa dels catalans que no volen delegar la seva representació en cap dels dos blocs espanyols.

Les eleccions del 29 de novembre són transcendentals per a Espanya, perquè s’hi decideix el xoc entre el PSOE i el front ampli, d’una banda, i el PP i Vox, de l’altra. Però també ho són per a Catalunya. La CUP no s’hi presenta. Aliança, tampoc. I Esquerra hi anirà acompanyada d’un partit que va titllar de racista l’ampliació de l’autogovern català en immigració i que el 2017 renegava de qualsevol aliança amb l’independentisme precisament quan la independència va ser a punt de ser possible. L’única candidatura realment independentista i moderada serà la de Junts. Julià de Jòdar, escriptor, exdiputat de la CUP i gens sospitós de simpaties convergents, ha demanat a X el vot independentista per a Junts, entre altres raons per «escombrar Aliança Catalana disfressada de Vox». Hi ha moments històrics que és millor no desaprofitar, i aquest n’és un, si és que no es vol que no quedi res.

El president Puigdemont és a punt de tornar a casa. El seu retorn obrirà una nova fase en la lluita nacional, que només es podrà sostenir si l’independentisme és fort electoralment (vegeu l’entrevista de Jordi Basté a 2Cat). En aquest sentit, vull ser molt clar, per evitar malentesos quan parlem de grups independentistes, perquè per a mi és una línia vermella que no travessaré: amb Aliança Catalana no s’hi pot pactar mai. Ni tan sols per aritmètica. No s’hi pot pactar per principis democràtics i humanistes. L’independentisme en què crec neix de la tradició cívica i popular que van estudiar Josep Termes i Josep Benet, no de la sang ni de la por.

Catalunya no s’entén sense la tradició cristiana, jueva i musulmana. La literatura, la música, els topònims i fins i tot la cultura culinària estan impregnades de les tres tradicions. No tots els països tenen aquesta sort, que, aprofitada sense supremacismes xenòfobs, pot contribuir a una Catalunya compartida entre gent d’orígens diversos. Una majoria que necessita l’etnicisme per sumar no és una majoria independentista; és una altra cosa. Per tant, perquè l’independentisme es mantingui fort, el seu vot no es pot dispersar. Cal votar Junts. Ho proclamo des del web de MEScat Independentistes d’Esquerra sense cap mena de recança, perquè tenim un acord amb Junts que respectem i defensem.

Sé que se’ns retreu el vot contra els decrets d’habitatge que va precipitar l’avançament electoral. Els retrets són més mediàtics que ciutadans. Però fa tres setmanes, en el debat de política general, Junts va proposar distingir entre els fons voltor i els petits propietaris, i el PSC i els Comuns hi van votar a favor. És la mateixa distinció que, segons Junts, els decrets aprovats a Madrid no feien. La causa independentista és compatible amb una política al servei de les classes populars (classe mitjana i treballadora, que són la majoria) que no condemni la propietat, que no escanyi l’emprenedoria i que respecti i ampliï els drets socials. Aquest electorat existeix. Encara no ha trobat casa i espera que algú la hi ofereixi.

Caure en l’ideologisme és el pitjor que ens pot passar. En un altre article vaig escriure que el centre ideològicament no existeix, però sí com una forma d’acció política. El centre és la centralitat. L’ideologisme és el marc dels que no tenen res a oferir. Nosaltres, si fem bé la feina, sí que en tenim.