La lliçó parlamentària de 7.000 estudiants

Des de l’escó 33

Cada dia, quan entro o surto del Parlament, o quan travesso els passadissos per anar d’una comissió a una altra, em trobo amb grups d’estudiants que visiten la seu de la sobirania popular de Catalunya. Alguns escolten atentament els guies; altres es fotografien sota les voltes del Palau; n’hi ha que entren a l’hemicicle amb aquella barreja de curiositat i distància amb què es contempla una cosa que sembla important però llunyana. És una escena quotidiana, gairebé rutinària, que el meu company, el diputat Isaac Padrós, que és invident, converteix en un diàleg de proximitat quan s’atura per preguntar als grups de nois i noies de quina escola són o quants anys tenen. Cuida els detalls per observar el que no veu. Però aquests dies hi he pensat més, en aquestes visites, arran de la presentació de les conclusions del programa «Soc diputat / Soc diputada», una iniciativa pedagògica del Parlament que permet als alumnes simular l’activitat parlamentària, debatre propostes i defensar-les davant de diputats reals.

No és una experiència menor. Durant el curs 2024-2025 hi han participat més de 7.000 alumnes de tot Catalunya, una xifra prou significativa per considerar-la una petita radiografia de les inquietuds d’una generació que sovint descrivim amb tòpics i escoltem massa poc. El passat 26 de maig, a l’Auditori MHP Lluís Companys del Parlament, una representació dels participants va presentar les seves conclusions davant dels grups parlamentaris. L’acte tenia un valor simbòlic evident: els joves no hi anaven a rebre lliçons sobre democràcia, sinó a exercir-la, encara que fos en una versió simulada.

No és una impressió subjectiva meva. Els resultats han estat avaluats pels investigadors de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon i Verónica Moreno Oliver, que han analitzat l’impacte del programa sobre el coneixement i l’interès polític dels participants. Les conclusions són rellevants: els alumnes que fan el taller milloren el coneixement de les institucions, incrementen l’interès per la política i reforcen la percepció que poden influir en les decisions públiques. En un moment en què la desafecció és una preocupació recurrent, la constatació val molt més enllà de l’àmbit educatiu. Em sembla una victòria.

Els resultats també trenquen alguns prejudicis. Quan se’ls demana que prioritzin polítiques públiques, les seves preocupacions no giren entorn de les guerres culturals que monopolitzen els extremistes a les xarxes ni de les polèmiques efímeres que alimenten el soroll mediàtic. Són extraordinàriament concretes. En educació, la demanda més compartida és el reforç dels ajuts i les beques escolars, seguida de l’ampliació de les beques universitàries i de la millora de les condicions laborals del professorat. En sanitat, la principal preocupació és la salut mental dels joves i la necessitat de més psicòlegs, per davant fins i tot de les llistes d’espera. En medi ambient, l’aposta més clara és el foment de les energies renovables, amb el reciclatge i el transport públic a prop. I en igualtat, la proposta que obté més consens és garantir la igualtat salarial entre homes i dones, seguida de l’accés a l’habitatge i de la lluita contra tota mena de discriminació.

Podria semblar que no hi ha res de “revolucionari” en aquestes demandes. Jo crec que és exactament al revés. El que les fa radicals no és el seu contingut, sinó el context: aquests joves reclamen coses que la societat actual no els dona i que, el que és més greu, ha deixat fins i tot de prometre’ls. A les generacions anteriors se’ls va oferir una promesa —imperfecta, sovint incomplerta, però al capdavall promesa— d’habitatge, de feina digna, d’ascens social. A aquesta no se li ofereix ni tan sols l’expectativa. Demanar allò que ja ni figura a l’horitzó del possible no és conformisme: és assenyalar, amb una serenitat desconcertant, tot el que els hem escamotejat. És una recriminació serena.

Hi ha un segon aspecte que m’ha cridat l’atenció, i convé aturar-nos-hi. Aquests estudiants no defensen el feminisme o l’ecologisme com qui s’embarca en la guerra cultural d’aquesta nova era dels extrems. Els donen per descomptats. Els tracten com a sòl comú, no com a trinxera. I aquesta naturalitat té avui un valor especial. Bona part de la ficció adreçada als adolescents es presenta com a progressista, però ofereix una visió del sexe i del desig ben poc alliberadora. No diré que «els joves», en bloc, siguin immunes als discursos més descaradament reaccionaris: sabem, perquè ho reflecteixen les enquestes, que una part de la joventut catalana hi és sensible. Diré una cosa més modesta i, alhora, més significativa: entre els joves que deliberen, que s’asseuen a argumentar i a escoltar, els valors derivats de la revolució cultural del 68 reapareixen com a normals. I potser no és casualitat que sigui justament així.

Perquè aquí hi ha, em sembla, el nucli de la qüestió. Tendim a repetir que l’educació i la cultura són forces civilitzadores, i ho són; si bé l’experiència del segle XX ens hauria de fer prudents. La barbàrie no va sorgir de pobles ignorants: societats cultíssimes, capaces de donar Goethe o Bach, van ser capaces també de programar Auschwitz. El coneixement, per si sol, no civilitza ningú. El que civilitza és un tipus particular de formació: l’educació cívica, la que no s’aprèn de memòria sinó que es practica deliberant, escoltant, cedint i convencent. Adorno va escriure que la primera exigència de l’educació, després de l’Holocaust, era que allò no es repetís mai més. Programes com «Soc diputat / Soc diputada» són, modestament, una resposta a aquesta exigència: no difonen valors democràtics de dalt a baix —seria paternalista i, a més, no funcionaria—, sinó que donen als joves l’ocasió de practicar-los i de descobrir que ja els porten a dins.

I hi ha encara una altra raó per defensar aquestes iniciatives, que m’afecta més directament. En un moment en què la democràcia és qüestionada i en què tants governs —el català inclòs— tendeixen a actuar d’esquena als parlaments, governant a cop de decret i reservant a les cambres un paper decoratiu, el fet que milers d’estudiants entrin a l’hemicicle a deliberar prestigia la institució i recorda què hi hauria de passar. El parlamentarisme no és un tràmit: és la convicció que les decisions col·lectives milloren quan es discuteixen en públic, amb contradicció i amb temps. Aquests joves, sense proposar-s’ho, ens ho retornen.

Hi ha en tot plegat, a més, l’eco d’una tradició profundament arrelada a Catalunya que seria imperdonable perdre-la. El catalanisme polític ha tingut sempre una ànima civilista: la convicció que aquest país s’ha bastit més des de la societat que des de l’Estat, des del pactisme, l’associacionisme, el cooperativisme i el mutualisme, des de la cultura i des de la feina tossuda de la gent organitzada. Quan aquests estudiants situen al centre la cohesió, l’educació, la salut o la solidaritat, no fan sinó allò que van fer generacions de catalans que van aixecar ateneus, cooperatives, mutualitats i escoles sense esperar que cap poder els ho resolgués. És una herència que no hauríem de dilapidar ni tan sols pel camí cap a l’estat propi: l’Estat que un dia puguem tenir només valdrà la pena si no devora la societat civil que li dona sentit, si es manté al servei de la ciutadania i no a l’inrevés. D’aquí ve la meva prevenció davant d’una certa pulsió jacobina, present també en sectors de l’esquerra, que confia a l’Estat la responsabilitat de tot: una concepció que, a parer meu, s’allunya de les arrels socials de la millor esquerra democràtica.

Manuel Serra i Moret, el president del Parlament a l’exili (1949-1954) que va saber lligar com pocs la socialdemocràcia amb el catalanisme, ho va formular a través d’un concepte que avui recuperem amb massa timidesa: el de ciutadania. Ser ciutadà no es redueix a tenir un document ni a votar de tant en tant; és participar de manera activa i responsable en la cosa pública i sentir-se corresponsable d’un destí compartit. Vist així, el que han fet aquests 7.000 alumnes no és cap joc escolar: és un assaig de ciutadania en el sentit més exigent del terme.

No sé si aquests 7.000 estudiants acabaran dedicant-se a la política. Probablement la majoria, no. Però és irrellevant. El més important és que hagin comprovat que la democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys, sinó a deliberar, argumentar, escoltar i prioritzar: exactament el que hauríem d’esperar d’una ciutadania madura. I, vist el que ha estat capaç de proposar aquest jovent, potser els qui avui ocupem els escons hauríem de prestar una mica més d’atenció als qui encara seuen a les aules. De vegades, entre el soroll de la política quotidiana i dels debats sectaris, els passadissos del Parlament també deixen entreveure el país que ve.