La mort de Carlo Ginzburg, el 17 de juny a Bolonya, a vuitanta-set anys, tanca una de les trajectòries intel·lectuals més fecundes de la historiografia europea de la segona meitat del segle XX. Perry Anderson el va definir en una ocasió com l’historiador europeu més destacat de la generació que va madurar a finals dels anys seixanta, i no exagerava. Per a mi, a més, la seva desaparició té un punt de comiat personal. Quan Vicent Olmos i jo vam compilar Les raons del passat. Tendències historiogràfiques actuals (Afers, 1998), amb la voluntat de donar a conèixer en català els historiadors que aleshores estaven capgirant l’ofici, Ginzburg hi ocupava un lloc central, al costat de Giovanni Levi, Carlo Poni, Natalie Z. Davis o Roger Chartier. Aquella plèiade d’historiadors amb una imaginació desbordant va revolucionar la historiografia mundial des de mitjan anys setanta, i Ginzburg n’era, probablement, la figura més brillant.

Venia d’una de les famílies intel·lectuals més cèlebres de la Itàlia progressista. La mare, Natalia Ginzburg, és encara avui una escriptora de capçalera a moltes llars italianes; el pare, Leone Ginzburg, filòleg d’origen odessita i cofundador de l’editorial Einaudi, va morir assassinat en una presó romana el 1944 per la seva militància en la resistència antifeixista, quan Carlo tenia cinc anys. D’aquell trauma fundacional —i del pas per la Scuola Normale de Pisa, on Delio Cantimori li va ensenyar la disciplina de la «lectura lenta», la capacitat de dedicar un seminari sencer a mitja pàgina d’un text— en va sortir un historiador convençut que el cor de l’ofici és la filologia, entesa en el sentit més ampli i exigent del terme.

El resultat el coneixem tots: I Benandanti (1966), sobre aquells camperols friülans que creien combatre en somnis les forces malèfiques que amenaçaven les collites, i sobretot El formatge i els cucs (1976), la reconstrucció minuciosa del món mental de Menocchio, el moliner heterodox cremat per la Inquisició el 1599. Amb aquests llibres, i amb l’adquisició de l’instrument transmissor, Quaderni storici, al costat de Levi, Grendi i Poni, va néixer la microhistòria, aquella aposta per l’«excepcional normal» que va demostrar que la cultura popular no era ni superstició ni irracionalitat, sinó un univers intel·ligible si hom sabia llegir-ne les traces amb prou rigor.

Ara bé, si escric sobre Ginzburg no és només per fer-ne l’elogi fúnebre. Que se’l mereix. És perquè la seva figura conté una lliçó que fa anys que em ronda i que vaig apuntar, sense esmentar-lo prou, en un article que vaig publicar a El Punt Avui l’abril del 2013, «A un pam… de què?». Hi sostenia que el postmodernisme havia nascut d’una revolta saludable contra les teologies intel·lectuals de la Guerra Freda —el dualisme del liberalisme i del marxisme—, però que el «gir lingüístic», portat a l’extrem, era senzillament dissolvent: si el llenguatge crea literalment la veritat, aleshores tot relat ben construït esdevé cert pel sol fet de ser narrat. I concloïa que el sobiranisme català d’aquells anys era rematadament postmodern: confonia el desig amb la prova, la consigna amb la constatació, el miratge amb el paisatge.

Doncs bé: la paradoxa és que Ginzburg, a qui tants van voler encasellar entre els postmoderns pel seu interès en la narració i en la cultura popular, va ser precisament el crític més implacable d’aquesta deriva. Quan va arribar a UCLA, a finals de la dècada dels vuitanta, es va trobar amb l’hegemonia acadèmica d’Hayden White i de la tesi neoescèptica segons la qual no hi ha cap diferència rigorosa entre el relat històric i el relat de ficció, perquè tots dos es basen en la retòrica. Ginzburg s’hi va enfrontar públicament, i el seu argument era demolidor per la seva simplicitat: si acceptem que la història és només retòrica, ens quedem sense instruments per refutar els negacionistes de l’Holocaust. Per a un home el pare del qual havia mort a mans del feixisme, allò no era un joc de saló epistemològic. En va deixar constància a History, Rhetoric and Proof (1999): la història necessita proves, i les proves no són una convenció narrativa, sinó el vincle obstinat que ens lliga a allò que va passar de veritat.

Els seus adversaris el van caricaturitzar com un «positivista». Res més fals. És la típica acusació que els ideologistes apliquen als historiadors que escriuen les seves recerques no des de la teoria sinó des dels arxius. Ginzburg no negava que la història s’escriu, que és una tria, que ha de ser narrada. El que negava és que narrar equivalgui a inventar. Entre la ingenuïtat positivista i el relativisme dissolvent hi ha l’espai, estret però habitable, de la prova, del document llegit a poc a poc, de la hipòtesi que es pot refutar. És l’espai on ell va treballar tota la vida.

Tretze anys després del meu article i gairebé una dècada després de l’Octubre del 2017, la mort de Ginzburg m’ha retornat al pensament de llavors. Perquè el problema que jo assenyalava el 2013 no ha desaparegut. En tot cas, s’ha universalitzat. Vivim en l’era de la postveritat, dels relats que es validen per la temperatura emocional que generen i no pels fets que els sostenen. Tiktok és més «fiable» que els llibres d’una biblioteca. I això val per a l’esquerra woke, l’independentisme màgic i per als populismes de tota mena i per les noves dretes que han fet de la mentida un mètode de govern. Ginzburg ens va ensenyar que la crítica dels grans relats no ens autoritza a fabricar-ne de petits i falsos; que el dubte —la millor aportació de la postmodernitat, deia jo aleshores— només és fecund si va acompanyat de l’obligació de provar. Els extremistes sempre escampen la mentida.

En un dels seus darrers textos, Ginzburg va escriure que el país al qual pertanyem de debò no és el que estimem, sinó aquell del qual podem avergonyir-nos. Era la seva manera de dir que cap identitat —ni la italiana, ni la jueva, ni cap altra— no pot passar per davant de les facultats crítiques. Potser aquesta és l’herència que més ens convé recollir a nosaltres, catalans: estimar el país fins al punt de no mentir per, pretesament, «salvar-lo» d’una agonia existencial. Menocchio va morir a la foguera per haver-se atrevit a pensar amb el seu propi cap. Ginzburg va dedicar la vida a demostrar que aquell atreviment es podia documentar. Entre l’un i l’altre hi ha tot el que la història pot fer per nosaltres: recordar-nos que la veritat no és allò que desitgem, sinó allò que podem provar.

Ginzburg, un historiador amb majúscules.