Home

un pam_cardellà

Una de les modestes aportacions que he fet a la historiografia d’aquest país és haver donat a conèixer en català els historiadors postmoderns. Si vostès repassen l’índex del llibre que vam compilar el meu col·lega valencià Vicent Olmos i un servidor, Les raons del passat. Tendències historiogràfiques actuals (Ed. Afers, 1998), ho constataran. Hi trobaran articles de Frank Ankersmit, Philip Benedict, Roger Chartier, Natalie Z. Davis, Carlo Ginzburg, Georg G. Iggers, Giovanni Levi, Hans Medick, Edward Muir, Carlo Poni i Richard T. Vann. Un plèiade d’historiadors amb una “imaginació” desbordant que van revolucionar la historiografia mundial de mitjan anys setanta. Aquesta historiografia va adquirir força i prestigi perquè es va revoltar, i ja sé que simplifico una mica, contra la visió dualista de la història i del pensament que havien imposat les ideologies omnicomprensives de la modernitat. O sigui, el liberalisme i el marxisme. En el fons, el postmodernisme va rebel·lar-se contra les “teologies” intel·lectuals pròpies dels mandarins de la guerra freda. El postmodernisme va defensar la hibridació, la cultura popular, la diversificació de l’autoritat intel·lectual i científica mentre desconfiava davant els grans relats socials i ideològics. I d’aquí va sorgir un concepte polèmic, que portat a l’extrem és senzillament dissolvent, i que es coneix com a “gir lingüístic”. Els historiadors postmoderns —però també els filòsofs i els sociòlegs i els antropòlegs— partien de la polèmica sobre la construcció lingüística de la consciència que va enfrontar Ludwig Wittgenstein amb el seu mestre Bertrand Russell per argumentar que el llenguatge modela el nostre pensament i que no pot haver-hi cap pensament sense llenguatge. És d’aquesta manera que van arribar a la conclusió que el llenguatge crea literalment la veritat.

D’aquesta manera es va encetar una de les discussions historiogràfiques més prolixes i efervescents de la contemporaneïtat: el debat entre veritat i història. La discussió, però, ja no era tant de tipus moral —sobre el judici moral de la història— com havia passat antany, per exemple, quan el cèlebre Lord Acton es discutia amb el bisbe i historiador Michael Creighton sobre si les circumstàncies atenuen o no els pecats. No, de cap manera. La discussió postmoderna sobre la veritat no era moral, per bé que a la llarga va tenir conseqüències innegablement morals, especialment per l’expansió del relativisme, en les seves dues variants, l’epistemològic i l’ètic. El primer defensa que no hi ha veritats universalment vàlides i independents de l’apreciació dels subjectes; el segon nega que existeixin normes morals universalment vàlides. La conseqüència és que els postmoderns defensaven que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de condicionants tan aleatoris com l’interès individual o bé els costums culturals, que des d’aquesta perspectiva no són part de la tradició, naturalment inventada, sinó un pretext per justificar l’acceptació de tota mena de pràctiques, fins i tot les que escapcen la llibertat dels individus. Per entendre’ns, la famosa polèmica occidental sobre l’acceptació del hijab islàmic s’inscriu en aquesta manera d’entendre la cultura. Els postmoderns, doncs, van reaccionar contra la rigidesa dels intel·lectuals militants a la manera de Jean-Paul Sartre, l’engatjament polític del qual va arribar a cotes fins i tot delirants, precisament perquè van arribar a la conclusió que la veritat pràctica que reclamaven els materialistes era, en realitat, una falsa veritat. Una mera construcció que amagava misèries del pretès esperit objectiu de les classes treballadores. I tornem al que he dit abans sobre el llenguatge: tot és u, però l’u és múltiple, no pas dual, perquè l’experiència narrativa multiplica les veritats.

Potser m’he posat una mica massa filosòfic si en realitat només vull explicar una cosa molt simple. En l’últim article que vaig publicar en aquesta secció —elogiat i criticat a parts iguals—, reflexionava sobre el miratge que estem construint entre tots amb relació al procés sobiranista. Com vostès ja deuen saber, un miratge és una il·lusió òptica deguda a la refracció de la llum en la superfície de separació de dues capes d’aire a diferent temperatura. Certament, el problema és la temperatura. I la temperatura, en aquest cas, esdevé re-presentativa. O sigui que forma part del relat previ que nosaltres mateixos elaborem per estimular l’estat d’ànim o justificar les propostes polítiques que més ens plauen i que ja tenim d’antuvi. Allò que tal vegada s’esdevindrà (o s’esdevingué, si parléssim dels fets del passat) es converteix en una certesa absoluta perquè som capaços d’explicar-ho, de representar-ho, narrativament. Una manifestació es convoca sota la consigna de Catalunya, nou estat d’Europa i tot seguit s’interpreta que ja hi som a tocar. Es veu que les coses passen perquè les desitgem —o perquè les subratllem amb un llapis fosforescent. El sobiranisme català és rematadament postmodern. I ho és quan ja ha quedat demostrat quins mals ha provocat el postmodernisme. La incredulitat davant les ideologies metanarratives, que segurament era molt necessària per superar la temptació totalitària, han comportat bunyols teòrics i explicatius ahistòrics. Artefactes bellament construïts però que no se sostenien ni amb els fets ni amb proves. Som a un pam de la independència, per exemple? Personalment, no en tinc constància. Puc desitjar-ho, puc fins i tot proclamar-ho, però no puc provar-ho de cap manera. No s’enfadin. Només he volgut explicar-los la meva veritat, que és el meu dubte. I el dubte va ser la millor aportació de la postmodernitat per superar l’opressió de la modernitat sòlida. Ens en sortirem? Potser, només potser.

Publicat a El Punt Avui, 17/04/13 Il·lustració: Josep M. Cardellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s