Ada Colau, ximpleta

Léalo en español Ada Colau és ximple. Ho dic perquè l’alcaldessa de Barcelona deia moltes ximpleries quan era una activista de la PAH. O això és el que hauríem de concloure després de sentir com argumenta que ha deixat de defensar el referèndum per resoldre el conflicte entre l’independentisme, majoritari al Parlament, i l’Estat. Va qualificar el referèndum de bestiesa, fent ús d’un castellanisme, i ara, a més, ha declarat en una entrevista a TVE que, amb les condicions actuals, creu que és “irreal” convocar-lo de forma “immediata”. Va demanar que no “s’enganyi la gent” i que no es diguin coses que després “no … Continua la lectura de Ada Colau, ximpleta

Històries de Barcelona

Léalo en español 1. Barcelona està en decadència. Per ser justos, Ada Colau només ha accelerat, per incompetència i dogmatisme, un procés de decaïment que fa anys que va començar. Barcelona és avui una ciutat de províncies de l’Espanya borbònica i no aquella capital de Catalunya que va imaginar l’emergent catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX. Construir una gran ciutat era, juntament amb la industrialització i la nacionalització cultural, el trident que havia d’ajudar a la pervivència de Catalunya com una nació de la mediterrània dins d’un estat que, per vocació i estratègia, era centralista i homogeneïtzador. Espanya no ha … Continua la lectura de Històries de Barcelona

Desunits… predran!

L’any 2013, Ernest Maragall i el seu partit, Nova Esquerra Catalana, van presentar el manifest Junts a Europa per promoure una candidatura unitària catalanista de cara a les eleccions europees del maig de 2014. “Catalunya nou Estat d’Europa”, n’era el subtítol i s’oferia com una proposta a la ciutadania i als partits polítics de Catalunya per superar l’endèmica divisió del món sobiranista. A més de Maragall, l’aleshores conseller de cultura del govern Mas, el també antic militant del PSC Ferran Mascarell, va afegir-se a la iniciativa. La proposta va aplegar més de 1.000 signatures però no va prosperar, almenys tal com … Continua la lectura de Desunits… predran!

Guanyar Barcelona

Pere Felip Monlau i Roca hauria de tenir un monument al peu del passeig de Gràcia o almenys un carrer tan destacat com Pau Claris. No el té, és clar. Aquest metge higienista, que també va editar i dirigir diaris, només és recordat per un estret carrer de vianants del districte de Sant Andreu i posa nom a la residència universitària que té la UPC al barri del Raval. Res més. Però aquest científic progressista, que fou expulsat de la Universitat de Barcelona per raons polítiques i es va traslladar a Madrid el 1848, va ser una persona molt important … Continua la lectura de Guanyar Barcelona

O guerra o política

Léalo en español “Què seria de nosaltres sense un bell somni?”. Així fa un vers d’una cançó de Joan Manuel Serrat. Sovint és més fàcil evocar la llibertat amb poesia que assolir-la de veritat. La literatura no pot substituir mai la política. De fet, és la bona política la que inspira la literatura. A la mateixa cançó, Serrat també observa que “per construir un bell somni / el primer que cal és estar despert, / mà ferma per dur les brides / i fer-se un projecte a mida / comptant que tot s’encongeix”. Només els idealistes i els dogmàtics es … Continua la lectura de O guerra o política

La Barcelona amnèsica

Léalo en español L’Ajuntament de Barcelona va convocar una festassa, amenitzada per Comediants, per celebrar la retirada de l’estàtua de l’empresari, mecenes i primer marquès de Comillas, Antonio López y López (1817-1883), un català, amb orígens càntabres, que es va fer ric amb el comerç d’esclaus. Van acudir a la festa un miler de persones, incloent-hi un munt de nens que xalaven amb els números de circ, els tallers de plastilina, la xocolatada i la música d’Always Drinking Marching Band i del grup africà Djilandiang. Abans que una grua retirés l’estàtua del gran sòcol —el qual, per cert, continua al mateix … Continua la lectura de La Barcelona amnèsica

Barcelona, una ciudad de provincias

    Los supuestos cosmopolitas de Barcelona, porque siempre son de Barcelona, pues no saben lo que es Cataluña, excepto cuando van a la Cerdaña a pasar el verano con chacha incluida, están convirtiendo la capital de este país en una ciudad de provincias. No es que me gustase mucho el modelo que implantaron los socialistas, especialmente porque, por ejemplo, su intención de regenerar el centro de la ciudad se regía por lo que denominé “teoría del cáncer” y que fracasó. Esa teoría es muy simple y la encontré bien resumida en un artículo de Enric Sierra publicado en La … Continua la lectura de Barcelona, una ciudad de provincias

Digamos las cosas por su nombre

Cataluña es una nación desde muchos puntos de vista. La elecciones municipales que acaban de celebrarse han demostrado hasta qué punto el hecho diferencial se traduce en un sistema de partidos propio, que combina la presencia de los partidos del sistema estatal y la fuerte implantación de los partidos soberanistas. Constatado esto, estas elecciones también han puesto de manifiesto que CiU es de los pocos partidos del llamado statu quo que resisten la oleada de los herederos del 15M. Por segunda vez consecutiva, aunque perdiendo votos, la federación nacionalista se alza con la victoria. Así pues, a pesar de los casos de corrupción que les … Continua la lectura de Digamos las cosas por su nombre

Actuï, president, actuï

Es veu que és un escàndol que els “pijos” de Barcelona hagin escridassat el MHP Artur Mas durant la final d’ahir del Barcelona Open Banc Sabadell – Trofeo Conde de Godó. Per què no l’havien d’escridassar allà on dominen els espanyolistes? Al MHP l’escridassen a molts llocs i per raons ben diverses. Els recordo una altra escridassada sonora: en el X Congrés de CCOO de Catalunya, celebrat el desembre passat. La mala educació dels delegats va ser notòria, però què no havien de fer unes persones que estaven reunides per criticar, sobretot, les polítiques d’austeritat imposades pel Govern Mas? Cadascú … Continua la lectura de Actuï, president, actuï