Des de l’escó 33

Aquest mes de juliol fa deu anys que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va deixar d’existir com a força política activa. Ho va fer per decisió dels mateixos associats, que en la consulta interna del maig del 2016 van optar per la refundació enfront de la simple renovació, i del congrés de juliol d’aquell any en va sortir el Partit Demòcrata (PDeCAT), una criatura pensada per salvar els mobles que va acabar sent un fracàs total: ni va heretar la força electoral de la vella casa, ni va saber liderar el moment polític que li va tocar viure, ni va sobreviure al gir plenament independentista de Carles Puigdemont. Val la pena, però, llegir aquella fi no com una desaparició sobtada, i encara menys com un accident, sinó com el desenllaç lògic d’una trajectòria.

Fa anys, quan el pujolisme va fer fallida, em vaig preguntar en un llibre col·lectiu què quedaria de Jordi Pujol d’aquí a cent anys: què hi havia de permanent i què d’efímer en aquells vint-i-tres anys de mandat, sense amagar-ne les zones fosques. La mateixa pregunta es pot fer avui a propòsit del partit que ell va fundar a Montserrat el 1974. El que és permanent de CDC és fora de discussió: va ser una de les peces centrals del règim del 78, decisiva en la construcció de l’autogovern i imprescindible per a la governabilitat d’Espanya des dels pactes amb Suárez i González fins als acords del Majestic amb Aznar. L’efímer, en canvi, és tot el que la va matar: precisament per aquesta centralitat va acabar compartint els vicis de tots els partits d’aquell règim: el finançament il·legal de l’organització i els casos de corrupció individual. El cas de la família Pujol va esdevenir mortal.

Quan la base convergent s’identificà amb l’independentisme, CiU va deixar de ser l’instrument necessari, perquè era un partit autonomista-nacionalista i res més. La seva utilitat per al sistema —fer governable Espanya a canvi de quotes d’autogovern— s’havia esgotat, i aleshores l’Estat va fer de la judicialització de la corrupció convergent una arma política. No és cap teoria conspiranoica: és la constatació que els casos, reals, es van administrar amb un calendari i una intensitat que tenien més a veure amb el desafiament sobiranista que amb la salut democràtica. El règim que havia conviscut plàcidament amb el peix al cove no va tolerar que aquell mateix espai es fes independentista. Avui hi ha “convergents” (en el sentit ampli, que inclou els de la U) a les files del PSC, ERC, PP i fins i tot Aliança. Ho he escrit i em reitero en la meva anàlisi: quan la base electoral —i també militant— de CDC es va anar desplaçant cap a l’independentisme, els que només eren nacionalistes es van sentir incòmodes i se’n van desmarcar.

El món convergent ja feia temps que havia començat a obrir-se. La Casa Gran del Catalanisme, que Artur Mas va proposar el novembre del 2007 i que jo mateix vaig contribuir a pilotar des de la Fundació CatDem, era el reconeixement que l’espai s’havia d’eixamplar més enllà de les sigles i de la tradició pujolista. La millor imatge de l’ampliació són els dos consellers que, situats a punta i punta de l’espectre ideològic, van formar part del primer govern d’Artur Mas: Ferran Mascarell (PSC) i Pilar Fernández Bozal (PP). Allò que després s’anomenaria «procés», sota el lideratge de Puigdemont —independentista des dels anys vuitanta, quan fins i tot a Girona ser-ho era cosa de pocs—, va portar aquesta obertura fins a les últimes conseqüències. CDC havia de quedar enrere, i el PDeCAT va demostrar que no n’hi havia prou de canviar el nom per canviar de naturalesa: va néixer per dissociar-se de la corrupció i va acabar sent un partit sense ànima ni tremp, incapaç d’entendre que el país ja era en un altre lloc. L’únic que es recordarà d’aquest partit és que el 2018 va contribuir a la moció de censura contra Mariano Rajoy i l’arribada al poder de Pedro Sánchez.

El procés va acabar amb la clausura del Parlament per la via del 155, l’exili o l’empresonament dels membres del Govern i la persecució de milers de persones. Junts per Catalunya va néixer d’aquesta anomalia per acudir a les eleccions del 21D de 2017. La coalició tenia com a base el PDeCAT, però només en part era hereu d’aquest espai, perquè era molt més. Dels dirigents que formaven el nucli, només una part havia militat a CDC o al PDeCAT; la resta provenia d’altres tradicions, d’altres sensibilitats, d’altres generacions. El primer secretari general de Junts, Jordi Sánchez, provenia de l’entorn d’ICV. Agradi o no, Junts és un partit independentista i europeista, amb sectors ideològics reconeguts i reconeixibles, que té davant seu la feina de generar una cultura política pròpia i també una cultura de partit, cosa que no es fa en un congrés sinó en una generació, si és que hi ha voluntat que passi. Per això Convergència no pot renéixer: perquè les condicions que la van fer possible —l’autonomisme com a horitzó, el règim del 78 com a marc acceptat— ja no existeixen. Només se sosté l’hiperlideratge que, com abans, és l’argamassa de l’espai, però el líder ja no és Pujol, sinó Carles Puigdemont.

I no ho dic jo: ho diuen les dades. La primera onada del 2026 del Baròmetre d’Opinió Política (BOP) del CEO, publicada la setmana passada, retrata amb precisió què és avui Junts a ulls de qui el voten. Un 82% dels seus simpatitzants volen que Catalunya sigui un Estat independent, una xifra que el situa al capdavant —i a molta distància— dels votants d’ERC, que es queden en un 59%, i els d’Aliança Catalana, que no passen del 55%. Només els simpatitzants de la CUP (89%) superen els de Junts. Dit altrament: l’electorat més genuïnament independentista i central del país és el de Junts, no pas el que, a més, defensa qüestions molt ideològiques des de l’esquerra o la dreta. I el mateix baròmetre indica el camí de creixement per a Junts: un 18% dels votants d’ERC i un 34% dels d’Aliança declaren que la seva segona opció seria Junts. Només un 9% en el cas de la CUP, ja que majoritàriament es decanten per ERC i els Comuns. Són els electors realment independentistes els que Junts s’ha de plantejar de convèncer, els que ja el miren de reüll des dels altres partits, i recuperar-ne de l’abstenció. I, a més, ha de retornar l’acció política a Barcelona, sepultada pels Acords de Brussel·les que van convertir Madrid en l’epicentre. La conclusió cau pel seu propi pes: Junts és el partit nacional independentista de Catalunya, l’únic amb capacitat d’articular transversalment aquest espai, com CDC va articular en el seu dia l’espai autonomista.

El CEO ens dona una altra dada que la premsa ha passat per alt. El titular unànime d’aquests dies és que Aliança s’alimenta de Junts, i és veritat si mirem enrere: prop d’un de cada tres votants juntaires del 2024 diu que avui votaria el partit de Sílvia Orriols. Però la fotografia de l’electorat que es queda explica una altra història: el 42% dels votants actuals de Junts assenyala ERC com a segona opció, i només un 24% Aliança. És a dir, els més refractaris a l’statu quo ja han marxat —ho admetia el mateix director del CEO en la presentació—, i el gruix que resta és un electorat nacional i central, més a prop de l’independentisme que vol governar que del ressentiment identitari. Llegir el baròmetre només en clau d’enfonsament de Junts i de «sorpasso» d’Aliança és quedar-se a la primera pantalla. Els republicans, en canvi, sí que han fet la segona lectura, i per això han fomentat —més enllà de les ambicions personals— l’operació Álvaro/Campuzano per atraure el votant de Junts incòmode amb algunes decisions del partit en relació amb l’agenda social.

Per això és important que MEScat Independentistes d’Esquerra contribueixi a fer possible la consolidació d’aquest espai central de l’independentisme i, de fet, ja hi contribueix. En el terreny de les idees, Assumpta Cros, Toni Comín i Oriol Izquierdo, tots tres de la direcció de Junts, van desmuntar amb dades l’etiqueta interessada del «partit de dreta» en un article clarivident publicat a Nació Digital: els votants de Junts se situen al 4,9 de l’eix esquerra-dreta, a tocar de la mitjana catalana, i a l’Eurocambra Puigdemont i Comín van coincidir més amb els Verds i l’esquerra que amb cap altre grup. I en el terreny de la pràctica, ho acabem de veure a Sabadell, on Junts, Gent de Sabadell, Identitat Sabadellenca i MEScat han ajudat a configurar Acció per Sabadell, la candidatura unitària per a les municipals del 2027 encapçalada per Gabriel Fernàndez, que ve del món d’ERC. No és una operació de sigles, sinó la demostració pràctica que la unitat de l’espai independentista es construeix des dels municipis, sumant sensibilitats que fa deu anys es miraven amb recel: postconvergents, republicans desencantats, independentistes d’esquerra, grups nacionalistes locals. Si algú buscava l’esperit de Junts pel Sí, que no el busqui en la nostàlgia: és aquí, en fórmules embrionàries com aquesta, que poden ser el mirall per a molts altres municipis del país. La nostàlgia matarà Junts.

Els que, deu anys després, encara enyoren CDC no enyoren un partit: enyoren un país que ja no hi és. Els nostàlgics opten per Aliança. I sobretot compren, sabent-ho o no, el discurs de la «normalitat» que predica el PSC, que continua sent el gran partit del règim del 78 a Catalunya: la idea que la dècada sobiranista va ser una febrada dels irresponsables (diagnòstic compartit per Aliança) i que la política catalana ha de tornar a consistir a administrar l’autonomia i garantir la governabilitat d’Espanya és l’asfíxia premeditada de la nació. La història no fa marxa enrere. D’aquí a cent anys, de CDC en quedarà allò que va construir —l’autogovern, una contribució decisiva, al costat del PSUC, a la catalanització d’una societat sortida del franquisme— i no pas la màquina de partit que la va fer possible i que alhora la va corrompre. La feina d’ara no és ressuscitar-la, sinó construir allò que ella mai no va poder ser.