Una guerra que pot canviar el món

Léalo en español

© Huffpost

A poc a poc triomfa el nihilisme. El desprestigi de la política i la sensació generalitzada que el món, incloent-hi aquest petit món nostre, està dominat per l’egoisme afavoreixen l’actitud nihilista de qui nega tota creença, tot coneixement o tot valor als principis democràtics. Aquesta manera de fer sovint va acompanyada d’un mal humor profund. El malestar personal es converteix en un malestar social generalitzat. És evident que no vivim un temps de joia. La guerra a Ucraïna omple totes les portades dels diaris amb una atenció que no s’ofereix a cap altre conflicte. I no serà perquè no hi hagi guerres obertes per tot arreu. Almenys n’hi ha comptabilitzades més d’una seixantena, especialment al continent africà i a l’Àsia. Malgrat que segons la Universitat d’Uppsala, de Suècia, el nombre de guerres s’ha reduït, on hi ha guerra no hi ha democràcia. Cal celebrar que els morts en conflictes armats també han descendit, fins a arribar als nivells del 2014, però la raó d’aquest descens és perquè els combats a Síria són ara més esporàdics i perquè els EUA va replegar-se militarment sota l’administració de Trump. Paradoxes de la modernitat líquida.

Que hagi minvat el nombre de morts provocats per les guerres no significa que hagi disminuït el nombre de víctimes que en pateixen les conseqüències. No fa pas gaire, per exemple, les Nacions Unides denunciava que el bloqueig de la regió de Tigre, a Etiòpia, ha causat més de 5.000 morts, mentre que més de cinc milions de persones corren risc de morir d’inanició en els mesos que venen. L’ONU també ha advertit que a la primavera hi haurà vint-i-tres milions de iemenites en risc de morir de fam o de malalties pandèmiques. La majoria de les víctimes són dones i nens, com passa gairebé sempre en els conflictes armats. Ara, a Ucraïna, l’exèrcit rus bombardeja la població civil per castigar-la per la fidelitat que mostra en la defensa de la seva independència i, també, per intentar afeblir la moral general. Normalment, les dones i les criatures fugen del conflicte sense tenir on anar. O el que és pitjor, posant en risc les seves vides, com ara quan una massa de gent esporuguida es veu obligada a llançar-se al mar per cercar refugi a Europa. La Mediterrània és un gran cementiri que assumim com a inevitable perquè la qüestió dels refugiats és sempre molesta. Ara i abans. Les autoritats franceses no van rebre amb gaire bona predisposició les fileres de refugiats espanyols que travessaven els Pirineus per escapar de la repressió franquista postbèl·lica.

Si la guerra d’Ucraïna commou és perquè, al capdavall, tothom creu que és una guerra europea. O si més no, que és una guerra que, segons com evolucioni i acabi, pot canviar les nostres vides.

Què fa que la invasió russa d’Ucraïna, que ha derivat en una guerra, hagi alterat tant l’ànim de tanta gent? Des de l’època de les guerres dels Balcans, a la dècada dels noranta del segle XX, que no s’havia tornat a veure una allau informativa com aquesta. Les mostres de solidaritat, incloent-hi el trasllat a prop de la frontera amb Ucraïna de persones i ONG, són ara tantes com llavors. A la regió del Tigre, per repetir l’exemple que ja he fet servir, on la guerra combina mort, malaltia i pobresa, la solidaritat és més limitada. A tot estirar és monetària. Per començar, perquè a la gent li costa de situar en el mapa aquest país de la Banya d’Àfrica. Si la guerra d’Ucraïna commou és perquè, al capdavall, tothom creu que és una guerra europea. O si més no, que és una guerra que, segons com evolucioni i acabi, pot canviar les nostres vides. Hi ha qui està convençut que l’amenaça nuclear és real. Per això s’esgoten en els supermercats l’oli de gira-sol i el paper higiènic. Per això mateix les farmàcies esgoten les existències de píndoles de iode, com si realment poguessin preservar-nos de l’holocaust nuclear. Els europeus, sobretot, per bé que no són els únics al primer món, senten a prop la fetor de la mort i s’espanten.

Més enllà d’aquesta reacció, diguem-ne, humana, el que sí que és cert és que el conflicte d’Ucraïna és de gran abast i pot comportar canvis profunds. Deixant de banda les seqüeles de les dues guerres mundials, que no es poden menystenir perquè encara cuegen, altres guerres posteriors, convencionals o no, han transformat la realitat. La guerra del Vietnam va tenir efectes sobre el capteniment d’una joventut que va iniciar una època de revolta —a Berkeley, a París o a Praga— que deixaria una gran empremta cultural. El corol·lari de la guerra a l’Afganistan va ser l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York el 2001. Si a Putin li surt bé la jugada —ha escrit no fa gaire Gonzalo Boye en un article que no comparteixo del tot—, entraríem en un nou ordre mundial en què tot seria molt més complex que els canvis que van comportar els atemptats de l’11-S del 2001. A diferència de Boye, jo no crec que “els errors del passat” respecte de Rússia justifiquin el seu comportament, perquè seria com acceptar el revisionisme de l’estil Pío Moa que endossa als fets de 1934 la culpa que els militars es revoltessin a Espanya el 1936. A més, també crec que la inseguretat que va provocar l’horror viscut al districte de Wall Street al final va permetre que els governs retallessin i retallessin les llibertats individuals i col·lectives i, en conseqüència, que la democràcia s’afeblís a tot arreu. La democràcia era fins a l’11-S la divisa del món occidental i de tots els moviments que defensaven la llibertat. Els atemptats de Nova York van permetre retallar-la. La llei mordassa espanyola, encara vigent, n’és un exemple ben clar. La repressió contra l’independentisme català o el kurd a Turquia també n’és una demostració.

El nihilisme és el gran aliat dels autòcrates, que s’acompanya de la desesperança. Els ucraïnesos intenten ser independents des del 1918, quan es va desintegrar l’Imperi Austrohongarès, però no ho van aconseguir fins a la desintegració de l’URSS el 1991. Havia de ser en aquell moment quan el món occidental, el de la democràcia imperfecta, hauria hagut d’impulsar un nou ordre mundial. No va fer-ho i va decidir seguir amb la lògica de la guerra freda; això sí, aprofitant-se dels recursos naturals que venen de l’est. El preu a pagar ara serà alt, perquè la por al canvi és infinita. Per això s’accepta el mal menor, que és malviure en un món dominat per les grans corporacions xineses o nord-americanes i pels senyors medievals de la península aràbiga i les dictadures a la Xina o a Rússia. La gent s’espanta perquè preveu que el seu món està en perill, però quan algú decideix alçar-se per canviar les coses, llavors reclama tornar a la normalitat perquè no vol assumir els sacrificis de lluitar per un demà millor. Si no ho aturem, el món que ens espera estarà a les mans dels reaccionaris.

Publicat a elnacional.cat, 10/03/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.