Els homes del Règim del 78

Léalo en español

El 6 de desembre de 2019, el col·lectiu Des de Baix, de Balaguer, va organitzar un acte sota el lema “Enterrem el Règim del 78, incinerem la Constitució que no ens representa”. Imatge: © La Noguera TV

1. ESPANYOLITZAR LA POLÍTICA CATALANA. Després d’una dècada sobiranista, la política catalana s’ha espanyolitzat. Tot el que s’hi debat està condicionat per la política espanyola. La colonització mental és absoluta, tant que la crisi institucional del Règim del 78 no s’aprofita en clau nacional (catalana, aclareixo). Al contrari. La culpa és, no hi ha dubte, del gir federalista d’Esquerra Republicana, un cop els seus dirigents actuals han arribat a la conclusió que la independència no serà possible, ni ara ni mai. Qui està fent més mal a l’independentisme és el partit que en feia bandera, gairebé en solitari, als anys noranta i l’abassegador ambient de derrota que difonen els mitjans de comunicació subvencionats. Esquerra segueix el camí iniciat per Euskadiko Eskerra, partit que va integrar-se al PSE-PSOE el 1993, i que ara reprodueix EH Bildu. Esquerra, que sempre ha patit la síndrome de la basquitis, defensa a Catalunya el que al País Basc potser té sentit, perquè fora d’Espanya i sense els privilegis que hi té, aquest territori foral és inviable com a estat independent. Catalunya, en canvi, estaria molt millor separada de l’estat sangonera al qual està encadenada. 

Esquerra Republicana ha esgotat el crèdit entre els independentistes. Amb això no vull dir que no s’acabin imposant les seves tesis. Molta gent rema a favor que això sigui així, fins i tot el sector de dreta de Junts per Catalunya que ha aconseguit col·locar Xavier Trias com a candidat a Barcelona per a les pròximes eleccions municipals. Molta gent “conspira” contra l’independentisme per desmobilitzar-lo. Fins i tot Puigdemont sembla que no sàpiga cap a on va, atrapat entre la fraseologia rupturista de l’exili i les vacil·lacions constant sobre què cal fer a l’interior i qui ho ha de liderar. Els tribunals espanyols han assolit marcar el ritme de la política catalana. Esquerra ha fet servir la taula de diàleg per resoldre els problemes dels “seus” presos (cosa que ha beneficiat col·lateralment els de Junts), mentre que la batalla legal de Puigdemont a Europa ha condicionat —i de vegades paralitzat— l’acció política de Junts. En definitiva, que entre els uns i els altres, la reivindicació de la independència ha passat a ser secundària. Ara, en compte d’aprofitar la crisi del règim per marxar, l’objectiu és salvar la democràcia espanyola. La prioritat d’Esquerra, com diria Rufián, és apuntalar el PSOE, per pura afinitat ideològica, prescindint que, en fer-ho, apuntala el règim del 78 i ensorra la possibilitat d’independitzar-nos. Els independentistes anhelen la independència i no pas, com defensen els teòrics de la derrota, reformar Espanya per separar-se’n després.

Després d’una dècada sobiranista, la política catalana s’ha espanyolitzat. Tot el que s’hi debat està condicionat per la política espanyola. La colonització mental és absoluta, tant que la crisi institucional del Règim del 78 no s’aprofita en clau nacional.

2. ELS SOSTENIDORS DEL RÈGIM DEL 78.  L’any 1930, Joaquín Maurín, que en aquell temps era, com va escriure Paco Fernández Buey, el pensador marxista espanyol més original, va publicar Los hombres de la DictaduraEra un llibre dur, que en el seu temps va generar una gran polèmica, i alhora era una denúncia, amb noms i cognoms, dels polítics que estaven al darrere —o que havien permès— el cop d’estat del general Primo de Rivera el 1923. A partir d’una anàlisi històrica de l’evolució de la política espanyola des de la revolució de 1868, Maurín assenyalava els conservadors José Sánchez Guerra i Francesc Cambó, els socialistes Pablo Iglesias i Francisco Largo Caballero i els republicans Alejandro Lerroux i Melquíades Álvarez com els responsables del desastre. És evident que entre aquesta mitja dotzena de noms no hi havia tots els responsables de la instauració de la dictadura, ni tots els sis van tenir-hi la mateixa responsabilitat. Això no obstant, tots maldaven per tornar a l’ordre i per acabar amb el període revolucionari que havia sotmès Catalunya a un violent pistolerisme obrer i patronal.

Em sembla impossible que algú avui pugui tenir la gosadia d’escriure un llibre com aquest per analitzar què està passant a Catalunya (i a Espanya, en tant que en forma part i pateix les conseqüències de pertànyer-hi). Deixant de banda el monarca, tot i que ideològicament no és neutral de cap manera, els homes de la Dictadura actual també estarien repartits entre els conservadors Mariano Rajoy i Jordi Sánchez, els socialistes Pedro Sánchez i Miquel Iceta i els republicans Oriol Junqueras i Jaume Asens. En aquest cas, tampoc no hi són tots els que en són, ni en són tots els que hi són. Les batalletes i els retrets que els uns i els altres es fan a Catalunya són una cortina de fum que amaga la mar de fons. És una contradicció que Rufián retregui a Junts que hagi pactat amb el PSC a la Diputació de Barcelona si al mateix temps afirma que els partits de “govern i transformació” pacten amb qui faci falta, com ha quedat demostrat a l’Ajuntament de Barcelona i l’aprovació del pressupost municipal. O com també està demostrant a la Cambra, sumant-se a les patronals per desbancar la independentista Mònica Roca de la presidència. Ara, com als anys trenta, l’independentisme no sap fer altra cosa que lliurar petites batalles. Abans del 1931, l’únic polític que va entendre cap a on bufava el vent va ser Francesc Macià. L’establishment català del moment considerava que era un boig senil, que, tot i això, el 1932 defensava coses tan actuals com aquesta: “L’esdevenidor dels pobles, en aquest sentit no és mai un simple reflex del seu passat, sinó que n’és la superació. No és l’esperit antic que es reprodueix, és l’esperit antic que es renova. El mateix, en el fons, però nou a cada moment en la forma, segons el temps i segons la voluntat dels seus. Aquesta fidelitat a la Catalunya de sempre és la que anhelo per la Catalunya d’avui.” Actualment, per desgràcia, no tenim cap Macià que ens orienti.

***

Avui és Sant Esteve i com que la setmana vinent ja haurem entrat al 2023, els desitjo un bon any, que bona falta ens fa.

Publicat a elnacional.cat, 26/12/2022

Una resposta a “Els homes del Règim del 78

  1. Certament, els mateixos protagonistes de la perpetuació i reforma del franquisme, l’any 78, avui intenten controlar la situació per evitar la temuda guerra civil amb què la caverna franquista sempre amenaça…

    Però pocs recorden que la temuda caverna franquista, amb Franco i Carrero Blanco al capdavant, va haver d’empassar-se de forma pacífica i ordenada la independència de Guinea Equatorial l’any 68, amb un referèndum d’autodeterminació constitucional… I hom creu que aquesta és l’única via possible i factible, també per fer efectiva la independència de Catalunya… Aquí l’enllaç on ho explico:

    Salut i República

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.