En l’era de la intel·ligència artificial, les humanitats continuen essent l’única tecnologia capaç de preservar el sentit, la memòria i la llibertat. 

Tot va començar amb un regal. L’amic Heribert Padrol em va fer arribar, com a article-regal —aquesta figura tan contemporània: el text tancat rere un mur de pagament que un amic t’obre com qui et passa un llibre per sota la porta—, una peça d’opinió del Financial Times signada per Hetan Shah, director executiu de la British Academy. El títol ho deia tot: «We need humanities more than ever in the age of AI» [«Necessitem les humanitats més que mai en l’era de la IA»]. Jo el vaig reenviar al president Puigdemont, amb qui de tant en tant debatem sobre la IA i les seves conseqüències. I el president em va respondre amb un vídeo de YouTube i una frase: «En Pagnol ho reivindicava…».

El vídeo és una joia d’arxiu: l’emissió del programa «Voyons un peu» de la RTF del 30 d’abril de 1958, en què el multifacètic dramaturg i cineasta Marcel Pagnol (1895-1974) explica per què ha estat traduint durant anys les Bucòliques de Virgili en vers francès. No en prosa, que hauria estat més fàcil i més ràpid: en vers. Perquè el que calia salvar —diu Pagnol—, no era la informació del poema —això ho fa qualsevol—, sinó la seva música. Llorenç Riber (1881-1958), el poeta català més virgilià, traslladà les tres obres de Virgili en decasíl·labs catalans (1917-1918), si bé el gran Carles Riba (1893-1959) assajà de manera pionera l’hexàmetre català amb la seva versió, del 1911, de Les bucòliques.

La conversa amb Pagnol salta de la traducció cap a la pregunta que aleshores, com ara, semblava urgent: ¿té sentit, en el món modern, continuar ensenyant llatí i humanitats? Aturem-nos un moment en la data de l’entrevista: abril de 1958. Fa sis mesos que l’Sputnik gira sobre els caps esverats d’Occident —el perill soviètic és ben viu—, i tot el debat educatiu europeu i americà és un clam per formar enginyers, físics, tècnics. L’optimisme cientifista fa que les llengües mortes i les lletres semblin un luxe que la modernitat no es pot permetre. La dissociació cultural és, com aquell que diu, una rectificació de l’esperit humanista. El creixement de la tècnica moderna i el determinisme estructuralista van començar a desplaçar la idea de l’individu com a centre autònom i dominador de la seva pròpia història.

Substituïu Sputnik per ChatGPT i tindreu, paraula per paraula, el debat de 1958 repetit el 2026. La pregunta que Pagnol responia fa seixanta-vuit anys és la mateixa que Shah respon avui des de les pàgines de la bíblia periodística del liberalisme econòmic. Només ha canviat la màquina que la disfressa de novetat. La infraestructura. Com exposa amb perspicàcia Toni Esteve —fundador del grup audiovisual Lavínia—, la IA deixarà de ser un nom, com ja va passar amb Internet, per convertir-se en un element material més per al desenvolupament de la nostra activitat: «La IA no substitueix ni l’electricitat ni Internet —afirma Esteve—. En depèn. Però sobre aquestes dues infraestructures pot esdevenir la tercera gran capa: la cognitiva, travessant la feina, l’educació, la salut, la cultura, la política i la vida quotidiana. El dia que deixem de parlar d’intel·ligència artificial no voldrà dir que hagi desaparegut, voldrà dir que haurà triomfat… que haurà deixat de ser una etiqueta per convertir-se en subsol. Allò que no es veu, però que ho fa possible gairebé tot» [«La intel·ligència artificial no existeix»]. Mentre transcric això m’adono que hi ha una dada que no puc esquivar, perquè és personal: jo vaig néixer el 1957. La distància entre una reivindicació i l’altra és, gairebé exactament, la meva vida —una vida dedicada de ple a les humanitats i, en especial, en els darrers temps, a les humanitats digitals—. De manera que aquest article és també, ho confesso, un balanç amb el temps que he viscut.

Què diu Shah? Que el Regne Unit —i el que diu valdria per a mig món— està cometent un error de càlcul col·lectiu: les matrícules d’història, de literatura i de llengües cauen des de fa anys, els departaments de «lletres» tanquen, el nombre d’investigadors joves en humanitats ha perdut un 20 % en una dècada, i apareixen «zones fredes» territorials on ja no és possible estudiar segons quines carreres sense marxar de casa —un luxe que els estudiants pobres no es poden permetre—. I tot això passa, adverteix Shah, just quan la corba es podria estar capgirant: a mesura que la IA resol amb creixent facilitat els problemes ben definits i rics en dades, el que es revalora és precisament allò que les màquines no fan —el pensament crític, el judici, la comprensió del context—. Fins i tot ho diu algú de dins de la indústria de la tecnointel·ligència: Daniela Amodei, cofundadora i presidenta d’Anthropic —una de les empreses capdavanteres en la seguretat i l’ètica de la IA—, declarava el febrer passat a la cadena nord-americana ABC que estudiar humanitats serà més important que mai, perquè allò que ens fa humans esdevindrà molt més rellevant, i no pas menys. I no parla d’oïda: Amodei es llicencià en literatura anglesa a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz.

Canviar la literatura per l’enginyeria de prompts i xatbots, conclou Shah, pot resultar un mal negoci. I ho remata amb una faula que sembla escrita per a aquest debat. A La guia galàctica per a autoestopistes, la novel·la de l’autor de ciència-ficció Douglas Adams (1952-2001), un superordinador calcula durant set milions i mig d’anys la resposta definitiva a la vida, l’univers i tot plegat, i al final la dona: 42. La resposta, doncs, era fàcil; el problema és que ningú no sabia quina era exactament la pregunta. L’abril d’enguany, un equip d’investigadors xinesos va resoldre en 80 hores un problema d’àlgebra encallat des del 2014 gràcies a la IA, però va necessitar una intervenció humana, mínima i deliciosa: descarregar els articles científics tancats rere murs de pagament que la màquina no podia obtenir. La IA va resoldre l’àlgebra; el regal entre humans, encara no el sap fer. Setanta anys de progrés informàtic no han canviat el repartiment de papers: les màquines donen respostes; entendre les preguntes continua sent feina de les humanitats.

Pagnol deia el mateix amb una imatge millor. Traduir la informació és a l’abast de qualsevol diccionari; traduir la música —allò que fa que Virgili sigui Virgili i no un prospecte agrícola en hexàmetres— demana una vida d’ofici. Doncs bé: setanta anys després, les màquines tradueixen la informació amb una perfecció esglaiadora. La música, tanmateix, continua sent cosa nostra. La feina humanística per excel·lència no és transferir dades, és custodiar allò que no es deixa reduir a dades. Qui retalla les humanitats perquè «ja tenim màquines» confon el diccionari amb el poema. El paper de la partitura amb la cançó. El cantant virtuós amb la veu del Siri.

Però hi ha una segona lectura del vídeo que em va fer arribar el president que em va assaltar quan vaig agafar la traducció que tinc a casa de les Bucòliques, que és la de Miquel Dolç (1912-1994) de 1956, i que també vull compartir. Perquè les Bucòliques no són un poemari qualsevol: són el poema dels expropiats i dels exiliats. La primera ègloga és el diàleg entre dos pastors: Títir, que ha pogut conservar les seves terres, i Melibeu, a qui els repartiments als veterans de la guerra civil romana ho han pres tot i que marxa cap al desterrament. «Nos patriam fugimus» [«Jo fujo de la pàtria»], diu Melibeu; i una mica més enllà, la frase que hauria de presidir més d’un frontispici: «En quo discordia ciuis produxit miseros» [«Heus aquí on la discòrdia ha dut uns infortunats ciutadans!»]. Virgili sabia de què parlava: segons la tradició, les terres de la seva família, a Màntua, havien estat confiscades en aquells mateixos repartiments. No sé si el president Puigdemont pensava en res de tot això quan em va enviar el vídeo; ell reivindicava Pagnol, i el llatí, i les humanitats. Però la literatura té aquesta manera seva de fer les connexions que ningú no li ha demanat: un home que fa nou anys que viu fora de casa em fa arribar, potser sense saber-ho —o potser sabent-ho tot—, el poema d’un expropiat que se’n va a l’exili, traduït per un home obsessionat a salvar-ne la música. Hi ha biblioteques senceres de teoria política que expliquen menys coses que aquesta casualitat.

I aquí és quan el debat deixa de ser acadèmic i esdevé, per a nosaltres, els catalans, nacional. Perquè per a una nació sense estat, les humanitats no han estat mai una «assignatura»: han estat la infraestructura de la supervivència. Quan Catalunya no tenia institucions, tenia filòlegs, historiadors i poetes fent la feina que altres nacions encarreguen a ministeris. La Renaixença és això: un país reconstruït des de les humanitats. La tasca de la Fundació Bernat Metge, promotora durant anys de les traduccions dels clàssics grecs i llatins al català, també ho és. La batalla d’avui, com hem pogut comprovar aquesta mateixa setmana amb les sentències europees sobre l’amnistia, és una batalla pel relat, per la memòria i pel dret: la guanya qui domina la història, la llengua i els textos, no qui domina l’última aplicació. Les humanitats digitals —el meu àmbit de treball dels darrers anys— són justament la demostració que la disjuntiva és falsa: no es tracta de triar entre Virgili i els algorismes, sinó de posar els algorismes al servei de Virgili, i no a l’inrevés.

Shah acaba el seu article amb una advertència elegant: potser persistirem en l’error de càlcul i ignorarem tot el que la filosofia, la literatura i la història ens ofereixen. Les humanitats, diu, tenen una paraula per a això: tragèdia. És cert. Però les humanitats es poden definir amb una altra paraula, i és la que m’estimo més: perduren. Dos mil anys després, un pastor expropiat encara fa companyia a un president a l’exili. Que cada país es pregunti quina de les seves inversions d’avui serà capaç de fer un servei semblant d’aquí a dos mil anys. En Pagnol ho reivindicava. Virgili, també. Nosaltres, tres catalans separats per la força de l’exili, encara més.