Des de l’escó 33

Hi ha idees que, quan es formulen, revelen més el tarannà de qui les proposa que no pas aporten solucions als problemes que pretenen resoldre. La proposta del Govern Illa d’introduir vigilància policial de paisà als centres educatius —el programa anomenat EDUSEG, promogut conjuntament pels departaments d’Educació i Interior— n’és una. No perquè la seguretat no sigui un problema real a segons quines escoles —ho és, i seria irresponsable negar-ho—, sinó perquè el tipus de resposta que es dona a la qüestió delata una concepció concreta de la societat: una en què el conflicte es gestiona, en última instància, per la via de la coerció.

Si aquesta mesura l’hagués plantejada un govern de dreta, avui les tertúlies bullirien —amb raó— denunciant una deriva autoritària. Però com que la proposta surt dels socialistes, tot i que aposten per una societat vigilada, a l’estil orwel·lià, els analistes callen. El problema no hauria de ser, doncs, qui proposa la mesura, sinó què implica optar per la policia, en comptes de contractar mediadors socials, per mantenir la seguretat a les escoles d’alta conflictivitat.

Aquesta és la primera incoherència dels que es fan dir “progressistes” insistentment. No es pot defensar, d’una banda, una democràcia exigent amb els drets i les llibertats, i de l’altra normalitzar que l’escola —un espai de formació cívica i d’aprenentatge— esdevingui un lloc sotmès a lògiques de vigilància pròpies d’altres àmbits. L’escola no pot esdevenir un espai de control social que consolidi la segregació escolar, que a Catalunya és la més alta d’Europa, segons la Fundació Bofill —ara rebatejada Equitat.org—, que separa els estudiants per origen social, nivell socioeconòmic, cultura o capacitats, limitant la cohesió social i l’equitat educativa. Més clar: introduir la policia als centres escolars conflictius no reduirà la segregació. Al contrari, farà que augmenti. Els estigmatitzarà.

El debat no és nou. Des de Michel Foucault sabem que les societats modernes han perfeccionat formes de poder que no es limiten a la repressió directa. Són més subtils i operen a través de dispositius de vigilància camuflats. L’escola, la presó, l’hospital són institucions que, en la seva configuració moderna, comparteixen mecanismes de disciplina. Però precisament per això, cal pensar com s’aplica. La pedagogia democràtica ha intentat, durant dècades, allunyar l’escola de la lògica merament repressiva per convertir-la en un espai d’emancipació i no de submissió.

Quan la coerció substitueix la deliberació estem debilitant la democràcia en comptes de reforçar-la. Traslladar aquesta idea a l’àmbit educatiu és gairebé una obvietat: si volem formar ciutadans lliures, no podem fer-ho en un entorn que naturalitza la presència d’una autoritat invisible que observa i intervé coercitivament i sense control davant una circumstància conflictiva. Així és com s’erosiona l’autoritat del mestre per tallar qualsevol desavinença.

Algú dirà que els que aixequem la veu exagerem. Que es tracta només d’una mesura preventiva, que ningú no vol convertir les escoles en casernes. Però les institucions no es transformen d’un dia per l’altre; ho fan per acumulació de pràctiques, per petites decisions que, sumades, alteren el seu sentit. Introduir la vigilància policial —encara que sigui de manera discreta— és un pas en una direcció molt concreta: la de considerar el conflicte en els centres escolars com un problema d’ordre públic i no d’educació.

I aquí és on cal introduir una segona reflexió. Les escoles no són espais neutres. Són, com ha recordat Pierre Bourdieu, llocs on es reprodueixen desigualtats socials, però també —i sobretot— espais on aquestes desigualtats poden ser qüestionades. Quan la resposta al conflicte és policial, el missatge implícit és que determinats alumnes —sovint els més vulnerables— són percebuts com a amenaces potencials. La vigilància no és mai innocent: selecciona, categoritza, estigmatitza. Lidón Gasull, directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC), ho formulava amb una precisió demolidora: “Quin missatge estem donant a l’alumnat si en lloc de posar més professionals educatius posem agents policials? Que ells són el problema, que no mereixen una resposta educativa sinó control i vigilància policial.” No és una veu ideològica: és la veu del sentit comú.

L’article 30 de la Llei d’Educació de Catalunya estableix que els centres han d’adoptar “mecanismes de mediació per a la resolució pacífica dels conflictes i fórmules per mitjà de les quals les famílies es comprometin a cooperar de manera efectiva en l’orientació, l’estímul i, quan calgui, l’esmena de l’actitud i la conducta dels alumnes”. No diu policia. Diu mediació. És significatiu que quan la campanya Desmilitaritzem l’Educació va arribar al Parlament mitjançant una moció de la diputada Gabriela Serra que instava el govern a evitar explícitament la presència de cossos policials armats als recintes i les aules d’escoles i instituts, el PSC s’hi oposés, coherent amb la defensa de la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament. El Govern Illa fa ara un nou pas endavant i introdueix policia de paisà a les aules.

El fracàs dels precedents internacionals hauria de fer-nos reflexionar. La CGT Ensenyament ha documentat que el model que inspira EDUSEG té un referent conegut: el model nord-americà dels “school resource officers” (SRO). Als Estats Units, la implantació massiva d’agents policials als centres educatius ha estat àmpliament documentada com un factor d’increment de les expulsions i d’entrada al sistema penal de menors, especialment els racialitzats —el que s’ha anomenat “school to prison pipeline”, o bé traduït: “la via directa de l’escola a la presó”. I no es tracta tan sols d’experiències anecdòtiques. Estudis de la Campbell Collaboration, la National Association of School Psychologists i PubMed Central coincideixen a assenyalar que la presència policial a les escoles no augmenta la seguretat. La política punitiva afavoreix les desigualtats i destrossa les alternatives restauradores que afavoreixen una convivència inclusiva.

Aquests programes, o altres, com ara el programa Prevent —concebut per detectar processos de radicalització en entorns educatius britànics—, són criticats per acadèmics i docents perquè, lluny de generar confiança, sovint han contribuït a crear sospita, autocensura i una relació més distant entre alumnat i mestres i entre ciutadans i institucions. Quan l’escola es percep com un espai de vigilància, la seva funció pedagògica es debilita.

Durant anys, la crítica a l’enduriment penal, a l’expansió de l’estat de vigilància i a les derives il·liberals s’havia convertit en un dels eixos centrals de la socialdemocràcia i els progressistes en general. El pla EDUSEG va en la direcció contrària. La USTEC ho denuncia sense ambigüitats: “El departament respon amb una lògica policial a un problema educatiu i social que fa anys que la comunitat educativa denuncia.” I el que aquesta comunitat reclama és clar: ràtios reduïdes, professionals de l’àmbit social i psicològic en nombre suficient, i un model de convivència basat en la restauració i el diàleg. Cap d’aquestes demandes no es resol amb policies de paisà. Educar és un acte de llibertat, no de domesticació, com ja advertia Paulo Freire. Quan substituïm el diàleg per la vigilància, deixem d’educar i comencem a controlar. Així és com actuen els fonamentalistes de tota mena de pelatge.

L’escola no és una comissaria. I quan comença a assemblar-s’hi, el problema no és només educatiu. És, sobretot, de ruïna democràtica. L’educació, sense democràcia, és adoctrinament.