Des de l’escó 33

Hi ha imatges que no desapareixen. Formen part d’una memòria política que, amb els anys, adquireix un significat que va més enllà del moment. Una d’aquestes imatges és la de l’exconsellera Montserrat Tura caminant cap al Parlament amb una creu pintada a l’esquena. No era una consigna, ni una pancarta, ni una crítica política. Era una marca. Una diana.

Aquell 15 de juny de 2011, en el setge al Parlament, alguns manifestants van decidir que el debat polític ja no exigia confrontar idees, sinó assenyalar persones. Pintar-les. Marcar-les. Convertir-les en objecte d’escarni. La mateixa consellera ho va expressar amb claredat: no es pot “marcar les persones com si fossin dianes” [La Vanguardia]. Aquell gest, aparentment menor, contenia una lògica que avui reconeixem massa sovint.

Perquè aquesta lògica no ha desaparegut. S’ha institucionalitzat. Deu anys després, l’assalt al Capitoli de Washington el 6 de gener de 2021 semblava d’una naturalesa ben diferent: una altra escala, una altra violència, un altre context. I, tanmateix, la lògica de fons era la mateixa: la institució no és un lloc de deliberació sinó un obstacle a eliminar, i els qui hi treballen no són representants legítims sinó objectius. La diferència entre els dos episodis és de grau i de conseqüències, no de principi. I precisament per això és pertorbador: perquè demostra que aquesta lògica no és patrimoni de cap ideologia concreta. L’extrema esquerra no en queda exempta pel fet de ser d’esquerres, ni l’extrema dreta en queda exculpada per apel·lar a la nació.

Els episodis recents al Congrés dels Diputats i al Parlament demostren que la degradació política augmenta. No es tracta de qui ho fa —aquest és un error habitual—, sinó del que s’està normalitzant com una pràctica “legítima” per combatre l’adversari, convertit en enemic fins i tot en l’àmbit personal. Quan representants públics passen de criticar decisions a insinuar vides privades, a atribuir relacions inexistents o a construir relats personals deslegitimadors, el que fan no és exercir la llibertat d’expressió política. El que fan és posar una diana a l’esquena de l’altre.

I aquesta distinció és fonamental.

La llibertat d’expressió política és el cor de la democràcia. Com va defensar John Stuart Mill, el debat obert, fins i tot incòmode, és imprescindible per contrastar idees i avançar col·lectivament. Però la llibertat no és un xec en blanc. No és el dret a dir qualsevol cosa sobre qualsevol persona. És el dret a defensar idees, no a fabricar identitats per desacreditar adversaris.

Quan es traspassa aquesta frontera, el que es degrada no és només el to del debat. Es degrada la política mateixa. Els cartells de Sumar i els Comuns amb la cara de Míriam Nogueras per “denunciar” un vot parlamentari no són crítica política. Són una forma d’assenyalament. Són pintar una diana al front de la diputada independentista.

Quan des de sectors intransigents de l’independentisme es critica la Feria d’Abril per “no ser catalana” i es commina a suprimir-la, s’està assenyalant una comunitat sencera, no una idea. Els mateixos que argumenten que aquesta festa alimenta el “gueto” no s’estranyen de les desfilades dels irlandesos a Nova York pel dia de Sant Patrici.

I el pitjor és que aquesta lògica d’exclusió contradiu el catalanisme més genuí: aquell que Francesc Candel va reforçar quan va anomenar “els altres catalans” els centenars de milers de persones que van arribar del sud i van fer seu aquest país. El catalanisme s’ha fet gran precisament quan ha sabut dir que ser català no és una qüestió d’origen, sinó de vida compartida. Quan s’abandona aquesta tradició republicana del nacionalisme cívic per determinar quines festes són “prou catalanes” i quines no, no la defensa: la traeix.

Catalunya serà mestissa i plural o no serà.

Aquesta degradació del debat polític té una arrel clara: la política autoreferencial. Aquella que no parla del món, sinó del “jo”. Aquella que substitueix els arguments per la biografia, les propostes per la identitat, les raons per les credencials personals. Això pot servir per a la literatura. En política és letal. La converteix en credo i no pas en pensament.

Ho he viscut en primera persona al Parlament. “Jo visc a Singuerlín” —em va etzibar una diputada d’Esquerra, per altra banda, molt simpàtica quan no està enfadada— per justificar la seva indignació pel vot de Junts al Congrés. Com si el lloc on vius et conferís automàticament una superioritat moral. La meva resposta va ser deliberadament simètrica: “I jo visc en un pis de 70 metres quadrats de protecció oficial”. I és cert. Hi vaig poder accedir quan era professor ajudant d’universitat i cobrava una misèria —com encara avui passa amb molts professors, que perceben salaris molt inferiors als d’alguns diputats que es presenten com a portaveus naturals del “poble”.
Aquest intercanvi no és anecdòtic. És revelador.

Quan la política es construeix a partir del “jo”, el debat desapareix. Ja no es tracta de si una decisió és correcta o equivocada, sinó de qui té dret a opinar. I aquest dret es fonamenta en una mena de capital moral autobiogràfic: qui és més autèntic, qui és més proper, qui és més “real”. “Jo represento el poble i tu no”, gosa dir un diputat que té sis escons a un altre que pertany a un grup amb trenta-cinc. Un argument fal·laç.

La democràcia no és això. No és un concurs d’autenticitat.

Jürgen Habermas ho va formular amb precisió: la legitimitat democràtica es construeix a través de la deliberació, és a dir, de la capacitat de justificar les posicions de cadascú amb arguments que poden ser compartits, discutits i refutats. Quan aquest espai se substitueix per l’assenyalament personal, la deliberació esdevé impossible.

I quan la deliberació desapareix, el que queda és el soroll.

Aquí és on la imatge de la diana recupera tot el seu sentit. Perquè assenyalar una persona —sigui amb pintura, amb insinuacions o amb mentides— és sempre el mateix gest. És a dir: no discutiré amb tu, et marcaré. No confrontaré les teves idees, qüestionaré qui ets. No et reconec com a interlocutor, sinó com a objectiu. I llavors fins i tot alguns periodistes (que haurien de ser els primers a verificar les informacions), segueixen l’argument de Rufián que des del faristol va llançar una mentida gruixuda: que els votants de Junts són tots propietaris dels pisos en què resideixen. Les dades del CEO, de fet, apunten en la direcció contrària: el partit amb més votants propietaris de pisos és ERC. [el 69,3%, per damunt dels votants del PSC, 63%, o de Junts, 62,9%. Vegeu la pàgina 484].

Aquesta lògica no és nova. Però és especialment perillosa en democràcia perquè erosiona les condicions que la fan possible. Karl Popper advertia que una societat oberta pot acabar destruint-se si no és capaç de defensar-se de les dinàmiques que anul·len el debat racional. I l’assenyalament sistemàtic n’és una.

No es tracta de protegir els polítics de la crítica. La crítica és necessària. És imprescindible. Però una cosa és la crítica, i una altra cosa és la persecució simbòlica. Una cosa és confrontar idees, i una altra fabricar relats personals per deslegitimar l’altre. Quan aquesta frontera es dilueix, la política esdevé un espai tòxic. I això té conseqüències: erosiona la confiança ciutadana, empobreix el debat públic i converteix el conflicte polític en una guerra de desqualificacions.

La democràcia no pot prescindir del conflicte. Sovint el conflicte és l’única via per avançar i tombar les resistències conservadores. Però s’ha de saber distingir entre el conflicte d’idees i el conflicte entre persones. El primer és productiu. El segon, destructiu.

Aquell dia del 2011, algú va decidir pintar una creu a l’esquena d’una diputada. Avui, aquesta mateixa lògica reapareix en forma de paraules, d’insinuacions i de relats fabricats. D’amenaces contra altres diputats, com va fer Alberto Tarradas de Vox amb la diputada d’Esquerra Najat Driouech en el darrer ple del Parlament. El mitjà ha canviat. El fons, no.

Quan la política es converteix en una diana, el problema ja no és qui dispara. És que ja no estem fent política.