Qui governa amb 42 diputats de 135 hauria de ser menys superb i escoltar l’oposició

Des de l’escó 33

Dilluns passat, Andy Burnham va rebre les claus del número 10 de Downing Street. L’anterior primer ministre, Keir Starmer, va arribar al poder fa dos anys amb una majoria absoluta aclaparadora i se’n va amb el país igual que el va trobar: una economia que no creix, un deute públic del cent per cent del PIB i un milió de joves que ni estudien ni treballen. El Regne Unit navega sense rumb des del 2008 —l’any de l’última gran crisi— i, només en l’última dècada, sis primers ministres s’hi han deixat la pell. La lliçó és clara i contundent: una majoria parlamentària àmplia no garanteix res si no recolza en un projecte sòlid i no es té el coratge necessari per executar-lo. Governar no és administrar l’espera. És transformar des del primer dia sense contravenir el manifest electoral, com va fer Starmer en apujar els impostos per recaptar 40.000 milions de lliures (uns 46-48.000 M€). La seva incapacitat per emocionar també compta.

Si això li passa a qui té majoria absoluta a la Cambra dels Comuns, què no hauria de témer qui governa amb 42 diputats de 135? Doncs curiosament, a Catalunya, la resposta és la supèrbia. Dimecres passat el president Illa va comparèixer al Parlament per explicar l’únic relleu del seu Govern —el de la consellera Mònica Martínez-Bravo, que ha fugit per la porta del darrere— i va confirmar que afronta la segona meitat del mandat, un cop els republicans i els comuns li han aprovat els pressupostos, sense cap més canvi a l’horitzó i amb molta supèrbia. En la rèplica als grups parlamentaris es va poder veure que, quan el president Illa s’enutja, té la corda molt curta. No reconeix res i esbronca tothom amb un to capellanesc, dit amb tot el respecte. El Govern Illa és dèbil: mentre la consellera de Salut és de baixa des de fa més de tres mesos, els metges fan vaga; la consellera d’Educació —que també ha estat de baixa, malauradament— no sap resoldre el conflicte amb els mestres i professors i ara, amb la invalidació dels resultats de les proves PISA 2025, ha quedat demostrada la seva incompetència o el que és pitjor les mentides i manipulacions (l’OCDE va descobrir i comunicar l’error al març, però la Generalitat no n’ha informat fins ara, a finals de juliol, amb una clara voluntat d’esquivar el control parlamentari); la titular del macrodepartament de Territori, que els seus mateixos socis consideren «inabastable», ha estat reprovada més d’una vegada i sovint copia les maneres altives del president per defensar-se; la consellera d’Interior —segurament una de les més solvents de tot el Govern—, no acaba de controlar un dels àmbits més complicats socialment: l’ordre públic; el conseller de la Presidència, que és l’home fort de l’Executiu, va quedar al descobert quan va haver de substituir el president al capdavant del Govern mentre aquest també era de baixa: va agreujar les crisis als sectors de l’ensenyament i sanitari. Podria continuar el repàs conseller per conseller, però no cal, perquè n’hi ha que són tan irrellevants que no els coneix ningú ni se sap què fan.

Mestres, metges, bombers, agents rurals, pagesos. Tots en vaga. Els boscos cremant, els trens encallats i les infraestructures en plena decadència. Aquest Govern no apaivaga els conflictes: els alimenta amb arrogància. Dimecres passat, la majoria que sosté Illa (PSC-ERC-Comuns) va aprovar per 68 vots a 67 les conclusions de la comissió d’investigació de la DGAIA: un dictamen que reconeix irregularitats i el «lucre opac» d’entitats concertades en el sistema de protecció dels infants, però que es tanca sense una sola responsabilitat política. Deixem-ho clar d’una vegada: Junts hi vam votar en contra per no contribuir a la farsa. El GP de Junts havíem aportat propostes de millora, i moltes van ser acceptades, però una cosa és millorar la gestió futura i una altra avalar un text redactat per tapar les vergonyes dels veritables responsables en el passat, especialment els consellers d’Esquerra. El dia del debat, cap membre del Govern no era a l’hemicicle fins que un diputat en va retreure l’absència. Llavors va acudir de pressa i corrents el nou conseller, que és el responsable de l’àrea. Un Govern en minoria es permet la immobilitat i l’autoabsolució que ni Starmer no va gosar practicar tot i disposar de la majoria absoluta. Els socialistes en diuen estabilitat, els republicans «política útil», els comuns acusen Convergència. En realitat, tot és mentida (com han resumit molt bé els d’Octuvre), que es tapa amb molt de màrqueting, que el 2025 va costar 56,8 M€ a l’erari públic en propaganda institucional, el pressupost més alt mai destinat a aquesta partida. Un escàndol que es repetirà al final del 2026, i que contrasta amb el fet que el 2017, l’any del referèndum de l’1-O, aquesta despesa va ser la més baixa (25,38 M€) del període comprès entre el 2015 i el 2025. Com més fort ets, menys propaganda necessites. I a l’inrevés.

El relat del PSC des que va arribar al poder és el de la «normalització». Però la normalitat que se’ns proclama no la troba ningú quan surt al carrer o mira els números. La setmana passada, per exemple, fins i tot La Vanguardia —que no és sospitosa de vel·leïtats independentistes— publicava l’article de Silvia Angulo «Catalunya sempre perd», en què recollia les dades de la Intervenció General de l’Estat sobre inversions. El 2025, el govern del PSOE va invertir a Madrid (on governa la «bitxa» conservadora més antisocialista) més del doble que a Catalunya. Els governs canvien, però la constant de l’espoli centralista es repeteix. I la baixa execució de les inversions no és un greuge sentimental: és Rodalies saturades, infraestructures endarrerides i competitivitat perduda d’una economia que aporta una cinquena part del PIB espanyol. Dimecres vinent es debatrà el nou model de finançament al Consell de Política Fiscal i Financera. S’anuncia una reforma general del règim comú que, si fos real, hauria de tocar la LOFCA. Sense els vots de Junts, aquesta suposada reforma és aritmèticament impossible. I el model de Junts és un altre: el concert econòmic, sense el qual perdurarà l’asfíxia de les finances de la Generalitat. Al pla de regionalització socialista, Junts hi oposa un model sobiranista. No és pas una rebequeria per no ser útil, com afirmen els republicans, lliurats a cor què vols a l’estratègia del PSC, sinó una alternativa. En el debat de pressupostos, Junts va presentar mil tres-centes esmenes i el vot conjunt de PSC, ERC i Comuns no en va deixar passar ni una. La mateixa estratègia sobiranista va portar Junts a tombar la senda fiscal al Congrés fins que el govern estatal no pagui el que deu. Qui vulgui els nostres vots haurà de guanyar-se’ls amb fets.

On la normalitat salta definitivament pels aires és en l’àmbit de la justícia postprocés. El 16 de juliol, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que el dret de la Unió no s’oposa a l’amnistia de la responsabilitat comptable dels excàrrecs de la Generalitat: els fons eren catalans, no europeus, i la fantasia que la independència hauria perjudicat els interessos financers de la Unió va quedar desactivada. Dilluns passat, el Tribunal de Comptes espanyol (TCu) va respondre a la màxima magistratura europea obrint un tràmit de deu dies perquè les parts acreditin l’origen d’uns fons que la mateixa sentència ja dona per no comunitaris. Va respondre-li el fiscal en cap davant l’òrgan fiscalitzador, Manuel Martín-Granizo, que va qualificar el tràmit del TCu d’«improcedent i innecessari» i va tornar a demanar que s’apliqui l’amnistia d’una vegada. Quan el fiscal nomenat pel govern reprèn un tribunal que, en realitat, és un òrgan administratiu, la paraula desobediència deixa de ser una opinió dels independentistes. Per això dimarts passat el president Puigdemont, amb els consellers Comín i Puig, va denunciar el Regne d’Espanya davant la Comissió Europea per incompliment d’una sentència comunitària. La judicatura de 1977, formada íntegrament durant el franquisme, va aplicar l’amnistia d’aquell temps en qüestió de setmanes i sense demanar permís a ningú. La judicatura d’avui, que no ha passat mai per cap depuració, fa dos anys que regateja una llei orgànica votada per les Corts i ara desafia obertament Luxemburg. No és un problema jurídic: és un problema de poder. I el 22 de setembre el Constitucional començarà a deliberar sobre el recurs de Jordi Turull, amb un ponent declaradament contrari a l’oblit penal. Veurem què passa.

Fer balanç del curs amagant el cap sota l’ala seria imperdonable. L’habitatge inassequible, la productivitat estancada, el dèficit crònic d’inversions i un conflicte polític sense resoldre no són percepcions: són el dia a dia que afecta el benestar ciutadà. L’extrema dreta creix arreu d’Europa per una raó senzilla: posa negre sobre blanc problemes que els altres amaguen sota capes de triomfalisme. En l’escletxa entre el relat oficial i la vida de la gent s’hi ha instal·lat còmodament el neofeixisme. La temptació permanent de l’unionisme és culpar l’independentisme de tots els mals de Catalunya. Curiosament, Sílvia Orriols sosté exactament la mateixa tesi: també per a ella els culpables són els partits del 2017, també ella necessita que el problema sigui l’independentisme realment existent per no haver d’explicar quin país proposa —mai no va trepitjar cap sessió de la comissió de la DGAIA, però bé que es va enfilar al faristol per intentar endur-se la collita—. Els unionistes i l’extrema dreta es retroalimenten: comparteixen diagnòstic i intenten repartir-se la desafecció. És tan perillós l’unionisme com l’extrema dreta nacionalista catalana. L’únic programa d’Aliança és atacar la immigració. És el seu carburant. Però l’antídot a la xenofòbia existeix i té nom: competències per governar la immigració des de Catalunya, amb planificació, acollida i integració en català, com fan el Quebec o alguns cantons de Suïssa. Junts va elaborar un projecte de llei per aconseguir el traspàs d’aquesta competència i va portar-lo al Congrés. Podem, PP i Vox van tombar-lo conjuntament el setembre passat: qui nega a Catalunya les eines per governar la immigració engreixa cada dia qui en fa un negoci electoral. El catalanisme va néixer com un moviment popular, fet de menestrals, obrers i mestres, no de ressentiment ni de por. Des d’aquesta tradició cal respondre a la xenofòbia d’Aliança. Cal reconèixer amb valentia els problemes reals que afecten la catalanitat, però cal, també, oposar-se amb totes les forces als remeis tòxics.

Ens tornarem a trobar el mes de setembre. Arribarà carregat amb el dictamen del Constitucional sobre l’amnistia, el finançament disminuït, uns pressupostos de l’Estat que no avançaran i una Diada que ha de ser la de tornar al carrer a Barcelona, Girona o Amposta sota el lema «Hi som. Independència». Perquè hi som, efectivament. El conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol continua obert per més que hi hagi qui el doni per amortitzat. Cap aritmètica parlamentària —ni les majories absolutes ni les minories superbes— no el tancarà sense resoldre’l. Els balanços serveixen per mirar la realitat de cara. Els que serveixen per no mirar-la tenen un altre nom: propaganda.

Bon estiu!