Quan vaig escriure Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme desconeixia una dada que ara, gràcies a l’amic Antoni Maria Piqué, he pogut conèixer i contrastar. El jutge que el 12 de novembre de 1973 va dictar la interlocutòria de processament i presó provisional dels 113 detinguts de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya —la famosa “caiguda dels 113” a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, el 28 d’octubre d’aquell any— es deia Diego Córdoba Gracia (1930-2005). Era el titular del Jutjat d’Ordre Públic núm. 2, l’òrgan que instruïa els sumaris que després jutjava el Tribunal d’Ordre Públic. Convé precisar-ho: Córdoba no era magistrat del TOP i no dictava sentències; com a jutge instructor, dictava una cosa potser més decisiva, les actuacions de processament que duien aparellada la presó provisional. En va signar milers. El dels 113 —que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia— és, segons qui més ho ha estudiat, el que va encausar més persones en un sol sumari de totes les jurisdiccions especials de la dictadura. El judici, però, no es va arribar a celebrar mai: la mort del dictador i la supressió de la jurisdicció, el gener de 1977, ho van impedir.

El maig de 1976, Córdoba va demanar l’excedència de la carrera judicial. No pas per retirar-se: per incorporar-se, directament, com a cap de l’assessoria jurídica d’un diari que acabava de néixer, El País, on va romandre —després al capdavant dels serveis jurídics de tot el Grup Prisa— fins a la seva mort. La necrològica que li va dedicar el diari, a tota pàgina, no esmentava ni una sola vegada el seu pas per la jurisdicció d’Ordre Públic. Qui ha documentat tot això amb rigor exemplar és Juan José del Águila, magistrat, autor de l’obra de referència sobre el TOP i ell mateix condemnat per aquell tribunal, en dues entrades del seu blog Justicia y dictadura (aquí i aquí). Del Águila hi desmunta, de passada, la versió que Juan Luis Cebrián dona a les seves memòries, Primera página. Vida de un periodista 1944-1988: que Córdoba li hauria confessat que sempre havia evitat dictar sentències de les quals hagués d’avergonyir-se. La frase és doblement falsa: no en dictava, de sentències, i del que sí que dictava —processaments i presons— hauria pogut tenir motius de sobres per avergonyir-se’n.

Però la continuïtat no comença amb el jutge: comença a casa del fundador/director del diari de referència de la Transició. Vicente Cebrián Carabias (Madrid, 1914-2010), pare de Juan Luis Cebrián, no va ser un franquista tebi ni circumstancial. Oficial d’enginyers amb l’exèrcit revoltat durant la guerra, va passar després vint anys al diari Arriba, l’òrgan oficial de la Falange, on va pujar tots els graons: redactor, cap de redacció i, del 1957 al 1960, director. D’allà va passar a dirigir Pyresa, l’agència de notícies de la Premsa del Movimiento, i va coronar la carrera com a vocal del Consejo Nacional de Prensa i secretari general de la Premsa del Movimiento fins al 1970. Tota una vida professional, de la guerra al tardofranquisme, dins l’aparell de propaganda del règim dictatorial. Cebrián pare era un franquista de cap a peus. El fill, de fet, va començar a fer de periodista a dinou anys a Pueblo, el vespertí del Movimiento que dirigia Emilio Romero (1917-2003), amic íntim del pare.

Quan dècades més tard Juan Luis Cebrián va escriure les seves memòries, va despatxar la militància falangista paterna com a resultat d’un simple pragmatisme: hi va entrar, diu, no tant per convicció com perquè necessitava una feina per poder casar-se. És exactament la mateixa operació exculpatòria que fa amb Diego Córdoba. A can Cebrián ningú no va ser mai franquista per convicció: tot va ser sempre un malentès laboral. Que quedi clar: ningú no tria el pare, i no hi ha pecat d’origen. Molt pocs estaríem lliures de pecat. El que sí que és imputable al fill és el que va fer amb aquesta herència: el diari que s’havia de convertir en el vaixell insígnia de la premsa democràtica espanyola el va fundar i dirigir el fill del secretari general de la Premsa del Movimiento, va confiar l’assessoria jurídica a un jutge de la repressió política i, quan aquest jutge va morir, va amagar als seus lectors qui havia estat. És una dada que ajuda a entendre per què aquell diari mai no ha tingut pressa a remoure el passat. També explica per què Cebrián ha estat tan bel·ligerant contra l’independentisme català.

Ho vaig escriure ahir mateix a “18 de juliol: noranta anys de rèmores”, arran de la commemoració del cop d’estat organitzat i perpetrat pels militars d’alt rang, amb el general Emilio Mola (1887-1937) com a cervell i director de l’alçament fins a la seva mort, i al qual es va afegir qui després es convertiria en dictador: Francisco Franco (1892-1975). Del franquisme, en queda l’estructura. I l’estructura té hereus. Perquè van passant els anys i els descendents de la dictadura no s’arronsen; al contrari, cada dia són més negacionistes. I no ho són malgrat la desmemòria: ho són gràcies a l’exempció històrica. Qui mai no ha hagut de retre comptes acaba convençut que no hi ha res de què retre’n. Se’n diu impunitat, per més que l’esquerra submisa la vulgui tapar amb gestos com l’anomenada “llei de nets” del 2022, que ofereix la nacionalitat espanyola als fills i nets dels exiliats i perseguits per la dictadura. Reparació simbòlica per als descendents de les víctimes; ni una sola exigència de comptes als hereus dels botxins. Aquest és el pacte entre Santiago Carrillo (1915-2022) i Adolfo Suárez (1932-2014), dos dels grans protagonistes —si bé no els únics— de la Transició que va entronitzar constitucionalment el rei, Juan Carlos I, educat sota la supervisió de la dictadura.