Segona part de “L’estabilitat imaginària del president Illa“

Des de l’escó 33

La setmana passada sostenia, en aquesta mateixa columna, que l’estabilitat del president Illa és en bona part imaginària: el seu Govern repeteix la paraula “estabilitat” fins a convertir-la en eslògan mentre acumula conflictes, defuig el debat parlamentari i ha acabat fent de la resignació un programa. Aquella era una cara de la moneda. Però tota moneda en té dues, i el revers d’un govern feble és sempre una oposició forta. Si la primera pregunta era per què aquest Govern aguanta, la segona —la d’avui— és qui i com el pot rellevar. Perquè una estabilitat construïda sobre la resignació no s’esfondra tota sola: només cau quan algú ofereix una alternativa que mereix confiança.

Una de les paradoxes més curioses de la democràcia és que gairebé tothom sap què espera d’un govern, però pocs es plantegen què hauria de fer una oposició. Sembla que la seva funció sigui evident: criticar el govern de torn. Però això és només una part —i probablement no la més important— de la seva responsabilitat.

Les democràcies madures necessiten governs solvents, però també oposicions útils. La qualitat d’un sistema polític es mesura tant per la solidesa de qui governa com per la serietat de qui aspira a governar. L’oposició no és una sala d’espera: és una institució política essencial.

Durant massa temps s’ha estès la idea que fer oposició consisteix a oposar-se a tot. És una temptació comprensible: quan un partit és lluny del govern, sovint creu que la millor manera de desgastar l’adversari és denunciar-ne cada decisió, exagerar-ne els errors i prometre alternatives tan ambicioses com impossibles. El problema és que aquesta estratègia té una data de caducitat molt clara: el dia que s’arriba al govern. Aleshores es produeix un fenomen ben conegut. Les promeses absolutes es converteixen en matisos; les exigències infinites, en limitacions pressupostàries; les solucions simples descobreixen una realitat molt més complexa del que semblava des dels escons de l’oposició. I allò que abans es presentava com una evidència acaba sotmès a les restriccions de la gestió.

Per això una bona oposició no demana la lluna —només els més radicals i antipolítics saliven amb un capteniment així—, sinó que construeix una alternativa. La diferència és substancial: demanar la lluna és exigir allò que saps que no hauràs d’executar; construir una alternativa és presentar mesures que tu mateix estaries disposat a aplicar si governessis demà mateix. En el primer cas, l’objectiu és el titular; en el segon, la credibilitat. El Govern Illa n’és el bon exemple a la inversa: va fer una oposició basada en l’unionisme, eficaç per fer mal però sense projecte propi, i per això s’ha deteriorat tan de pressa un cop al poder.

L’oposició té l’obligació de fiscalitzar el govern: ha de denunciar les incoherències, les ineficiències i els incompliments. Però aquesta tasca només és útil si va acompanyada d’una proposta diferent. La crítica sense alternativa acaba generant soroll; l’alternativa sense crítica es converteix en ingenuïtat. La política democràtica necessita totes dues coses, crítica i alternativa, i líders que sàpiguen exercir-les. No sempre és fàcil, perquè molts polítics només actuen enlluernats per l’esplendor del poder.

A Catalunya, aquesta reflexió és especialment pertinent. El país viu una etapa diferent de la que va marcar la darrera dècada. Els grans debats identitaris i sobiranistes continuen presents, però conviuen amb preocupacions immediates que hi estan directament lligades: l’habitatge, l’educació, el repte demogràfic, la seguretat, la productivitat, la llengua, els serveis públics o la transició energètica. I no són problemes menors: són més greus avui —en un país que ha passat de sis a vuit milions d’habitants en els darrers trenta-cinc anys— precisament perquè l’espoli fiscal —que les estimacions oficials situen en 21.092 milions d’euros l’any— i uns instruments d’autogovern limitats ens priva dels recursos per encarar-los. Una gran part de la ciutadania sosté les aspiracions de llibertat nacional, però alhora exigeix respostes concretes. Aquí hi ha la clau: l’independentisme pràctic. I que ningú no el confongui amb el “ser útils” resignat que deixa les causes estructurals del país fora del debat: ser útil, sí, però sense renunciar a res.

I no és cap abstracció. És exactament el que ja ha donat fruits: el català que avui es pot parlar a les Corts espanyoles o l’amnistia —encara que l’Estat n’entorpeixi l’aplicació plena— són conquestes obtingudes des d’una posició que combina fermesa de principis i capacitat de negociar, encara que costi i que el rival t’intenti enganyar i incompleixi els acords. La mateixa lògica s’aplica al que tenim pendent sobre la taula: el traspàs integral de les competències en immigració per la via de l’article 150.2, l’oficialitat del català a la Unió Europea o el concert econòmic que ha de posar fi al dèficit fiscal. Cap d’aquestes mesures no renuncia a l’horitzó nacional; totes són aplicables demà mateix. Això, i no cap altra cosa, és governar des de l’oposició.

Aquest trànsit no és senzill per a ningú. No es passa d’un dia per l’altre de la política de la confrontació nacional a la discussió ordinària sobre polítiques públiques, i cada força ho resol a la seva manera. Però hi ha una qüestió de coherència que va més enllà de la rivalitat: no es pot anar a missa i repicar. Una formació que sosté el Govern —que li aprova els pressupostos i li garanteix la majoria— difícilment pot presentar-se, al mateix temps, com la seva oposició. No és el mateix negociar puntualment amb el rival des d’una posició de força que garantir-li, dia rere dia, la majoria parlamentària: allò és política; això, corresponsabilitat. Ho dic sense acritud: és una contradicció que el votant percep de seguida i que acaba erosionant la credibilitat de qui la practica.

Junts, en canvi, és el principal partit de l’oposició i se sosté perquè continua sent el grup independentista que aglutina més gent al seu entorn. Tanmateix, no reclama la figura del cap de l’oposició, perquè el seu líder polític i parlamentari, Carles Puigdemont, encara és forçosament fora del país: ocupar-la formalment, amb el líder a l’exili, equivaldria a normalitzar les conseqüències del 155. La seva feina, però, té una dificultat afegida: vol actuar com un partit nacional —a l’estil del Plaid Cymru o de l’SNP—, cosa que exigeix de qui el dirigeix molta habilitat i mà esquerra per mantenir-lo unit.

Junts va néixer com una candidatura electoral en circumstàncies excepcionals —el desembre del 2017— i durant anys ha hagut d’actuar en un marc dominat per l’exili, la persecució judicial i les conseqüències repressives de l’1 d’Octubre. Aquell context ha condicionat tant l’acció política com el discurs sobre les prioritats. Però la política catalana ha canviat, i quan canvia el context també ha de canviar la manera de fer oposició. Per trobar el camí és millor mirar endavant que enrere: el retrovisor és font de discrepàncies entre uns votants ideològicament diversos, i malmetre aquest atractiu transversal seria suïcida. Cal sumar més que restar.

Seria absurd negar que Junts ha tingut dificultats per trobar el to des de l’oposició. De vegades ha oscil·lat entre la temptació de convertir cada debat en una impugnació global del Govern i la necessitat de presentar-se com una alternativa solvent. No és una contradicció exclusiva seva —totes les forces que aspiren a governar hi passen—, però en el seu cas és més visible, perquè el partit encara viu els efectes de la repressió i és, alhora, el recordatori que l’1-O continua viu i que sostenir-ne els principis és el que el fa fort. És el Govern socialista el que vol esborrar-los. La qüestió de fons és entendre que l’oposició no existeix per expressar indignació, sinó per generar confiança. I la confiança no neix de la crítica més contundent, sinó de la proposta més creïble.

Els ciutadans no valoren només qui assenyala els problemes; observen sobretot qui sembla capaç de resoldre’ls sense renunciar als objectius bàsics, la independència inclosa. Per això els governs solen caure menys pels seus errors que per l’aparició d’una alternativa convincent. El Govern Illa és feble i descansa en una coalició que semblaria un contrasentit —unionistes i independentistes alhora—, però només caurà quan una de les potes es trenqui. La història electoral és plena de governs desgastats que han sobreviscut perquè ningú no ha sabut oferir res millor. Cal saber on rosega el corc perquè s’acabi menjant la taula.

L’oposició que vulgui governar Catalunya haurà de demostrar quatre coses. Primer, que entén els canvis socials i econòmics del país, molt especialment a les àrees metropolitanes, on es concentra la majoria de la població. Segon, que comprèn el canvi demogràfic que comporta la incorporació de nous ciutadans i que es compromet a destinar-hi els recursos necessaris per evitar una fractura social i ètnica. Tercer, que disposa d’un projecte coherent per afrontar-ho. I quart, que és capaç de construir prou majories per aplicar-lo.

La quarta condició és la més oblidada. Governar no consisteix només a tenir raó, sinó a reunir les forces necessàries perquè les teves idees es converteixin en decisions. La cultura política catalana ha estat massa temps fascinada pels principis absoluts; però la democràcia parlamentària funciona amb majories, acords i transaccions. També des de l’oposició.

Potser per això convé recordar una idea aparentment paradoxal: l’oposició també governa. No administra ni signa decrets, però defineix el marc del debat públic, condiciona les decisions de l’executiu i prepara les polítiques que algun dia haurà d’aplicar. Quan fa bé la feina, millora el govern existent —si és que aquest escolta— i posa els fonaments del que vindrà quan el descavalqui.

Aquesta és la diferència entre una oposició testimonial i una oposició útil: la primera viu de la protesta; la segona es prepara per governar i demostra, dia a dia, que és l’alternativa real. Pactar amb el rival de vegades és necessari, però no és això el que et fa oposició als ulls de la gent: te’n fa tenir un projecte propi i defensar-lo amb coherència. Junts en té un, de projecte —l’he resumit aquí—, i qui s’hi confronta de debò és, precisament, el Govern de la coalició camuflada entre PSC, ERC i Comuns.

Perquè la política democràtica no consisteix a guanyar discussions, ni tan sols votacions al Parlament. Consisteix a estar preparat per assumir el govern sense trair els ideals de qui t’ha votat. I aquesta preparació, contra el que sembla, no comença el dia de la investidura: comença a l’oposició. Perquè si la veritable inestabilitat era un govern que ha fet de la resignació un programa, la veritable alternativa és una oposició que ja ha començat a governar el futur.