Victoria Ocampo / Virginia Woolf. Correspondencia, (Rara Avis – Fundación Sur, 2024). Editat i prologat per Manuela Barral, amb traduccions de Virginia Higa i Juan Javier Negri

Vaig entrar a la llibreria Finestres de Barcelona amb la intenció de comprar el llibre que Emmanuel Carrère (1957) ha dedicat a indagar sobre la seva família georgiana i, especialment, sobre la seva mare, l’excepcional historiadora i secretària perpètua de l’Académie française Hélène Carrère d’Encausse (1929-2023).

Vaig sortir de la llibreria una hora i mitja més tard amb el llibre de Carrère, Kolkhoz (Anagrama, 2026), i amb un altre llibre, que vaig veure casualment mentre passejava per les taules de l’extens saló d’una de les llibreries més càlides de Catalunya. No podia resistir-me a comprar-lo. Era ni més ni menys que Victoria Ocampo / Virginia Woolf. Correspondencia, tot i que el volum inclogui l’obra de Victoria Ocampo, Virginia Woolf en su diario, publicat originàriament el 1954, i que ja tinc, però que és, per si sol, una peça de crítica literària i d’admiració intel·lectual de primer ordre.

D’entre totes les vides que he perseguit a través de la literatura, cap no em fascina tant com la de Victoria Ocampo (1890–1979), l’escriptora i editora argentina, la nissaga de la qual es confon amb la història de l’Argentina contemporània, emparentada com estava amb els Aguirre, els Herrera o els Sarmiento. En fi, amb els criolls que van protagonitzar la independència argentina d’Espanya. He passat anys buscant els llibres de l’Ocampo, obsés fins al deliri. Tanmateix, com vaig constar a la Finestres, sempre puc trobar coses noves. Tinc completa la seva extensa Autobiografía, editada en sis volums entre el 1979 i el 1984, i l’apassionant sèrie de Testimonios, deu volums que contenen conferències, entrevistes i articles, publicats entre el 1935 i el 1977. Sovint m’adormo fullejant-ne alguna història extreta d’aquesta extensa col·lecció, el primer volum de la qual comença amb la “Carta a Virginia Woolf” per justificar l’opció literària autobiogràfica que defineix tots els seus escrits. El volum que comentaré l’inclou com a apèndix.

Victoria Ocampo era una dona alta, corpulenta i, a parer del seu cunyat, l’escriptor Adolfo Bioy Casares (1914-1999) massa autoritària, tossuda i superba. No era una dona especialment guapa, però, per les fotografies que n’he vist, gastava una elegància pròpia dels anys trenta: vestits entallats, ulleres de sol espectaculars, pameles grans o barrets d’estil Robin Hood, a més dels fulards de seda que devien ser caríssims, com el xal vaporós que va estrangular la ballarina Isadora Duncan (1877-1927) al passeig dels Anglesos de Niça. Confesso que és una dona que m’atrau. Ara bé, més enllà d’aquesta maldestra descripció, el que més m’atrau de Victoria Ocampo és la vasta cultura que tenia, que a l’Amèrica Llatina del seu temps només estava a l’abast de les classes altes.

Per això el peronisme sempre va acusar-la de practicar un elitisme europeïtzant que menystenia la cultura de masses. Potser sí que Ocampo preferia la Beatrice de la Divina Comèdia al “Zorzal Criollo” de Carlos Gardel. L’educació de les germanes Ocampo —sis, incloent-hi la petita, la poeta Silvina (1903-1993), esposa de Bioy—, en francès i l’anglès, estava al càrrec d’institutrius, sense passar per cap escola. Victoria Ocampo, per estrany que pugui semblar, no va ser fins al 1937, quan tenia quaranta-set anys, que va aprendre a escriure en espanyol. Aquells eren uns temps, doncs, en què els tangos i Vivaldi semblaven incompatibles a l’hora d’afavorir una cultura nacional i popular. El fet és que durant bona part del segle XX, els intel·lectuals que acudien al Teatre Colón de Buenos Aires només es relacionaven entre ells en francès.

Com molts altres intel·lectuals que reclamaven la llibertat d’expressió, Ocampo va participar activament en el Congrés per la Llibertat de la Cultura, essent vicepresidenta de l’Associació Argentina per la Llibertat de la Cultura. Les trinxeres intel·lectuals d’aleshores estaven molt clares: demòcrates contra totalitaris. És en aquest ambient que Ocampo va coincidir amb Joaquín Maurín (1896-1973), el dirigent del POUM que, com em va passar amb ella, fa anys que persegueixo en els arxius americans (del nord i del sud). Després de deu anys a les presons franquistes, Maurín s’exilià als Estats Units el 1946 i es va relacionar amb la intel·lectualitat llatinoamericana a través de l’agència periodística i literària que va establir a Nova York. Maurín i Ocampo, que no em consta que s’haguessin trobat en persona, van esdevenir dos ferms defensors dels valors democràtics des de l’anticomunisme —o, més en general, de tota mena de règims autoritaris.  

Avui les coses ja no es plantegen així, gràcies a Déu, i les dures crítiques que van fer els escriptors peronistes a Victoria Ocampo i a la revista Sur, de la qual era editora i mecenes, s’han evaporat i fins i tot semblen extemporànies.

Els grans personatges de la cultura universal ocuparen un lloc privilegiat en l’imaginari intel·lectual d’Ocampo. Els llibres que va dedicar a Thomas Edward Lawrence (1888-1935), el mític Lawrence d’Aràbia; al poeta bengalí Rabindranath Tagore (1861-1941), al músic J. S. Bach (1685-1750) o al filòsof Hermann von Keyserling (1880-1946), amb qui mantingué una relació polèmica, són pura delícia. I aquests només són uns quants exemples d’una vocació literària que lligava molt bé amb la seva faceta de promotora cultural cosmopolita.

Pels seus Testimonios, que és un monument literari generós i autèntic, hi desfilen els personatges avui llegendaris dels ambients culturals americà i europeu del seu temps: Anna de Noailles (1876-1933), José Ortega y Gasset (1883-1955), Aldous Huxley (1894-1963), Gandhi (1869-1948), Bernard Shaw (1856-1950), Jorge Luis Borges (1899-1986), Roger Caillois (1913-1978) —un turmentat amant d’Ocampo—, el director d’orquestra suís Ernest Ansermet (1883-1969) o el també argentí Ricardo Güiraldes (1886-1927), entre molts d’altres.

I és precisament en aquest context que arriba, com una joia editorial, el volum que comento. El llibre reuneix per primera vegada en espanyol les cartes creuades entre les dues escriptores.

El primer encontre entre les dues escriptores es va produir a Londres, a finals de 1934. Per a Woolf, Ocampo era aleshores una argentina desconeguda que arribava carregada de regals sumptuosos. Però l’atracció va ser immediata i mútua. En el seu diari íntim, Woolf la descrigué com una dona madura i rica, amb perles fins a les orelles, i uns ulls il·luminats per alguna cosa cosmètica, amb qui va parlar en francès i anglès sobre l’Estança, les grans cambres blanques, els cactus i la riquesa d’Amèrica del Sud. En una carta a la seva amiga i amant, la poeta Vita Sackville-West (1892-1962), Woolf confessà que estava enamorada de “Victoria Okampo” —tal com escrivia el cognom de l’argentina Woolf—, exaltant-ne les virtuts. Virginia ho vol saber tot de Victoria.

Per la seva banda, Ocampo narrarà la primera trobada amb Woolf recurrentment —amb diverses versions— al llarg de la seva obra autobiogràfica, donant forma a la mitificació pròpia sobre l’origen de la seva amistat. Com explica Manuela Barral en el pròleg d’aquest llibre, el vincle entre ambdues es va construir, en veritat, sobretot en l’àmbit de la correspondència: Virginia i Victoria es van veure en persona tan sols tres vegades. Només en queda la correspondència. Un mitjà que avui ha desaparegut de la relació entre els escriptors, les editorials o els crítics i que tant de profit n’han tret posteriorment els estudiosos per captar els ambients, les fílies i les fòbies o els debats estètics de cada moment.

L’epistolari és breu i parcial, però extraordinàriament revelador. De les vint-i-cinc cartes que Ocampo menciona en Virginia Woolf en su diario, se n’han conservat vint-i-tres manuscrites. Les cartes de Woolf —breus, amables, plenes de vida domèstica i de referències a les tasques de neteja i cuina— mostren una dona que escriu des de la pressa quotidiana, cosa que es veu inclús en el traç de l’escriptura, disculpant-se per la lletra il·legible i pel poc temps que té per escriure. Les d’Ocampo, en canvi, escrites majoritàriament en francès —idioma que Woolf comprenia— i conservades a l’arxiu The Keep de la Universitat de Sussex, a Brighton, mostren una dona segura, sense vacil·lacions ni esmenes, que subratlla obsessivament tres idees vinculades a la seva relació amb la cultura: “voracious”, “notre faime” i “hunger”. La fam de cultura, la voracitat intel·lectual, com a tret definitori d’una identitat americana que es mira en el mirall europeu.

Ocampo li confessa a Woolf: “Si hay alguien en el mundo que puede darme aliento y esperanza, es seguramente usted. Por el simple hecho de ser lo que usted es y de pensar como usted piensa“. I Woolf, generosa, li respon animant-la a continuar amb la seva escriptura autobiogràfica: “Espero que continúe con Dante, y luego con Victoria Okampo“. Són cartes que es llegeixen com una partitura a quatre mans, en la qual cadascuna toca el seu instrument, però escolten amb atenció la melodia de l’altra. “Ella es —escriu Ocampo sobre Woolf en el llibre esmentat— La dama del unicornio de las letras contemporáneas, con fondo de verdure, como se estila en las tapicerías”. Woolf estava convençuda que les dones havien d’escriure sobre totes coses possibles, sense vacil·lar, perquè els llibres escrits per homes només explicaven la psicologia femenina parcialment. Ocampo es va prendre el consell al peu de la lletra i va escriure a raig: “Mi única ambición —escriu a la carta-pròleg del primer volum de Testimonios— es llegar a escribir un día, más o menos bien, más o menos mal, pero como una mujer“.

Manuela Barral tria la imatge del tapís, que conté l’enigmàtica inscripció À mon seul désir, per titular el pròleg a la correspondència. És bella i pertinent: Les dames de l’unicorn, en referència als famosos tapissos medievals flamencs del Museu de Cluny, a París. El 2005, l’escriptor francès Yannick Haenel (1967) va publicar un llibre —un text híbrid que barreja l’assaig, la poesia i el diari personal que estaria bé que algú s’atrevís a traduir— en què explora sobre el significat d’aquest “únic desig”, que tradicionalment s’ha interpretat com el domini sobre els cinc sentits o com una al·legoria de la lliure voluntat.

Virginia i Victoria són, a parer de Barral, com dues dames d’aquells tapissos: tramades en vestimentes antigues i modernes, mirant-se amb intriga, comparant-se amb humor, afalagant-se i allunyades per l’oceà, però, sobretot, escrivint-se per apropar-se i barrejar-se en l’espai compartit de la correspondència. La frase final del pròleg de Barral podria ser també el resum perfecte d’aquest article: dues dones excepcionals que es troben, que s’admiren i es construeixen mútuament a través de les paraules. Dues escriptores que, per damunt de tot, reclamen ser lliures sense demanar permís.

I, això no obstant, la fama de Victoria Ocampo s’ha desfet com un bolado, almenys a Europa. Quan vaig esdevenir director del Centre UNESCO de Catalunya (Unescocat) no sabia que l’Ocampo havia donat, encara en vida, la seva casa de San Isidro, a 25 km al nord de Buenos Aires, i la Quinta de Mar del Plata, a la UNESCO. Avui cap de les dues cases no és d’aquesta organització —la primera va quedar mig destruïda per un incendi el 2003 i la segona és un equipament cultural municipal—, però ja es poden imaginar la il·lusió que em va fer conèixer aquesta feliç coincidència. Coses del destí, oi?

En una d’aquestes cartes creuades entre Victoria Ocampo i Virginia Woolf —concretament la del 28 de desembre de 1934, escrita des de Monk’s House, a Sussex— Woolf li comunica que ha rebut “una copia de La Sra. Dalloway en una traducción española (creo que catalán)”. La precisió és reveladora, tant per allò que diu com pel dubte sobre la llengua. En efecte, ja el 1930 —com recorda Victòria Alsina en un article del 2012— “l’escriptor Cèsar-August Jordana (Barcelona, 1893 – Buenos Aires, 1958) havia publicat a Edicions Proa la traducció catalana de Mrs. Dalloway, una novel·la apareguda només cinc anys abans i profundament innovadora tant en la tècnica com en la concepció del realisme narratiu. Va ser, de fet, la primera traducció de Woolf al català, anterior fins i tot a qualsevol versió en castellà”.

Hi ha, en aquesta petita història, una trama de correspondències que va més enllà de la simple circulació dels llibres. En tots els anys que fa que segueixo les passes d’Ocampo, de vegades, com en aquest cas, que pogut constatar que rere la seva figura s’hi dibuixa un mapa intel·lectual del segle XX; i no deixa de sorprendre’m que avui comparteixi nom amb Victòria Alsina, a qui conec i aprecio. Tampoc no és una coincidència menor que Jordana acabés els seus dies a Buenos Aires, la ciutat natal d’Ocampo, com si la seva traducció hagués obert el cercle que la carta de Woolf només anunciava tímidament. El món cultural —ho sabem— és una xarxa més densa del que sembla: els llibres hi viatgen, però també hi convergeixen els noms, les llengües i les vides, unint punts que només el temps permet reconèixer.

Els invito a llegir aquesta correspondència entre escriptores molt avançades als temps que van viure. És un d’aquells llibres que no fan soroll quan arriben al lector, però que queden, perquè adquireixen el sentit del vers de Sant Joan de la Creu (1542-1591) que inspirava el capteniment d’Ocampo: “Salí tras ti clamando y ya era ido…“. Jo gairebé me’l vaig cruspir, el llibre, assegut en un dels sofàs de la llibreria Finestres abans no tanquessin per Setmana Santa.