Els extrems es toquen

Léalo en español

© Obvious Mag

1. Reaccionaris contra progressistes. La guerra a Ucraïna està eclipsant els moviments tectònics que es van produint i que separen el món entre progressistes, incloent-hi algunes persones conservadores, i reaccionaris. Amb un exemple en tindré prou. Dijous a la nit de la setmana passada, es va celebrar un debat televisat entre Valérie Pécresse, candidata del partit de dreta Els Republicans (LR) a les presidencials franceses, i l’aspirant ultradretà Éric Zemmour. Una de les qüestions que va enfrontar-los va ser l’assumpte de la immigració. Malgrat que la candidata conservadora va manifestar que volia reduir el flux de gent migrada, va topar molt agrament amb Zemmour, que defensava fortificar les fronteres de França per evitar les arribades il·legals. “Vostè seria un president impotent perquè no li preocupen les coses concretes —va retreure Pécresse a Zemmour, adoptant un raonament progressista—; seria un president ideòleg”. Què volia dir?

Allò que diferencia un conservador d’un progressista de veritat és, precisament, un determinat sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat. La ideologia és això. El problema d’alguns conservadors és que sovint, quan els reaccionaris els passen al davant, no tenen inconvenient de caure en braços dels ultres. A principis del 2020, la cancellera alemanya Angela Merkel va censurar els membres de la CDU que havien votat amb els liberals i el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) per fer fora el primer ministre Bodo Ramelow, de Die Linke, el partit de l’esquerra postcomunista. El terrabastall va ser tan gros que va provocar la dimissió d’Annegret Kramp-Karrenbauer, que un temps abans havia estat escollida com a successora de Merkel al capdavant del partit democratacristià alemany. A Europa, Merkel és ara una espècie en extinció.

2. L’extremisme de tots colors a Espanya. La setmana passada, el PP de Castella i Lleó va actuar com la CDU de Turíngia abans de la intervenció de Merkel. La dreta espanyola no té cap Merkel capaç de fer dimitir Alfonso Fernández Mañueco per l’acord d’investidura amb Vox. El president de Castella i Lleó és fill de Marcelo Fernández Nieto, l’alcalde franquista de la ciutat de Salamanca entre 1969 i 1971. Suposo que deu ser per tradició que no refusa pactar amb el partit que reivindica sense complexos la dictadura de Franco. Seria com renunciar a l’herència familiar. Els espanyols de dreta són força més primaris que els alemanys i per això el nou líder del PP (encara in pectore) Alberto Núñez Feijóo no tan sols no ha dimitit per la consumació del pacte entre conservadors i ultres, sinó que en realitat l’ha beneït. El PP ha sortit del foc (Casado) per caure a les brases (Núñez Feijóo).

L’extrema dreta a Catalunya és espanyolista, i no cal dir que això és preocupant, però al Parlament no hi ha cap partit d’extrema dreta catalanista o independentista.

De vegades em trobo que en alguna tertúlia algú vol comparar els pactes del PP amb Vox (que ja són uns quants) amb els del PSOE i Unides Podem. No tenen res a veure. Per començar, perquè els populistes d’esquerra no impugnen la democràcia ni tampoc, com ha quedat demostrat des que ocupen seients ministerials, el règim del 78. Al contrari. Malgrat algunes discrepàncies, com ara la visió sobre la guerra d’Ucraïna, en aliar-se amb el PSOE, Unides Podem s’ha convertit en un bastió més de la monarquia. Els populistes són tant o més constitucionalistes que els socialistes. A diferència de l’independentisme, que durant una dècada ha tingut contra les cordes el règim, Unides Podem no ha qüestionat res. Inclús ha contribuït a la transformació d’Esquerra. Ara li reclama que se sumi a una estratègia pactada d’Estat. Com va escriure dissabte passat Pablo Iglesias, sense aquest pacte “no hi haurà futur ni per al PSOE, ni per a Unides Podem ni per als independentistes”. 

3. Reparar l’Estat o anar-se’n. La colonització espanyolista de la política catalana arriba amb afirmacions tan absurdes com aquesta que ha escrit Pablo Iglesias. Un independentista de veritat no pacta amb l’Estat del qual vol separar-se. Almenys no fa pactes per reforçar-lo. Hi pacta, en tot cas, per acordar l’exercici de l’autodeterminació. La preocupació de l’esquerra espanyola per la infiltració de l’extrema dreta en els governs regionals és legítima. Aquests primers pactes presagien el que pot acabar passant al govern de l’Estat i és normal que els neguitegi. Però des d’una perspectiva catalana, el que ha passat a Castella i Lleó és impossible que es doni mai a Catalunya. Encara que Vox hagi obtingut onze diputats en les darreres eleccions al Parlament, no té cap soci amb qui aliar-se. Vox ha crescut a Catalunya per l’ensorrada del PP i de Ciutadans i, també, pel vot ultraespanyolista de gent que abans votava PSC o PSUC. Les nacions també es defineixen pel fet de tenir un sistema de partits propi. I Catalunya té el seu, diferent del d’Espanya. L’extrema dreta a Catalunya és espanyolista, i no cal dir que això és preocupant, però al Parlament no hi ha cap partit d’extrema dreta catalanista o independentista.

El problema a Catalunya és un altre. Els que sostenen que Podem és com Vox, si bé de l’extrem oposat, opinen el mateix de la CUP. Els anticapitalistes catalans són més coherents que els populistes d’esquerra, siguin espanyols o catalans. Ells sí que impugnen el sistema, fins i tot intenten dinamitar-lo d’ofici quan no toca. Per exemple, oposant-se que Artur Mas esdevingués president de la Generalitat el 2015, forçant Puigdemont a una carrera impossible de divuit mesos per proclamar la independència o bé impedint la investidura de Jordi Turull quan estava a punt d’ingressar a la presó. Possiblement, aquest va ser l’error de càlcul més bèstia de tots, perquè la crisi que hauria provocat l’empresonament del nou president de la Generalitat hauria estat de grans proporcions. Em fa l’efecte que l’ideologisme que Valérie Pécresse veu en Éric Zemmour és més a la CUP que no pas en cap altre partit. En la dècada sobiranista passada, el moviment independentista ha estat condicionat per una esquerra extremista que buscava confrontar-se amb una dreta catalana que hauria volgut cavernícola. CiU ha estat, sens dubte, un grup amb greus problemes de corrupció, però entenia la política i defensava la democràcia a la manera de Merkel i no pas com ho han fet els hereus de Fraga Iribarne. A més, no s’hauria aliat mai amb Vox.

Publicat a elnacional.cat, 14/03/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.