Des de l’escó 33

Dijous a la tarda, Lluís Puig va tornar a seure al seu escó del Parlament. El president Josep Rull el va rebre i ell mateix va poder retirar el llaç groc que, durant nou anys, havia ocupat el seu lloc a la bancada de Junts. Havia tornat el dia abans, tal com volia, «amb calma, sense càmeres», a Terrassa, després d’haver passat els primers anys d’exili a Brussel·les i, des del 2021, a la Catalunya del Nord, on s’ha implicat en la recuperació de la Casa Macià de Prats de Molló. Diumenge, Toni Comín va travessar a peu un dels colls que uneixen la Catalunya del Nord amb la del Sud, i des de Cervera de la Marenda va arribar a Portbou. Va fer el camí invers al que van fer els exiliats de 1939. La història té, de tant en tant, aquestes simetries, que de vegades són tràgiques i de vegades són alegres. Comín, sense dir-ho, va voler fer un acte de memòria democràtica per partida doble. El president Carles Puigdemont té previst de tornar després de les eleccions espanyoles del 29 de novembre per no desdibuixar el sentit institucional del retorn amb el combat partidista electoral.

L’amnistia és un triomf de l’independentisme, diguin el que diguin des dels governs de Pedro Sánchez i de Salvador Illa. Ho és malgrat la cúpula judicial, que ha trigat més de dos anys a aplicar una llei que era clara —sobretot després de les modificacions que hi va imposar Junts i de l’aval del TJUE i del TC— i que, al final, l’ha hagut d’aplicar a contracor. També és un triomf independentista perquè l’Estat ha hagut d’admetre, amb els fets, que la repressió no podia ser el punt final de la crisi oberta el 2017. Naturalment, la dreta i l’extrema dreta espanyolistes critiquen l’amnistia. Però també la critica l’independentisme apocalíptic d’Aliança i d’Alhora, perquè és fruit d’un pacte amb el PSOE. Això hauria de fer pensar la gent honrada. És aquell independentisme que menysprea l’amnistia d’avui mentre celebra i admira la del febrer de 1936. Aquella amnistia va treure de la presó el president Lluís Companys i els consellers condemnats pels fets del Sis d’Octubre. Va ser possible gràcies a la victòria del Front Popular, és a dir, gràcies a una aliança amb les esquerres espanyoles. Allò que el 1936 es va celebrar com una victòria, els radicals d’avui ho viuen com una rendició. La idealització del passat d’alguns sectors ultranacionalistes és directament proporcional a la seva ceguesa davant del present. És una ceguesa només comparable a la incongruència dels saltimbanquis mediàtics de l’extrema dreta que, posats a triar entre pronunciar el pregó de la Diada a Ripoll i conservar la bicoca de predicar cada setmana des dels micròfons de la ràdio nacional de Catalunya, trien sempre el micròfon.

L’amnistia hauria de servir per posar el comptador a zero i refer el moviment independentista democràtic. Les aliances d’avui d’Esquerra amb el PSC i els Comuns no esborren una evidència que l’aplicació de l’amnistia ha tornat a posar davant dels ulls de tothom: el futur nacional de Catalunya dependrà que Junts, Esquerra i altres partits de l’entorn, que van ser jutjats i condemnats conjuntament, recuperin una majoria independentista inequívoca. Els seus dirigents van compartir banqueta al Suprem i cel·la a Lledoners, Mas d’Enric o Puig de les Basses, i els exiliats, d’un partit i de l’altre, van compartir la persecució d’unes euroordres que diversos tribunals europeus es van negar a executar. Comín mateix era conseller per la quota d’Esquerra quan va emprendre el camí de l’exili. Avui és eurodiputat de Junts. En aquesta darrera dècada, cap militant socialista o dels Comuns no ha anat a la presó ni a l’exili per defensar l’alliberament nacional, que, com tots els progressistes sabem, està íntimament lligat a la defensa del benestar social. Els d’origen socialista que sí que ho van pagar havien trencat amb el PSC el 2014 —com Comín ja havia fet abans— per fundar el primer MEScat, que des de l’abril del 2025 està associat a Junts en una aliança estratègica. Precisament perquè el socialisme democràtic havia patit la repressió durant la dictadura, el lloc natural d’aquests socialistes havia de ser al costat dels presos i dels exiliats. Com diu el tòpic: la història acabarà per jutjar tothom.

Les aliances entre l’esquerra espanyolista i una part de l’esquerra independentista són només un cataplasma. Com més temps passa, més clar queda que les polítiques socials autonòmiques són poc determinants, perquè el poder de decisió és molt lluny de nosaltres. Sense sobirania fiscal no hi ha política social que aguanti. Tampoc no se’n pot fer sense decidir sobre els fluxos migratoris, sobre la dependència o sobre l’ordenació del sistema universitari, ni sobre tantes i tantes coses que afecten el dia a dia de la gent. Fins i tot el PLATER, el pla amb què el Govern vol ordenar on s’instal·laran els molins i les plaques solars, topa amb una xarxa elèctrica i unes autoritzacions que es decideixen a Madrid, com a la capital del Regne s’ha decidit la distribució territorial de les renovables. Gestionar les engrunes no és governar. És administrar la impotència. A més, l’abrupta finalització de la legislatura espanyola ha deixat sense efecte els acords d’Esquerra amb el PSOE.

Durant el septenni sobiranista, entre el 2010 i el 2017, la il·lusió amarava la gent, que primer va organitzar consultes populars i després va defensar amb el cos les urnes davant l’agressió policial. La il·lusió i l’esperança van ser els motors d’un procés que va culminar amb més de dos milions de persones a les urnes l’1 d’octubre. L’escriptor alternatiu, ja traspassat, Eduard Limónov va qualificar aquell moviment popular d’una manera taxativa: A Catalunya hi ha una revolució, idiotes! (Manifest, 2025). El líder del partit nacionalbolxevic rus —que, per altra banda, és el protagonista d’una biografia novel·lada que Emmanuel Carrère va dedicar-li el 2011— es devia dirigir als protagonistes del 15-M que van girar l’esquena a l’independentisme. Limónov, de tota manera, sostenia que els independentistes van fracassar per tres errors estratègics que van cometre els dirigents polítics: la confiança ingènua en la Unió Europea, una concepció massa pacífica de la revolució i la posterior suspensió o no defensa institucional de la declaració d’independència. Potser sí, però la repressió va tallar en sec aquella il·lusió amb la presó i l’exili de polítics i d’activistes.

La resposta a la sentència del Suprem, la tardor del 2019, va demostrar que el carrer encara era viu, i el 29 de febrer de 2020 més de cent mil persones es van aplegar a Perpinyà per escoltar els exiliats. Dues setmanes després, el confinament ho va aturar tot. La pandèmia no va causar la desmobilització, però la va convertir en costum: allò que havia estat una interrupció forçada es va transformar en retirada, i la frustració, tancada a casa i abocada a les xarxes, va trobar en la baralla entre independentistes l’única sortida. Així es va consolidar una etapa que ha durat nou anys —i que no s’acaba amb l’amnistia dels polítics, perquè encara queda gent per amnistiar— marcada per la destrucció de l’autonomia amb el 155, però també per la lluita caïnita entre els grups independentistes. Tan caïnita que ha deixat espai perquè, seguint les petjades dels moviments reaccionaris d’arreu del món —i, se sospita, també gràcies al finançament extern que rep—, hagi aparegut una extrema dreta que representa tot el contrari del que va representar la revolta democràtica sobiranista.

Convé no equivocar-se d’adversari. Els enemics de Catalunya no són ni els altres independentistes ni els immigrants. Són els grups unionistes, els que el 27 d’octubre de 2017 van abandonar l’hemicicle per no votar la declaració d’independència —els populars, amb la fatxenderia de deixar banderes d’Espanya als escons— i els que s’hi van quedar per exhibir un «No» ben clar, com va fer Jéssica Albiach. Se’n conserven imatges fotogràfiques i televisives. Tots plegats són els que van aplaudir el 155 i els que, des de la dreta, han recorregut fins a l’últim moment contra l’amnistia. Que una part de l’independentisme hagi desplaçat la mirada cap al veí nouvingut en comptes de lluitar contra l’Estat opressor és el regal més gran que podia fer a qui sempre ens ha volgut dividits. És el triomf del marc mental retrògrad que defensen amb vehemència Vox i Aliança amb idiomes diferents i una similar identificació ideològica.

Quan torni el president Puigdemont no s’haurà tancat cap etapa. Es tancarà un parèntesi que no s’hauria d’haver obert mai. Llavors caldrà centrar tots els esforços a recompondre el moviment independentista i retornar-lo a l’ideari popular que històricament ha caracteritzat el catalanisme, el de Macià i el de Companys, el dels que van tornar el 1936 i el dels que van haver de marxar el 1939. L’amnistia no és el final de res. És la condició prèvia per tornar a començar i provar-ho de nou fins a aconseguir-ho, com també ho intenten tots els independentistes que han perdut referèndums, des del Quebec a Escòcia. Rendir-se no és una opció, perquè fins i tot la unilateralitat ha quedat lliure de pena amb l’aval europeu de la llei d’amnistia.