Des de l’escó 33

La setmana passada, Berlín va prendre una decisió que a casa nostra sembla impossible: un govern de coalició entre conservadors i socialdemòcrates va presentar un paquet de 33 mesures que, resumidament, apuja els impostos als rics, abaixa la càrrega fiscal a les rendes baixes i mitjanes, endureix la persecució de l’absentisme laboral i vincula l’edat de jubilació a l’esperança de vida. Tot alhora. El canceller Friedrich Merz, un conservador de manual, va acceptar un tipus nou del 47% per a les rendes superiors als 280.000 euros. I el ministre de Finances, el socialdemòcrata Lars Klingbeil, ho va resumir amb una frase que subscric paraula per paraula: «Els qui guanyen més contribuiran més; és una qüestió d’equitat, si volem que el país avanci.»

El model que Berlín copia, explícitament, és el suec. La raó és perquè Suècia va fer els deures fa un quart de segle. La reforma del 1999, pactada entre els socialdemòcrates i el centredreta, va convertir les pensions en un mecanisme que s’autoregula: la pensió es calcula sobre els ingressos de tota la vida laboral —computant-hi els anys d’estudi i de cura dels fills—, es finança amb un 18,5% del salari (un 16% per repartiment i un 2,5% en un compte individual de capitalització) i s’ajusta a l’esperança de vida de cada generació. Aquest gener del 2026 ha entrat en vigor el riktålder, l’edat de referència: 67 anys, revisable automàticament a mesura que els suecs visquin més. Ningú no es veu obligat a plegar; qui treballa més anys cobra més pensió. Dinamarca ha anat més lluny: des del 2006 revisa l’edat de jubilació cada cinc anys segons l’esperança de vida i el maig del 2025 el Parlament —amb un govern socialdemòcrata al capdavant— va aprovar situar-la als 70 anys el 2040.

Permetin-me ara un incís personal, perquè aquest debat no l’escric des de la teoria. Soc professor universitari, d’un gremi que ja es jubila als 70 anys, i soc diputat: als 68, resulta que soc el més gran del Parlament de Catalunya, cosa que no sé si diu res de mi o molt de la política. Cotitzo a la Seguretat Social des dels 15 anys, amb dos períodes més o menys breus a l’atur. I després de mig segle de vida laboral, la meva feina —llegir, escriure, ensenyar, legislar— no només no se m’ha fet feixuga, sinó que avui puc aportar més a la societat que fa trenta anys, perquè en els oficis del coneixement l’experiència és capital acumulat. A la Grècia clàssica ja ho sabien.

Quan jo era jove, els de la meva generació aspiràvem a coincidir amb els nostres mestres: no desitjàvem que es jubilessin, volíem recórrer junts almenys un tram del camí. Els joves d’avui, angoixats per la precarietat, per la feina, o per tot, ja no aspiren a acompanyar-nos sinó a substituir-nos, i esperen —sense dir-ho— que ens jubilem com més aviat millor. No els ho retrec: quan l’estabilitat arriba als quaranta-cinc anys, si arriba, la jubilació d’un vell professor deixa de ser la pèrdua d’un mestre per esdevenir l’única porta que s’obre. La precarietat els ha ensenyat a mirar la cadira abans que la persona que hi seu. Però fixem-nos que això no és una qüestió de caràcter generacional: és el símptoma d’un sistema mal dissenyat, que converteix en rivals dues generacions que haurien de ser aliades. En un model rígid, que jo continuï treballant és un tap; en un model flexible i ben finançat, és un actiu.

Ara bé: seria un frau intel·lectual convertir la meva biografia en norma general. Si als 15 anys, en lloc d’acabar estudiant, hagués entrat a la construcció o en una cadena de muntatge, als 68 tindria l’esquena feta malbé i tot el dret del món a considerar una crueltat que un catedràtic li expliqui les virtuts d’allargar la vida laboral. Això és el que han entès els danesos: quan van aprovar allargar l’edat de jubilació als 70 anys, la ministra d’Ocupació —socialdemòcrata— va advertir que seria l’última vegada que el seu partit votaria l’automatisme pur, perquè no és el mateix començar a treballar als 16 anys que sortir de la universitat passats els 25. L’edat de jubilació justa no és una xifra: és un càlcul entre la feina que has fet i els anys que fa que hi treballes. Flexibilitat en les dues direccions: que el paleta pugui plegar abans i que el professor pugui continuar, i que cap dels dos no hi perdi.

I aquí, la segona idea: com més gent treballa, més es recapta. Cada persona que allarga voluntàriament la seva vida laboral deixa de percebre pensió i continua pagant IRPF i cotitzacions; cada persona que s’incorpora al mercat de treball eixampla la base fiscal. Aquesta és l’aritmètica silenciosa del model nòrdic: Suècia i Dinamarca tenen taxes d’ocupació —també entre els més grans de 60 anys— molt superiors a les nostres, i és això, més que no pas cap tipus impositiu heroic, el que finança el seu estat del benestar. Una base fiscal ampla permet distribuir millor la càrrega i abaixar impostos a les rendes baixes i mitjanes, com acaba de fer Alemanya amb una desgravació de 10.000 milions, sense que se’n ressenti ni un hospital ni una escola. La disjuntiva entre abaixar impostos i defensar el benestar és falsa quan hi ha més gent treballant; només és certa quan la base s’encongeix i tot el pes recau sobre els mateixos de sempre.

No cal viatjar a Estocolm per comprovar-ho: n’hi ha prou amb les dades de l’última campanya de l’IRPF a Catalunya. El 42% dels contribuents declara rendes del treball inferiors als 21.000 euros anuals i dos de cada tres no arriben als 30.000. Amb aquesta piràmide, la progressivitat fiscal és més un consol moral que un instrument de finançament: els declarants que superen els 601.000 euros són 4.040 persones, un 0,09% del total, i cap tipus que se’ls apliqui —ni el 47% de Merz ni cap altre— no sostindrà mai un estat del benestar sencer. Mentrestant, l’import dels lloguers ha crescut un 33% en una dècada, molt per sobre dels salaris, de manera que el jove precari paga el sistema dues vegades: amb les cotitzacions que sostenen pensions revalorades amb l’IPC costi el que costi, i amb un lloguer que s’apuja més de pressa que la seva nòmina. Fixem-nos en la paradoxa: en aquest país es revaloren automàticament la pensió i el lloguer, però no el sou. Un sistema on les rendes de la propietat i dels drets adquirits pugen soles, mentre el salari s’estanca, no té un problema de tipus impositiu; té un problema de base: poca gent treballant prou anys amb salaris prou bons.

A Espanya, l’edat legal de jubilació arribarà als 67 anys el 2027 i aquí s’acaba la conversa: cap vincle amb l’esperança de vida, revaloració amb l’IPC costi el que costi, i el forat tapat amb més cotitzacions sobre les espatlles dels joves —els mateixos que esperen la nostra cadira—. Anomenar «social» aquest immobilisme és un abús del llenguatge. El valor del treball —que és propi de l’esquerra de tota la vida— ha estat substituït per la idolatria de la subvenció, que genera dependència i, subtilment, emmascara una forma de control polític. I Catalunya mira l’espectacle des de la llotja, perquè la Seguretat Social és competència exclusiva de l’Estat: doble rigidesa, per tant. La d’un sistema estatal incapaç de reformar-se i la d’un encaix que ens nega instruments que qualsevol land alemany dona per descomptats. Dinamarca té sis milions d’habitants i Suècia deu: el problema no és la dimensió, és no tenir ni les competències ni la cultura del pacte. Per això al Parlament es xerra més que no pas es governa. A alguns mediterranis encara els agrada més la tertúlia que l’ètica del treball derivada de la Reforma protestant.

No proposo copiar cap model nòrdic al mil·límetre. Proposo un pacte transversal, a la sueca, sobre com combinar l’esperança de vida, l’equitat intergeneracional, la fiscalitat progressiva i les carreres laborals reals. Que ho digui algú que cotitza des dels 15 anys, que encara voldria fer camí amb els joves i que sap que ells, comprensiblement, ja només compten els dies que falten per fer-me el sopar d’homenatge, potser té algun valor afegit. Des del meu escó real —i des d’aquest escó 33 digital— ho continuaré defensant sense embuts, per molt que hagi d’escoltar proclames ideològiques pròpies del segle XIX com les que va exhibir en el debat de pressupostos de la setmana passada la coalició governamental, una esquerra antiga i covarda. Perquè qui estima l’estat del benestar, el reforma. Qui només el venera, l’enterra.