Ho confesso d’entrada, perquè ningú no m’ho retregui: quan era jove vaig militar en una organització maoista. Era Bandera Roja, nascuda a Barcelona la tardor de 1968 d’una escissió del PSUC, amb un nucli d’universitaris aplegats al voltant de Jordi Borja, Jordi Solé Tura i Alfonso Carlos Comín. Com tantes coses d’aquells anys, Bandera Roja era filla de la Revolució Cultural xinesa i, sobretot, del Maig francès. A París, maoistes i trotskistes havien posat la veu cantant de la revolta. André Glucksmann —pare de l’actual candidat socialista a l’Elisi— militava a la Gauche prolétarienne de Benny Lévy i Alain Geismar, per on també va passar Serge July, que després fundaria Libération. Jean-Paul Sartre venia pel carrer La Cause du peuple, l’òrgan dels «maos», per desafiar el govern que volia tancar-lo. A l’altra trinxera de l’extrema esquerra, Alain Krivine i Daniel Bensaïd encapçalaven els trotskistes de la Joventut Comunista Revolucionària.

A Catalunya, l’eixam de grups que s’emmirallaven en el Llibre Roig era dens. Hi havia el PCE (internacional), que després es convertiria en el PTE i, aquí, en el Partit del Treball de Catalunya, amb la seva Jove Guàrdia Roja, on va militar un jovencell José Montilla que, anys després, seria president de la Generalitat; el Moviment Comunista de Catalunya; l’Organització Revolucionària de Treballadors, i la mateixa Bandera Roja, que va ser el grup maoista amb més militants i més influència social als darrers anys del franquisme. El maoisme, com abans el titoisme, era una manera de ser comunista sense ser estalinista, de distanciar-se de l’ortodòxia que el PSUC importava de Moscou. Fins i tot el Moviment Socialista de Catalunya, precedent del PSC i fill de l’antiestalinisme del POUM a l’exili, va adoptar el 1972 la falç i el martell com a símbol identificador. Sota el franquisme, tota alternativa era poca, i el comunisme era la més radical que teníem a l’abast. Per això van triomfar aquesta mena de grups.

Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu, diu la dita. Dels pecats de joventut també ens en podem riure una mica. Però no gaire, perquè la ignorància no ens serveix d’excusa per segons què. Els seminaris de formació a Bandera Roja eren intensos, guiats normalment per militants més grans, i les lectures, excessives. Sabíem, o havíem de saber, què havia estat el Gran Salt Endavant i què estava passant amb la Revolució Cultural. Glucksmann ho va entendre aviat: el 1975 va publicar La Cuisinière et le Mangeur d’hommes, on lligava el marxisme amb els camps de concentració i trencava públicament amb el seu passat. Alguns vam trigar més a fer el camí. Però el vam fer. Personalment, a més, la meva discrepància era nacional: no defensàvem la mateixa pàtria.

El comentari de Kylian Mbappé sobre Mao és molt menys sofisticat i no crec que respongui a grans lectures. Expliquem-ho: en un programa de la televisió francesa, li van preguntar quin era el mem sobre ell que més el feia riure. Va respondre que un en què li posaven la cara sobre la d’un paio, «crec que és un dictador xinès». No va dir el nom de Mao, i em fa l’efecte que ni tan sols sabria situar ideològicament el dirigent xinès. Els aficionats madridistes anomenen Mbappé «el dictador» per la seva manera d’eclipsar els companys d’equip. Fins i tot s’ha convertit en una broma de vestidor. A més, amb permís de la brutalitat de Jude Bellingham, és un qualificatiu exacte. La resposta de Pequín va ser fulminant. Tres marques xineses, Dongpeng, Mengniu i Milkground, van trencar els contractes amb el jugador invocant la tolerància zero envers les ofenses al sentiment nacional. China Media Group, el conglomerat de mitjans estatal, va suspendre les retransmissions de la Lliga i va retirar els anuncis on sortia el francès. Tot seguit, empesos per la por, el jugador i la Lliga van fer el que de debò m’indigna. Mbappé va demanar perdó en francès, en anglès i en mandarí: el comentari havia estat «desafortunat», havia ferit molta gent i ell sentia un profund respecte pel poble xinès i per la seva història. La Lliga de Javier Tebas, per la seva banda, va lamentar «profundament» l’ofensa i es va disculpar en nom propi i de tots els seus clubs. Ho trobo intolerable. Ningú no va preguntar al Barça, al Girona o a l’Espanyol si volien demanar perdó perquè un jugador del Madrid havia dit que un dictador era un dictador. La Lliga ho ha fet per diners. La Xina és un mercat de centenars de milions d’aficionats i fa més d’una dècada que Tebas hi treballa. Des del 2025, el president de la Lliga és, a més, assessor estratègic de la lliga professional xinesa. Davant d’aquests interessos, la veritat històrica pesa poc.

Convé recordar de qui parlem. Parlem de Mao, el dirigent comunista que va imposar a sang i foc un règim totalitari que el 1989 va esclafar amb tancs els estudiants de Tiananmen, que va ocupar el Tibet, que tanca els uigurs de Xinjiang en camps de «reeducació» i que persegueix minories nacionals i religioses, cristians, musulmans i practicants del Falun Gong. És una dictadura de partit únic que, a més, pretén que el món parli del seu fundador amb la mateixa reverència que imposa a casa. Els exegetes actuals no tenen perdó; la idealització juvenil de la Revolució Cultural potser sí que en tenia. Quan érem joves ens abocàvem a tot: podíem barrejar Mao amb Hermann Hesse i el Joan Salvador Gavina de Richard Bach. Però actualment es dona una paradoxa que ens hauria de fer pensar als antics maoistes. En algunes escoles de negocis, el cas xinès s’ha arribat a presentar com el paradigma del capitalisme eficient: direcció autoritària, liberalització de l’economia i explotació dels treballadors, sense sindicats lliures que els defensin.

A Catalunya, el gran predicador d’aquesta fe ha estat Pedro Nueno, professor de l’IESE i un dels pares de la CEIBS, l’escola de negocis de Shanghai, que ja el 2011 explicava que la Xina no vol liderar el món, sinó fer negocis amb tothom. El partit que va néixer per abolir el capital és avui el gestor més disciplinat del capitalisme mundial. Shein, AliExpress i Temu omplen els armaris europeus amb la cara barata i amable d’aquest model. I no deixa de ser simptomàtic que el gran conglomerat es digui Alibaba, com el personatge que obria la cova dels quaranta lladres amb una contrasenya. A la Xina, la contrasenya és l’obediència al Partit. Ho va aprendre Jack Ma, el fundador d’Alibaba, que el 2020 va gosar criticar els reguladors i va desaparèixer durant mesos de la vida pública. La UB acaba d’anunciar que obrirà un campus a la Xina, amb l’Institut de Tecnologia de Harbin, vetat pels Estats Units pels seus vincles militars, sense cap mena de reticència ètica. Tot pels diners. El retrat de Mao continua presidint la porta de Tiananmen i els bitllets de iuan, però el que s’hi venera és el creixement. La reverència a Mao no és nostàlgia revolucionària. És la font de legitimitat d’un poder que ja no en té cap altra. La democràcia cau afusellada amb el pes de les estrelles de la bandera comunista.

Per què Hitler i Stalin són reconeguts sense discussió com a dictadors i Mao no? La resposta és, sobretot, geopolítica i financera. Hitler va perdre la guerra i el nazisme va ser jutjat a Nuremberg. Stalin va ser denunciat pel seu successor: el 1956, Nikita Khrusxov, ell mateix un dictador, va llegir davant del XX Congrés del PCUS l’informe secret que va enderrocar el culte a la personalitat. Arxipèlag Gulag, la monumental obra d’investigació literària —entre l’assaig i la crònica autobiogràfica— escrita per Aleksandr Soljenitsin, n’és la denúncia més consistent, i va ser la lectura que va fer obrir els ulls a Glucksmann. A la Xina no hi ha hagut ni Nuremberg ni Khrusxov, i qui ha gosat denunciar les atrocitats, com el periodista Yang Jisheng amb el seu llibre sobre la fam, ha estat prohibit a casa seva. Als seminaris de Bandera ens feien llegir els llibres de l’economista i filòsof marxista francès Charles Bettelheim, que eren una exaltació del comunisme xinès i de Mao. Bettelheim ja havia trencat el 1978 amb la nova direcció xinesa. Quan el 1981 el Partit Comunista va aprovar una resolució que admetia els errors de Mao, especialment la Revolució Cultural, però concloïa que els seus mèrits superaven de llarg les culpes, Deng Xiaoping, que havia estat purgat, però que llavors ja era el nou home fort del règim, va resumir l’etapa de Mao amb una aritmètica cínica i continuista: Mao havia tingut 70 % d’encerts i 30 % d’errors. Les desenes de milions de morts de la fam provocada pel Gran Salt Endavant i la barbàrie de la Revolució Cultural cabien, doncs, en aquell 30 %. No vaig gosar comprar-me el llibre en què Bettelheim criticava la deriva capitalista de la Xina sense Mao perquè les seves envestides eren pura nostàlgia del totalitarisme maoista.

A Occident, obviar la naturalesa totalitària de la Xina té altres causes. Hi va contribuir una certa esquerra que, com nosaltres, va idealitzar la Xina perquè era lluny i no se la coneixia. Hi va contribuir la realpolitik, quan el 1972 Richard Nixon va anar a Pequín a donar la mà al Gran Timoner. I hi contribueix, avui, simplement, la caixa registradora. Els crims de Stalin no tenen cap mercat que els protegeixi, perquè la reivindicació imperial de Putin més aviat s’emmiralla en Pere el Gran que no pas en Stalin. Els de Mao, sí.

Mbappé no s’havia de disculpar. Qui s’hauria de disculpar és una Lliga que ha posat el futbol de genolls davant d’un règim que no tolera la veritat sobre la seva pròpia història. Jo vaig llegir el Llibre Roig de molt jove i en vaig sortir escarmentat. Per això ho puc dir sense que em tremoli la veu: Stalin era un dictador. Mao també.