Home

Napolitano

Giorgio Napolitano, el reelegit president de la República italiana, va néixer a Nàpols el 29 de juny del 1925. De moment, doncs, té 87 anys. Va ser proclamat president per primera vegada el 15 de maig del 2006 després d’una dilatada vida política, que es pot dir que va arrencar el 1942, quan era estudiant de secundària. Aleshores es va adherir als Grups Universitaris Feixistes (GUF), organització estudiantil creada pel Partit Nacional Feixista en aquell moment al poder per difondre la propaganda del sistema polític a les universitats, per bé que en el si de la qual sovintejaven les manifestacions crítiques amb Mussolini. Mentre feia temptejos com a actor de teatre (també és un gran amant de la poesia i va ser molt amic de Pablo Neruda, exiliat a Itàlia), es va envoltar d’altres joves que compartien opinions negatives sobre el règim i no va trigar a organitzar una cèl·lula antifeixista impregnada d’ideologia marxista. Després del desembarcament dels aliats a Sicília, l’enderrocament de Mussolini i la signatura de l’armistici pel govern del mariscal Badoglio l’estiu de 1943, Napolitano i els seus camarades van iniciar accions de resistència a la regió de Campània contra l’exèrcit alemany d’ocupació i en suport de les tropes nord-americanes i britàniques, que van alliberar Nàpols a principis d’octubre.

Acabada la guerra, el 1945, Napolitano es va adherir al Partit Comunista Italià (PCI), que llavors estava encapçalat per Palmiro Togliatti, que era clarament prosoviètic però que va participar en els governs provisionals en coalició amb les principals formacions del moment, la més important de les quals era la conservadora Democràcia Cristiana (DC) d’Alcide de Gasperi, fins que el 1947 els comunistes foren expulsats, juntament amb el Partit Socialista Italià (PSI), del govern d’unitat. Cap a la dècada dels seixanta, Napolitano es va situar en el cercle de Giorgio Amendola, considerat el cap de l’ala més aperturista del partit, que era contrària al dogmatisme i partidària d’estendre llaços amb el PSI i els grans partits de la socialdemocràcia europea. La “dissidència” d’aquest corrent va intensificar-se després del traumàtic desenllaç de la Primavera de Praga de 1968. Les tensions entre els amendolistes i l’aparell del partit, al capdavant del qual ja estava situat Luigi Longo, va apaivagar-se el 1972 quan Enrico Berlinguer va substituir Longo. Napolitano, que havia competit per la secretaria general perquè tenia un plantejament més ambiciós i decididament rupturista amb el passat del partit que no pas Berlinguer, va acabar col·laborant-hi i s’apuntà a l’estratègia berlingueriana basada en el compromís històric i la construcció de l’eurocomunisme. Això es veu molt clarament en un llibret que no arriba a les dues-centes pàgines, publicat l’any 1976, Intervista sul PCI (Laterza), que consisteix en una conversa entre Napolitano i l’historiador anglès Eric Hobsbawm sobre el caràcter de l’eurocomunisme italià (per bé que no esmenta mai la paraula). L’autobiografia de Napolitano, apareguda el 2005 amb el títol Dal PCI al socialismo europeo: un’autobiografia politica (Laterza), és encara més il·lustrativa del seu tarannà moderat i obert. Des de la dissolució del PCI, el 1991, Napolitano ha militat en tots el grups resultants de la crisi de l’esquerra italiana: PDS, DS i PD. Des de ben jove, doncs, l’actual president italià ha ocupat tota mena de càrrecs: a la cambra dels diputats i al senat italians, al Parlament europeu, a l’OTAN, al Moviment Europeu italià i ha estat ministre amb Romano Prodi i president de la Cambra dels Diputats. La solvència política de Napolitano és més que contrastada, per tant, com també la seva sensibilitat artística i capacitat intel·lectual. Ha estat professor convidat a l’International Policy Institutes de la Gran Bretanya i Alemanya i en diverses universitats nord-americanes (Harvard, Princeton, Yale, Chicago, Berkeley, SAIS i CSIS a Washington). En fi, Napolitano és un personatge interessant dels molts que han dominat el panorama italià.

No hi ha dubte que els comunistes italians han estat importantíssims en la política italiana de postguerra. Com els democratacristians, els seus acèrrims adversaris. Fins a la caiguda de la I República, ambdós partits van dominar de dalt a baix la política italiana. Entretinguts a observar l’espectacle que ens proporciona la política italiana d’ara, que en molts sentits apunta al que pot passar arreu, no hem valorat prou bé què va significar la proposta eurocomunista que va engiponar el PCI i per què no va saber portar fins a les últimes conseqüències el reformisme que l’amarava. Van esperar a la caiguda del Mur i a la dissolució de l’URSS per desempallegar-se dels comunistes tot terreny, els prosoviètics, que convivien en el si d’un partit que era de masses de veritat. Al PSUC, més que la PCE, va passar-li una cosa semblant. I va acabar tan malament com el PCI. Sempre m’he preguntat per què els eurocomunistes van ser tan “febles” i no van trencar molt abans amb els comunistes dogmàtics. Amb motiu del 70è aniversari de la creació del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, va publicar a la revista Treball (núm. 161, juliol-agost 2006) un article que comença amb una bona afirmació: “Giorgio Napolitano ens ofereix, en la seva autobiografia política publicada recentment, una reflexió molt interessant sobre el moment històric en què els partits eurocomunistes (en realitat el PCI, el PCE i el PSUC; el PCF mai no va arribar a assumir de veritat el profund procés de reorientació que van emprendre els altres tres partits) van passar de la crítica al passat a la ruptura radical amb ell i, per tant, amb el Partit Comunista de la Unió Soviètica; de la concepció ideal d’“una altra Europa possible” —la del “socialisme real”, estesa des de l’Atlàntic fins als Urals— a l’Europa de la Comunitat Econòmica com el camp polític i social propi i en el qual la democràcia no era un instrument sinó un bé objectiu, un fi en ella mateixa i, en conseqüència, un element fonamental de la seva identitat, on una economia social de mercat definia el marc de la lluita a favor d’una societat més justa”. Giorgio Napolitano sempre va apostar per aquesta via, el que no he entès mai és per què no va renunciar a la seva militància comunista. El Guti ho simplificava tot dient que la seva aposta no s’orientava a substituir “el buit socialdemòcrata italià generat per Craxi —encara que això en fos una conseqüència— sinó que era, veritablement, un gir radical cap a l’acceptació de la realitat, en el qual fou un element determinant l’aportació europeista d’Altiero Spinelli des dels voltants del PCI. Ideològicament, el gir comportava també una ruptura amb el dogmatisme ortodox i una nova aportació a la crítica de l’ideologisme”. Caldrà estudiar-ho.

De moment, Giorgio Napolitano reté el càrrec de president d’una República italiana que està tan en crisi com tots els estats del sud d’Europa. Napolitano em recorda, per les formes i pel que diu, un altre vell comunista, en aquest cas català, que va militar al PSUC fins al final i de qui enguany s’esdevé el centenari del seu naixement: Josep Solé i Barberà (1913-1988). El Govern de la Generalitat ha decidit commemorar-ho, a proposta d’un servidor, i n’estic content, perquè la vida d’aquests homes —com he intentat explicar pel cas de Napolitano—, és la història viva de l’Europa en guerra, de la crítica postguerra, de l’antifeixisme més dur i de les contradiccions que va provocar en l’esquerra europea (i catalana) haver de combinar l’exaltació de l’URSS com a mite revolucionari amb l’innegable compromís que va adquirir amb la recuperació de les llibertats democràtiques.

Publicat a elSingularDigital, 22/04/13

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s