Retrat del partit que hauríem de ser

Continuació de «El mal menor de la socialdemocràcia»

Des de l’escó 33

I La imaginació perduda

La gran tragèdia de la socialdemocràcia europea no és haver perdut eleccions. És haver perdut la imaginació.

Durant dècades la idea que la llibertat i la justícia social no eren adversàries, sinó aliades, va ser molt poderosa. Com també que el progrés econòmic havia de servir per ampliar les oportunitats de tothom. Que l’estat del benestar era una eina d’emancipació i no una simple maquinària administrativa. Que Europa era una promesa i no un refugi.

Avui, la socialdemocràcia massa sovint només aspira a administrar el deteriorament social i la degradació política.

• Demana el vot per evitar un mal pitjor.
• Apel·la a la por davant l’extrema dreta per sobreviure.
• Invoca els fantasmes del passat per entelar el present.

I, mentrestant, milions de ciutadans continuen preguntant-se com accediran a un habitatge, com educaran els seus fills, com protegiran la seva feina en un món governat per algoritmes, com podran conservar una identitat col·lectiva sense renunciar a una societat oberta.

Raphaël Glucksmann, el dirigent del partit francès Place Publique, va batejar aquesta generació amb molta precisió: «Els fills del buit». El neoliberalisme havia promès individus lliures i els ha convertit en individus solitaris. Va buidar de sentit la vida compartida —els oficis, els barris, els sindicats, les parròquies, les associacions— i en aquest buit hi han crescut les passions tristes: la por, el ressentiment, la nostàlgia identitària, en el sentit ètnic del terme. L’extrema dreta no omple un programa: omple un buit. I un buit no es combat amb gestió. Es combat amb sentit.

N’hi ha prou de mirar l’Amèrica Llatina per veure on porta aquest buit. Milei a l’Argentina, Bukele al Salvador i, ara, Abelardo de la Espriella —«el tigre»— a Colòmbia, gairebé tots amb la benedicció del Senyor de les Mosques nord-americà, Donald J. Trump. Però el detall que importa és com guanyen aquests polítics extremistes. De la Espriella s’ha imposat per menys d’un punt a Iván Cepeda, i bona part del seu vot no ha estat entusiasme per ell, sinó per rebuig a Petro: un vot-refugi, el mateix mal menor que diagnostiquem aquí, però girat cap a la dreta. Quan l’única cosa que mou les urnes és la por de l’altre, sempre acaba guanyant el que sap treure’n rèdit.

I sempre creixen igual: una dreta i una esquerra que abandonen el terreny central —com de costum massa lluny de la por quotidiana de la gent— i un outsider que l’ocupa amb espectacle i la promesa de mà dura. Responen a una pulsió que Zygmunt Bauman va batejar com a «retrotopia»: buscar la utopia en el passat perquè el futur es percep com un malson.

Catalunya no és immune a aquesta tendència mundial; no som cap excepció. No ens enganyem: aquesta temptació també té versió nostrada. Dins del mateix independentisme hi ha qui respon al desconcert amb essencialisme i litúrgia —ser català com un combat espiritual sense fi, la identitat com a únic subjecte, la llengua com a essència abans que com a dret. És una retrotopia d’extrema dreta, per tornar a Bauman: l’enyor d’un origen sagrat i una política entesa com «un descarnat antagonisme» entre nosaltres i un enemic estàtic, fins i tot intern, deslligada de la raó, de la justícia i del bé comú. Just el contrari del projecte humanista que plantegem. I, com tot romanticisme nacionalista ètnic, crida el poble, però no proposa cap camí: confon la litúrgia amb l’estratègia, i el sentiment amb el projecte.

Per això hauríem d’assimilar el que ja sabem d’altres casos: l’extrema dreta no es conté imitant-la, perquè fer-ho la legitima. Tampoc no n’hi ha prou amb el cordó sanitari: la converteix en màrtir i té un cost democràtic, perquè limita la iniciativa parlamentària de grups que han votat els ciutadans. Es conté responent a les angoixes reals amb competència i al desconcert amb un relat propi.

Potser el problema és que hem confós el progressisme amb la gestió. I una societat no avança només perquè estigui ben administrada, sobretot quan la corrupció corca la política.

• Necessita una direcció.
• Necessita una esperança.
• Necessita un relat compartit.

· · ·

II Humanisme Cívic

Si hagués de descriure el moviment polític que molts europeus esperem, no el definiria ni com a socialdemòcrata, ni com a liberal, ni tan sols com a ecologista.

El definiria, per damunt de tot, com a humanista.

Humanista perquè tornaria a posar la persona al centre de la política. Però també la comunitat.

Perquè no hi ha llibertat sense vincles. Ni drets sense responsabilitats. Ni solidaritat sense pertinença. És el que el sociòleg Richard Sennett ha estat explicant-nos tota la vida: l’individu modern s’ha imaginat com una illa, però una illa no és lliure, només està aïllada. La llibertat real neix de la xarxa de relacions que ens sosté, no de l’absència de lligams.

Defensaria el treball no com una mercaderia, sinó com una font de dignitat. Sennett ho ha exposat millor que ningú quan ha reivindicat la figura de l’artesà: el desig antic i tossut de fer una feina ben feta pel sol plaer de fer-la bé. Aquest orgull discret —el del fuster, el de la infermera, el del programador, el de la mestra— és un dels últims aspectes en què una persona encara pot reconèixer-se sencera. La precarietat i els algoritmes no tan sols rebaixen salaris: corroeixen el caràcter, esmicolen la possibilitat de narrar la pròpia vida com una història coherent. Un país que no protegeix el treball no protegeix els treballadors: els desfà.

Entendria que el respecte mutu és a la base de les societats democràtiques.

• Sabem cooperar abans que competir.
• Sabem construir abans que destruir.
• Sabem conviure abans que imposar-nos.

Però cooperar, ens recorda Sennett, no és un sentiment: és una destresa. S’aprèn, s’exercita i es perd si no es practica. Saber escoltar, tolerar l’ambigüitat, cedir sense humiliar-se, discrepar sense trencar. La democràcia és, abans que res, el difícil art de viure amb persones diferents.

· · ·

III El valor de les coses

Aquesta nova esperança faria de l’habitatge la seva gran prioritat social. No perquè sigui una qüestió sectorial, sinó perquè és la frontera que separa la llibertat de la dependència.

• Sense habitatge no hi ha emancipació.
• Sense emancipació no hi ha ciutadania adulta.
• Sense ciutadania adulta no hi ha democràcia robusta.

Aquí la política ha de tornar a saber fer coses, no només regular-les. Mark Carney, abans de ser primer ministre del Canadà en nom dels liberals, va escriure que el problema de les nostres societats és que posen preu a tot i, en canvi, no valoren res. Que hem deixat que el mercat ho mesurés tot —incloent-hi allò que no té preu— i que el resultat és una societat que sap el cost de cada cosa sense saber-ne el valor de cap. Reconstruir els valors forts —solidaritat, equitat, responsabilitat, resiliència— no hauria de ser resultat d’una nostàlgia moral: és la condició perquè el mercat torni a servir la societat i no al revés. I al capdavall vol dir el més concret del món: una vida que es pugui pagar i viure. Construir, construir i construir habitatge per oferir un espai viscut digne. Competència abans que consigna.

Seria ecologista, però sense convertir l’ecologisme en una religió secular. Ni tampoc s’hauria d’oposar als plans d’implantació d’energies renovables, si és que estan ben fets, amb arguments localistes que passen per damunt de l’interès nacional.

Defensaria la transició energètica perquè és necessària, no perquè sigui una nova identitat política. Per això cal aplicar-hi més democràcia que ideologia per assegurar que el canvi comporti —tal com reclamava Hermann Scheer, diputat de l’SPD i president d’EUROSOLAR (mort el 2010)— un sistema d’energia distribuïda entre municipis, explotacions agràries, comunitats locals, petites empreses. La renovació energètica va, també, de repensar el poder.

· · ·

IV Un món d’imperis

Seria europeista perquè sap que el futur de les nacions petites passa per una Europa més forta.

En un món d’imperis —el de les grans tecnològiques que dominen la intel·ligència artificial, el de la producció industrial xinesa, el de la força bruta que ha tornat a les relacions internacionals— les potències mitjanes i petites només multipliquen la seva força aliant-se. Ho diu Carney des del Canadà quan recorda que els països de mida mitjana no han de competir per l’afecte de les grans potències, sinó sumar entre ells. També ho apunta Glucksmann des d’Europa quan adverteix que si la UE no esdevé una potència capaç de defensar el seu model de vida, acabarà sent tan sols el mercat i el laboratori dels altres. L’autonomia estratègica no és un caprici: és la condició de supervivència d’una manera de viure.

Carney ho va formular sense pal·liatius al Fòrum de Davos el gener d’enguany: el que estem vivint és una ruptura, no un simple canvi d’etapa. L’ordre de normes sota el qual les potències mitjanes ens havíem arrecerat s’ha afeblit, i la integració que ens prometia prosperitat compartida s’ha convertit en una arma: l’aranzel com a palanca, el sistema financer com a coacció, les cadenes de subministrament com a punts febles a explotar. En aquest món, advertia el primer ministre canadenc, «si no ets a taula, ets al menú».

Les grans potències poden anar soles; les petites i mitjanes, no. I quan una nació petita negocia tota sola amb un hegèmon —l’estat fort— no exerceix la sobirania: esdevé una pantomima mentre accepta la subordinació. La resposta no és aixecar murs més alts —un món de fortaleses seria més pobre i més fràgil— sinó sumar-se a coalicions de geometria variable amb qui comparteix valors i interessos. Perquè ja no n’hi ha prou amb la força dels nostres valors: també compta el valor de la nostra força.

· · ·

V Independentisme

I seria independentista perquè Catalunya necessita disposar de les eines polítiques que li permetin decidir democràticament el seu futur i protegir la seva llengua, la seva cultura i el seu model social en un món dominat per grans blocs de poder.

I ho seria sense mitificar el passat. Cap derrota no és sagrada, ni cap altra, mera covardia dels vençuts. El relat essencialista eleva el 1714 a origen gloriós i, al mateix temps, redueix el 2017 a la rendició dels seus dirigents —com si la repressió no hi hagués tingut res a veure. Però el que separa una data de l’altra té noms i cognoms: els dels presos i els dels exiliats. Un independentisme adult no reclama fidelitat a una essència eterna, sinó memòria lúcida: saber què va passar de veritat, per no repetir els errors ni descarregar la culpa sobre els qui en van pagar el preu.

Perquè els catalans sabem, a diferència dels anglesos (i no dic britànics, per respecte als escocesos i als gal·lesos), que sobirania i Europa no s’oposen: formen part de la mateixa frase. No hi ha nació petita realment lliure en un món de blocs si no té, alhora, veu pròpia i aliances fortes. Qui renuncia a la sobirania es lliura al bloc més proper; qui renuncia a Europa es queda sol enfront dels imperis. La resposta no és triar: és tenir totes dues coses, com bé saben els successius primers ministres britànics que han passat per Downing Street des del Brexit.

Aquesta llibertat de no haver de triar també val a Madrid. Un partit independentista no està obligat a escollir entre el PP i el PSOE, entre una dreta i una esquerra que es disputen el poder, però que coincideixen a negar-nos el dret a decidir. Aquests dies n’hem vist un tast: davant l’atzucac —un president acorralat per la corrupció i sense majoria, una oposició que no gosa presentar la moció de censura i la majoria dels grups parlamentaris que no volen un govern del PP amb Vox—, Junts ha proposat la «via Starmer»: que Sánchez dimiteixi i que la mateixa cambra investeixi un nou president amb capacitat de complir amb Catalunya, sense eleccions ni risc que la ultradreta arribi al poder.

No és submissió ni ruptura: és imaginació política. Justament allò que, com dèiem al principi, la socialdemocràcia ha perdut. Mentre la resta només sap triar el mal menor, Junts ha trobat una escletxa on tothom veia un mur. I aquesta és la diferència entre un partit que pensa en el futur i un altre que es limita a administrar el present.

I no és només cosa nostra. Aquests dies, des d’una tradició gens sospitosa de sobiranisme, la filòsofa Adela Cortina ha descrit la mateixa malaltia —el costum de mentir sense conseqüències, fins al punt que, com deia Arendt, ja ningú no es creu res— i ha reclamat el mateix gest: «desacoblar» el projecte socialdemòcrata de les sigles d’un partit que ja no el representa i confiar-lo a qui de debò el vulgui dur a terme. Que una veu del 78 arribi a la conclusió que el projecte ha de sobreviure al partit, i no a l’inrevés, és molt rellevant.

Però és aquí mateix on els camins se separen. Cortina ancora l’esperança de renovació en el sòl del règim del 78 i en la Monarquia parlamentària com a garantia d’estabilitat al preu de tolerar la corrupció. I és precisament aquesta incapacitat de l’esquerra espanyola per pensar més enllà del 78 un dels motius de fons de la crisi que descrivim: el seu sostre. Per això el nostre projecte no pot ser el d’un independentisme que es resigna a fer de crossa de Madrid a canvi d’engrunes, sinó que ha de ser el promotor que desacobli el projecte tant de les sigles que el traeixen com d’un marc constitucional que el nega. Ella en diu salvar la socialdemocràcia; nosaltres, anar més enllà del mal menor. En lloc de construir-nos en oposició a aquest mal, volem fer-ho a la recerca del bé. No és el mateix, evidentment.

· · ·

VI Un sol poble

Defensaria una immigració ordenada i una integració exigent en la defensa dels drets humans, incloent-hi el dret de les dones a decidir el seu futur, sense coaccions religioses. I ho faria sense por, com ho fa la primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen. La cohesió social és una conquesta massa valuosa per deixar-la en mans dels demagogs, de dreta i d’esquerra.

Combatria qualsevol forma de discriminació. I per això rebutjaria la temptació de reduir les persones a una etiqueta ètnica.
Perquè aquesta és la trampa que comparteixen els extrems: tots dos volen que abans de ser ciutadans siguem una categoria.

L’humanisme i la tradició catalanista diuen el contrari. Som adults capaços de pertànyer a més d’una cosa alhora, i l’assumpció d’una ciutadania catalana és, justament, el que ens permet conviure com un sol poble sense haver de renunciar a ser qui som.

• Creuria en la igualtat d’oportunitats.
• En el mèrit.
• En l’esforç.
• En la mobilitat social.
• En la cultura.
• En la ciència.
• En la llibertat d’expressió.

I en la idea, aparentment antiga però extraordinàriament revolucionària, que els ciutadans són adults i mereixen ser tractats com a tals. Cal recuperar el concepte de col·lectivitat del contracte social de Rousseau per superar l’eixorc multiculturalisme que es refugia en la suma de voluntats particulars.

· · ·

VII Viure en la veritat

Però potser, abans que res, aquesta esperança hauria de tornar a dir la veritat.

Al mateix discurs de Davos, Carney va recuperar un vell assaig de Václav Havel, El poder dels sense poder. En aquest assaig, el dissident anticomunista i defensor de l’humanisme cívic evocava un verduler que cada matí penjava a l’aparador de la seva botiga un cartell amb una consigna que no es creia. No se la creia ningú. Però ell penjava el cartell igualment: per no tenir problemes, per mostrar conformitat, per estalviar-se maldecaps. I com que tots els botiguers feien el mateix, el sistema se sostenia. No per la força, sinó perquè tothom acceptava viure dins la mentida.

La política del mal menor és precisament aquest cartell. Una consigna que ja no ens creiem i que tornem a penjar cada matí: votar contra la por, fer veure que administrar el deteriorament és governar, repetir que no hi ha alternativa fins a creure-s’ho a ulls clucs.

El sistema, deia Havel, s’esquerda el dia que una sola persona deixa de fingir. El dia que el verduler treu el cartell i parla lliurement.

Per això aquesta nova esperança començaria per un gest aparentment petit: l’honestedat. Anomenar la realitat pel seu nom. Aplicar el mateix patró als amics i als adversaris. Construir allò que diem que creiem, en lloc d’esperar que un altre ens retorni a un ordre envellit. Perquè el passat no passa, però tampoc no torna. Plorar-lo o evocar-lo amb la nostàlgia infructuosa dels «retrotòpics» ens abocaria a l’abisme.

· · ·

Cada vegada tinc més clar que els ciutadans de Catalunya —i Europa— no esperen una nova ideologia. Esperen el retorn d’una esperança que, almenys a Catalunya, hem abandonat massa aviat després del 2017.

Traguem el cartell de l’aparador. Comencem per aquí.