Des de l’escó 33

Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat, la paraula més repetida va ser “estabilitat”. Després d’una dècada marcada pel procés independentista, els que venien a “rectificar-lo” prometien un temps nou: menys confrontació i més gestió, menys soroll i més eficàcia. Vint-i-dos mesos després, la realitat ha desmentit la propaganda. La legislatura ha estat travessada per conflictes sectorials, vagues, protestes i un malestar social persistent que afecta pràcticament tots els àmbits de l’acció pública. L’esperança ha estat substituïda per la frustració, que s’ha convertit en rutina.

I així és com els agricultors han sortit al carrer per denunciar una situació límit. El sistema educatiu acumula un malestar que va molt més enllà de la precarietat salarial. La sanitat continua arrossegant mancances estructurals per culpa de l’infrafinançament. Els Mossos reclamen millores laborals i més capacitat d’intervenció. Els funcionaris denuncien la pèrdua de poder adquisitiu i l’increment de personal “polític”. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una emergència generacional. La mobilitat ha deixat de ser un dret. El Govern es presenta com el garant de l’estabilitat, però no hi ha cap moment en què no es vegi obligat a gestionar una nova crisi. Potser el problema és que l’estabilitat que es proclama a bombo i plateret només existeix en els relats oficials.

I si algú dubtava fins on arriba aquesta manera de governar, en té l’última prova ben fresca. Aquesta mateixa setmana, el PSC, Esquerra i els Comuns han tombat la petició de Junts perquè el president Illa comparegui al Parlament a donar la cara per la crisi del sector educatiu. No és un detall menor: és la confirmació que el problema no són els fets, sinó parlar-ne. S’evita el debat per no esquerdar el cofoisme segons el qual tot va bé i ells són la solució. Però una estabilitat que necessita silenciar l’oposició no és estabilitat: és por al contrast.

La característica més visible d’aquest Govern és la distància entre els anuncis i els resultats. No és un Govern progressista; és un Govern que fa de refugi dels antisobiranistes, amb el suport, paradoxalment, del partit que més va fer —junt amb la CUP— per accelerar amb temeritat els esdeveniments del 2017. Les compareixences als mitjans són constants. Les presentacions de plans estratègics, també. Els compromisos es multipliquen per “comprar” voluntats. Però massa sovint les reformes anunciades no tenen traducció pràctica, o arriben tan diluïdes que acaben essent irrellevants. Es governa a través del relat. La política pública efectiva queda en un segon terme.

Aquesta percepció s’ha vist accentuada per circumstàncies que ningú no hauria desitjat. Els problemes de salut que han afectat el president Illa i dues conselleres responsables d’àrees especialment sensibles, Educació i Salut, han coincidit amb alguns dels moments més complexos de la legislatura. La malaltia, evidentment, no és objecte de crítica política. El que sí que ho és, però, és la capacitat o no d’un govern de garantir la continuïtat del lideratge i la coherència de les decisions quan es produeixen situacions excepcionals. Des que ha tornat al dia a dia, el president Illa no esgota cap dels torns de resposta a les preguntes del control parlamentari. Els seus silencis a la cambra són més nombrosos que les seves intervencions. Governa a cop de decret, que li validen els 68 diputats de la coalició, i menysprea els 67 escons de l’oposició.

Durant les absències del president i de les conselleres —la de Salut encara està de baixa—, la coordinació política va recaure de manera creixent en el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, que va assumir un protagonisme transversal fins a esdevenir una mena de gestor general de les crisis obertes. El resultat no sempre va ser encertat. Se li han vist les costures: la manca d’experiència, malgrat el control ferri que té del Govern, sumada a una altivesa juvenil que no és gaire saludable. En l’àmbit educatiu, la negociació amb els sindicats minoritaris —CCOO i UGT— va desembocar en acords contestats pels majoritaris —USTEC, CGT i La Intersindical— i va acabar generant una oposició gairebé unànime dins de la comunitat educativa. Lluny de desactivar el conflicte, l’ha agreujat. I la visita del papa Lleó XIV, que també ha aixecat polseguera per una insensibilitat eclesiàstica envers la llengua del país que el Govern no ha sabut gestionar, ha coincidit amb noves mobilitzacions.

El més preocupant encara és l’actitud que acompanya aquestes decisions. Davant les crítiques creixents, el Govern respon amb una combinació de superioritat moral i autosuficiència política. Algun dels seus responsables ha arribat a proclamar que “el temps de la negociació s’ha acabat”. És una afirmació sorprenent en una democràcia parlamentària i en un país en flames que afronta problemes estructurals de gran magnitud. Justament quan els consensos socials són més difícils de construir, la negociació hauria de ser més intensa, no menys. Governar no consisteix a donar per resolts els desacords unilateralment, sinó a gestionar-los i a aportar solucions acceptables per a totes les parts. Quan un govern confon la majoria parlamentària amb la possessió de la veritat, transforma la fermesa en supèrbia i la governabilitat en desconnexió amb la societat.

Quan les dificultats es fan evidents, la resposta acostuma a ser la mateixa: mirar enrere. El Govern socialista continua atribuint bona part dels problemes actuals a les retallades dels governs neoliberals d’Artur Mas. És cert que aquelles decisions van ser profundes i dramàtiques, i que sovint es van presentar amb una fatxenderia política que en va agreujar la percepció social —tot el contrari dels plors de la ministra italiana de Treball, l’economista Elsa Fornero, en anunciar el pla d’ajust del govern Monti—. Però convertir les retallades en explicació universal quinze anys després és una manera d’eludir responsabilitats. És la tàctica de l’estruç.

El context del 2011 no té res a veure amb el del 2026. Aquell era un moment de crisi financera global, d’intervenció de facto de les finances públiques espanyoles i de situació pressupostària extraordinària. Avui Catalunya genera més riquesa que mai en termes absoluts. El problema és que aquesta riquesa no es tradueix en una millora equivalent dels serveis públics ni del benestar dels ciutadans. Continuar culpant governs desapareguts fa més d’una dècada no és una explicació: és una excusa. És, en realitat, un engany.

La qüestió central, però, és una altra. El Govern actual ha recuperat una cultura política que semblava superada: la de pidolar en comptes d’exigir. Catalunya continua patint un dèficit fiscal que limita de manera estructural la seva capacitat d’inversió, i, tanmateix, l’executiu ha renunciat a posar aquesta qüestió al centre de la seva acció política. Com també hi ha renunciat Esquerra. En lloc de reclamar els recursos que corresponen al país, opta per augmentar la pressió fiscal sobre ciutadans i empreses i per culpar Junts de no afegir-se a les rebaixes. La paradoxa és evident: Catalunya és una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa, però el seu PIB per càpita perd posicions relatives. Els impostos augmenten. Els serveis no milloren en la mateixa proporció. Les infraestructures continuen acumulant dèficits. I la dependència financera respecte de Madrid es manté intacta. La culpa de tot això no és de l’oposició: és del Govern socialista i dels Comuns, que a Madrid governen plegats a les ordres del prestidigitador Pedro Sánchez.

Aquesta actitud no és accidental. Respon a una concepció política compartida pels tres socis que sostenen la majoria. El PSC no ha deixat mai de prioritzar la integració de Catalunya dins la lògica política espanyola; no és cap secret que els socialistes van participar activament en l’aplicació de l’article 155, una mesura excepcional que va suspendre l’autogovern i de la qual encara en patim les conseqüències, amb els dos escons buits de Junts —els de Carles Puigdemont i Lluís Puig— al Parlament i el de l’eurodiputat Toni Comín a Brussel·les. Els Comuns van ser, durant els anys més intensos del conflicte nacional, un dels actors més hostils a l’independentisme, sovint amb una agressivitat comparable a la de Ciutadans: qui no recorda la senyora Jéssica Albiach brandant un NO ben visible contra la independència?

El cas d’Esquerra Republicana és diferent, però no menys significatiu. L’estratègia actual és una esmena de fons al cicle que va anar de les mobilitzacions massives del 2012 al referèndum del 2017. La prioritat ja no és transformar les condicions de sobirania del país, sinó gestionar millor les limitacions existents. “Ser útils” —diuen. És una opció legítima, però implica acceptar que les causes estructurals dels problemes catalans quedin fora del debat polític. Una opció que ha fet forat també en els entorns més tebis de Junts.

El que uneix PSC, Esquerra i Comuns és una mateixa filosofia de govern, una filosofia que presenta les subvencions com l’expressió màxima de la justícia social. Cada projecte de pressupost s’anuncia com “el més social de la història”. Però convindria preguntar-se què vol dir exactament això. Una societat és més justa perquè distribueix més ajudes o perquè genera més oportunitats? És més progressista augmentar la dependència dels ciutadans respecte de l’administració o afavorir que puguin construir projectes vitals autònoms? L’esquerra de tota la vida es decantaria per la segona opció.

L’objectiu d’una política social moderna no hauria de ser perpetuar la dependència, sinó reduir-la. I això exigeix ocupació de qualitat, innovació, productivitat, formació i una economia capaç de generar valor afegit. Exigeix premiar l’esforç, la iniciativa i el talent. Exigeix una administració eficient. Exigeix, també, disposar dels recursos que el país genera i no perpetuar l’espoli.

Cap exemple no il·lustra millor aquesta crisi de model que el sistema educatiu —el mateix sobre el qual el president es nega a comparèixer per debatre-ho al Parlament—. Les darreres avaluacions internacionals han confirmat un deteriorament preocupant dels resultats. Però reduir el problema a una qüestió pedagògica seria un error: la crisi educativa és també el resultat de decisions polítiques equivocades i d’una extraordinària manca de previsió. Algunes de les decisions adoptades anys enrere no van saber anticipar l’augment demogràfic accelerat i avui, si no es revisen, són un escull per reactivar el sistema. No ens hauria de fer por esmenar la LEC, si així s’aconsegueix avançar.

Catalunya ha incorporat les darreres dècades prop de dos milions de nous residents. El fenomen ha enriquit la societat catalana en molts aspectes, però també ha plantejat reptes enormes, entre els quals el de garantir la cohesió social, cultural i lingüística dins d’un sistema educatiu sotmès a una pressió creixent. Molts alumnes provenen d’entorns culturals molt diferents dels que havien configurat tradicionalment la societat catalana. Alguns mantenen valors plenament compatibles amb una societat oberta; d’altres presenten pautes que entren en tensió amb principis bàsics d’una societat laica, igualitària i democràtica. Ignorar-ho no és progressista: és irresponsable. I evitar parlar-ne perquè l’extrema dreta converteix el debat en un exercici de deshumanització dels immigrants és una altra forma d’intransigència. L’escola és l’espai on es construeix una comunitat política compartida; ho sabem des de la Il·lustració. Quan l’administració renuncia a anticipar aquests canvis, els problemes acaben esclatant a les aules. A mi em neguitegen tant els discursos abrandats de Sílvia Orriols com els de David Cid: són dues cares d’una mateixa intransigència que impedeix discutir tot això serenament.

El Govern va arribar prometent estabilitat. Però governar no consisteix a repetir una paraula fins a convertir-la en eslògan. Governar és preveure, decidir i assumir responsabilitats. És afrontar els problemes presents en lloc d’amagar-se darrere els errors del passat. És donar la cara al Parlament en lloc de fugir del debat. És exigir els recursos que corresponen al país en lloc de conformar-se a administrar-ne l’escassetat. La veritable inestabilitat no és la protesta. La veritable inestabilitat és un Govern que ha convertit la resignació en programa polític.