Des de l’escó 33

De Manchester a Ferraz: per què una tradició que prometia futur ara només és un refugi contra el pitjor

Com vaig escriure en una altra columna, “l’esperança és una decepció ajornada”. Continuo sense recordar on vaig llegir per primera vegada aquesta frase, però se m’ha quedat gravada i no puc treure-me-la del cap. Observant la trajectòria de la socialdemocràcia en bona part del món, un es pregunta de vegades si no conté més veritat de la que ens agradaria reconèixer a pesar dels brots verds.

La nit del 18 de juny de 2026, Andy Burnham —el batlle del Gran Manchester que els seus admiren com el «rei del Nord»— va guanyar l’elecció parcial de Makerfield folgadament i va recuperar l’escó al Parlament que necessitava per poder disputar a Keir Starmer el lideratge del laborisme i, com a conseqüència, el del govern de la Gran Bretanya. Va derrotar per més de nou mil vots el candidat de Reform UK, el partit antiimmigració de Nigel Farage, i també es va imposar de manera encara més contundent al nou partit xenòfob, Restore Britain, del diputat Rupert Lowe. En el discurs de la victòria, Burnham va dir que tothom sap que “la política no funciona” i va prometre una manera de fer nova, basada en la unitat i l’esperança, contra la deriva fosca i divisòria que avança a banda i banda de l’Atlàntic.

La paradoxa és evident. Fa amb prou feines dos anys, el juliol del 2024, Starmer havia conduït el laborisme a una majoria aclaparadora després de catorze anys de govern conservador. Avui la seva popularitat s’ha esfondrat fins al punt que un batlle del nord deprimit anglès ha hagut de tornar a la Cambra dels Comuns per poder fer-li ombra, empènyer-lo a dimitir —com va fer dilluns— i convertir-se ell mateix en el gran favorit per rellevar-lo. Qui prometia ser l’alternativa al conservadorisme s’ha convertit, als ulls de molts votants, en el cap d’una administració sense rumb. I la pregunta que plana sobre Westminster és la mateixa que plana sobre tota la família socialdemòcrata europea: pot Burnham —o algú com ell— tornar a fer del laborisme una esperança, o només n’oferirà un canvi de cara? Serà una alternativa o només un refugi?

Una decadència que no és només econòmica

El gran projecte socialdemòcrata, que un dia va prometre reconciliar la llibertat amb la justícia, el progrés econòmic amb la igualtat i l’Estat amb la ciutadania democràtica, s’ha anat esvaint. El que havia estat la tradició dominant de l’Europa de la postguerra sobreviu sovint com a record nostàlgic o com a estructura de poder fatigada. Arrossega els peus en un context dominat pels extremismes.

La decadència de la socialdemocràcia no s’explica només per la globalització o una transformació econòmica accelerada i de vegades sense una regulació adequada. Reflecteix també un esgotament moral més profund. Allà on la socialdemocràcia havia promès responsabilitat, equitat i redistribució, ha acabat sovint administrant polítiques neoliberals o acomodant-se al poder financer. I el que hauria pogut ser realisme polític —comprensible— ha derivat massa vegades en un simple aferrament al poder. A l’Estat espanyol, la deriva de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero en són el pitjor exemple. Els escàndols de corrupció han fet la resta: han erosionat la credibilitat de partits que un dia havien reclamat una superioritat moral sobre la dreta. A poc a poc, les organitzacions socialdemòcrates han perdut el contacte amb els grups socials que històricament representaven. Bona part de la classe treballadora i sectors de les classes mitjanes han marxat cap a una altra banda: de vegades cap al nacionalisme ètnic, de vegades cap al populisme. O totes dues coses a la vegada, com és evident amb Vox i Aliança.

On sí que s’ha reinventat (i a quin preu)

No tota la història és de declivi. Dinamarca n’ofereix l’exemple més citat. Sota el lideratge de Mette Frederiksen, els socialdemòcrates danesos van reconstruir la seva estratègia al voltant de tres prioritats: defensar l’estat del benestar, abordar la immigració amb pragmatisme i connectar de nou amb el vot obrer. Frederiksen va abandonar deliberadament el to moralitzador d’una determinada esquerra cultural per centrar-se en la seguretat material i la cohesió social, incloent-hi una fiscalitat més justa per als treballadors. The Guardian ho va resumir dient que el partit havia estat desplaçat sense contemplacions cap a l’esquerra en economia i cap a la dreta en immigració. En parlaré de seguida. De moment retinguem un parell de dades: el 2014, el Partit Popular Danès, ultranacionalista, havia guanyat les europees a Dinamarca per davant dels socialdemòcrates; el 2019 Frederiksen va tornar al govern i el 2022 va revalidar la victòria arrabassant al nacionalpopulisme l’agenda del greuge.

El preu d’aquesta nova imatge de la socialdemocràcia danesa es va veure amb tota la cruesa al Consell Europeu d’aquest mes de juny. Davant de la regularització extraordinària de mig milió d’immigrants impulsada pel Govern espanyol, va ser Frederiksen —i no pas cap líder de la dreta— qui va prendre la paraula per retreure a Pedro Sánchez que ho hagués fet, reclamant un marc legal comú europeu i més atenció a les conseqüències que la política d’acollida d’un Estat genera sobre els altres. Quan Sánchez va defensar la seva posició, els que van sortir a fer costat a la danesa van ser la italiana Giorgia Meloni i el primer ministre belga, Bart De Wever, tots dos del grup dels Conservadors i Reformistes europeus. No és un detall qualsevol: Dinamarca és una de les principals impulsores dels centres de retorn per a migrants en tercers països —la mateixa fórmula que defensa Meloni— i al Consell s’alinea sistemàticament amb falcons com Àustria o Polònia contra l’acollida. I aquesta línia, que Copenhaguen justifica dient que així protegeix els drets socials de la classe treballadora danesa, no s’ha estovat ni tan sols després de formar un govern de coalició que inclou els ecologistes d’esquerra.

Dos dirigents de la mateixa família socialdemòcrata europea —Frederiksen i Sánchez— defensen posicions radicalment oposades sobre la immigració. La danesa és d’esquerra en economia i de dreta en immigració? Aquí hi ha una lliçó incòmoda: el model que funciona electoralment ho fa, en bona part, perquè ha absorbit l’esquer —i la narrativa— de la dreta. Pedro Sánchez, que en el debat del Consell defensava la posició més humanista —que les persones que ja viuen i treballen en un país mereixen drets—, ho feia representant un govern tan erosionat per la corrupció i tan tàctic en tot que difícilment pot encarnar cap esperança.

L’agenda humanitària queda destruïda per la corrupció. És el Janus bifront que va experimentar Carmen Calvo, gran feminista del PSOE partidària de l’abolició de la prostitució, quan va saber qui era realment el ministre que s’asseia al seu costat. Segons els informes de l’UCO, José Luis Ábalos col·locava dones en empreses públiques i pagava prostitució des de l’òrbita del ministeri: un puter, en estat pur. Sánchez els va fulminar tots dos per salvar-se ell. La socialdemocràcia amable, progressista i il·lusionant que enyoro no té avui cap exemple europeu plenament reeixit.

L’altra cara de la moneda: el PSOE

Si la socialdemocràcia danesa sobreviu fent seu el marc migratori de la dreta, el PSOE espanyol exhibeix una altra forma de decadència: la del partit que confon defensar la democràcia amb protegir-se a si mateix.

La trama destapada per la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha anat estrenyent el cercle al voltant de Sánchez. Santos Cerdán, exsecretari d’Organització, José Luis Ábalos, exministre i predecessor seu al càrrec, i l’assessor Koldo García apareixen lligats a comissions il·legals a canvi d’adjudicacions d’obra pública. O el cas Leire Díez, la coneguda “lampista” del PSOE que pressionava jutges, fiscals i policies. Ábalos va entrar a la presó el novembre del 2025 —el primer diputat en actiu que ho fa des de la restauració democràtica de 1978—, i aquest dilluns el Tribunal Suprem l’ha condemnat a vint-i-quatre anys de presó. A l’entorn més immediat del president s’hi acumulen, a més, les investigacions sobre la seva dona i el seu germà. La corrupció que va portar Sánchez al poder amb la moció de censura del 2018, contra un PP condemnat per la trama Gürtel, ara l’assetja des de dins de casa.

En vista d’aquestes circumstàncies, en comptes d’una regeneració moral, el Govern socialista s’ha servit d’un “pla de regeneració democràtica” que, sota la bandera de combatre la desinformació, conté mesures de control sobre la premsa crítica: un registre de mitjans, la reforma del dret a l’honor i de rectificació, límits a la publicitat institucional. Quan un govern confon la salut de la democràcia amb la seva pròpia supervivència, ja no la defensa: la instrumentalitza. Matar el missatger no és cap solució, encara que, per maquillar-ho, reformis parcialment la llei mordassa.

Però la decadència del PSOE ve de més lluny. Convé recordar que els socialistes han estat un dels pilars del règim del 1978, l’altre és el PP, i que, en els moments decisius i crítics els seus únics aliats estructurals han estat —curiosament— els conservadors: un PP tacat per la corrupció tant o més que els socialistes. I encara hi ha una paradoxa més punyent. El PSOE es va aliar amb els conservadors per perseguir, empresonar o empènyer a l’exili els independentistes catalans el 2017-21, els mateixos que avui el sostenen a les Corts de Madrid. A mi, per exemple, em va destituir com a director de l’EAPC en aplicació del 155 Cristóbal Montoro, avui dia investigat judicialment per presumptes delictes de suborn, tràfic d’influències, prevaricació i corrupció en els negocis. La idea reconfortant de la socialdemocràcia com a refugi davant del pitjor s’esmicola quan el refugi l’ofereix un president que ha convertit la promesa trencada en mètode de govern. Sánchez té més aura que Starmer i una aparença d’home dialogant, però és igualment incapaç de regenerar la socialdemocràcia: l’administra, la fa servir en benefici propi, la malgasta.

La pregunta de fons

I aquí arribem al que de debò importa: per què la socialdemocràcia ha deixat de ser atractiva fins i tot per a qui se sent d’esquerra? Per què, en lloc d’esperança i alternativa, ha esdevingut el mal menor, el refugi per aturar el que encara seria pitjor? Acostumats a la caverna, per recórrer a Plató, els ciutadans ja no creuen en res que no es pugui provar.

La resposta a l’interrogant que acabo de plantejar és senzilla: la socialdemocràcia ha deixat de ser un projecte alternatiu per convertir-se en una administració. Ja no demana el vot pel que promet, sinó contra el que es tem. “Voteu-nos o vindrà l’abisme”. El 2008, el PSC de José Zaragoza i Miquel Iceta va esbombar l’eslògan “Si tu no hi vas, ells tornen” que ja era això. Però una política construïda només sobre la por del pitjor no pot generar esperança; com a molt genera resignació. I encara hi ha una conseqüència més perversa: el mal menor és comodíssim per a qui mana, perquè converteix cada escàndol en un xantatge. Si l’alternativa és el nacionalpopulisme, tot s’hi val —fins i tot tapar la corrupció o emmordassar la premsa— en nom d’aturar el monstre. La lògica del mal menor arriba al límit quan són els qui van ser perseguits els qui acaben apuntalant qui els va perseguir, perquè el que vindria al darrere encara seria pitjor. Així, la por del pitjor esdevé el permís que necessiten els poderosos —i els unionistes— per eludir la rendició de comptes.

El nacionalpopulisme creix, en bona part, perquè creix aquest buit. Allà on la socialdemocràcia hauria de respondre a les angoixes materials —feina, habitatge, sanitat, seguretat, una vida per ser viscuda— massa sovint ha respost amb gestió i amb sermons. L’historiador Tony Judt, qui el 2009 ja es preguntava què era viu i què era mort en la socialdemocràcia, afirmava que una societat decent no humilia els seus membres més febles ni glorifica els guanyadors. La tragèdia de tantes socialdemocràcies europees és que han acabat fent totes dues coses alhora: celebrar els vencedors de la globalització mentre abandonaven en silenci els que es quedaven enrere. A més, allà on la immigració i les minories han alterat la demografia d’un país, normalment és on s’ha fet més visible el recel popular envers els nouvinguts i una pèrdua d’entusiasme per la socialdemocràcia.

La dimensió catalana

A Catalunya, la crisi de la socialdemocràcia té, a més, una dimensió nacional. Durant dècades, el PSC-PSOE va mantenir un equilibri delicat entre l’autogovern català i la socialdemocràcia espanyola; amb el temps, aquell equilibri es va anar erosionant. La fractura va contribuir a l’auge d’un independentisme que va voler combinar justícia social i sobirania nacional, dues aspiracions que per a molts votants mai no van ser contradictòries.

Cal destacar-ho sense embuts: a Catalunya molts votants socialdemòcrates voldrien un partit socialista realment demòcrata i sobiranista, i aquest partit encara ha de créixer. El PSC-PSOE és socialista, però forma part del mobiliari del règim del 78. L’espai independentista no ha sabut consolidar —almenys de moment— una oferta socialdemòcrata creïble i estable. Qui vol abraçar totes dues coses alhora —justícia social i sobirania, república i igualtat— no té avui un partit propi. L’únic espai que apunta clarament en aquesta direcció, MEScat Independentistes d’Esquerra —l’escissió sobiranista del PSC nascuda el 2014—, és una formació petita, avui aliada estable de Junts per Catalunya, el partit del president a l’exili, Carles Puigdemont.

Ho puc dir en primera persona, perquè és casa meva: hi milito i soc diputat de Junts. I reivindico que, ara mateix, aquesta unió té sentit, perquè permet defensar alhora la democràcia i la sobirania des de l’espai independentista amb més capacitat real per fer-ho, sempre que es respecti el pluralisme, que és el que fa guanyar eleccions a un partit nacional. Sé que admetre-ho potser reforça la idea del refugi sobre la qual gira tot aquest article. Però aspiro que Junts sigui un refugi diferent: no la trinxera resignada del mal menor, sinó una casa escollida amb conviccions i pensada per durar. Un refugi que no sigui passatger fins a assolir l’objectiu compartit: la independència de Catalunya.

Aquesta orfandat —la del votant que voldria un partit propi i encara no el té— no és cap anècdota local: és la versió catalana del mateix buit que, a tot Europa, alimenta la desafecció. Cal reinventar l’humanisme socialdemòcrata.

El repte, doncs, és reconstruir una tradició capaç de tornar a lligar gestió i anhel, més enllà de proclamar-lo. Catalunya necessita una socialdemocràcia sobiranista renovada: un projecte que entengui que no hi ha república sense igualtat ni justícia social duradora sense sobirania. Aquesta tradició té arrels profundes en la història política catalana —de Martí i Julià, que somiava una “república del treball”, a Rafael Campalans, Serra i Moret o Josep Pallach, que van mirar de casar el socialisme democràtic amb les aspiracions nacionals en partits diversos: la Unió Socialista de Catalunya (USC) i el PSC-Reagrupament. Una socialdemocràcia així hauria de ser valenta, ètica i socialment arrelada: liberal en la defensa dels drets individuals, radical en el combat contra la desigualtat i sobiranista en la seva comprensió de la política. Cal combatre els excessos del wokisme cultural i l’antipolítica xenòfoba per construir una alternativa institucional creïble, capaç d’encarar els reptes reals —inclosa la pressió demogràfica de la immigració— sense renunciar mai als drets humans.

Sense esperança, la resignació

En l’article que he esmentat al principi vaig ressenyar que la Fundació Jean Jaurès havia fet un diagnòstic descarnat de l’esquerra: “Un espectre recorre Europa: l’espectre de l’esquerra abandonant la història”. La rotunditat de l’afirmació és descoratjadora, perquè sense esperança la política es desploma i es converteix en resignació. La resignació, en política, només és un altre nom per designar l’abisme que ens espera. Convé desconfiar dels triomfalismes fàcils: una elecció parcial a Makerfield i un model danès que només funciona virant cap a la dreta no fan primavera. Una socialdemocràcia que no sàpiga oferir protecció en un sistema global cada vegada més desequilibrat —que de moment no sap contenir l’embranzida industrial de la Xina ni el vendaval de les grans tecnològiques que dominen la intel·ligència artificial ni el canvi demogràfic— continuarà sent tan sols un mal menor. Un refugi per a desesperats.

Potser l’esperança és, de debò, una decepció ajornada. La qüestió, ara, és si Manchester i Copenhaguen són excepcions que confirmen la regla o els primers senyals que el centreesquerra encara pot deixar de ser el mal menor per tornar a ser una alternativa. Durant la nit de celebració electoral a Makerfield, Burnham va dir que aquell podia ser, només podia ser, el moment del gir. La dimissió de Starmer l’ha deixat a un pas de Downing Street. Que aquell moment esdevingui de debò un gir, i no un simple relleu, dependrà, sobretot, de si la socialdemocràcia recorda per a què va néixer.