Marx i l’autoritarisme

“Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme.” Així començava el manifest més influent de l’era contemporània, escrit per Marx i Engels, dos teòrics del que era el capitalisme fa dos-cents anys. Aquell fantasma que no es deixava apressar era temut pels enemics perquè va oferir als indignats d’aleshores que volien canviar el món, els treballadors, una teoria de la revolució. El manifest comunista no va resistir, però, l’aplicació pràctica dels ideals d’aquell programa. Comunisme i llibertat van acabar per formar un oxímoron quan van deixar de ser mots per convertir-se en una realitat palpable en països subjugats durant anys … Continua la lectura de Marx i l’autoritarisme

Aquelarre en jacaranda

Versió en català El mes de mayo Sevilla se viste con el color azul violáceo de la jacaranda. Las grandes avenidas que se abrieron paso con la Expo del 92 están delimitadas en sus márgenes por este árbol, con nombre guaraní, cuya flor sobrevive poquísimo, escasamente una semana. La flor de la jacaranda da a la capital andaluza ese aire exótico que tienen algunas capitales sudamericanas. Sevilla es una ciudad amable. Asequible, de gente que va y viene, donde el empleo sale, se puede leer en las páginas de ABC, de los bares y la administración, según el diagnóstico realizado … Continua la lectura de Aquelarre en jacaranda

Garcés i Cots

  Quan era jove anava sovint a la llibreria Documenta. Al local del número 4 del carrer del Cardenal Casañas, al costat de les Rambles. Devia començar a freqüentar-la pels volts del 1975, l’any en què Josep Cots i Ramon Planes van aixecar la persiana d’una llibreria que tenia un aparador esplèndid. La Documenta era a tocar dels successius pisos de Ciutat Vella en els quals he viscut. M’hi passejava sovint, per mirar llibres, encara que poques vegades en comprava. Llavors no tenia gaires diners i fullejava els llibres, en llegia trossos, fins i tot en robava. És un clàssic. … Continua la lectura de Garcés i Cots

La Barcelona amnèsica

Léalo en español L’Ajuntament de Barcelona va convocar una festassa, amenitzada per Comediants, per celebrar la retirada de l’estàtua de l’empresari, mecenes i primer marquès de Comillas, Antonio López y López (1817-1883), un català, amb orígens càntabres, que es va fer ric amb el comerç d’esclaus. Van acudir a la festa un miler de persones, incloent-hi un munt de nens que xalaven amb els números de circ, els tallers de plastilina, la xocolatada i la música d’Always Drinking Marching Band i del grup africà Djilandiang. Abans que una grua retirés l’estàtua del gran sòcol —el qual, per cert, continua al mateix … Continua la lectura de La Barcelona amnèsica

Refer la catalanitat

Léalo en español En un article del 1998, el gran Josep M. Espinàs, de qui acabo de llegir Una vida articulada (i aquí obro un parèntesi per agrair a Isabel Martí que em regalés aquest esplèndid recull dels articles publicats entre el 1976 i el 2012), afirmava que els catalans “hem demostrat que sabem fer i que sabem desfer, però ens costa aprovar l’assignatura de refer”. Espinàs parla en general, sense entrar al detall. Però té raó. Aquell famós vers de J.V. Foix i tothom repeteix, “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que fins i tot he vist estampat … Continua la lectura de Refer la catalanitat

No hi ha orxata sense xufles

Léalo en español Com pot l’home assolir la felicitat i la virtut? —es preguntava Plató. S’ha d’anar en compte amb això de la felicitat, però atès que la pregunta és d’un gran clàssic, mantinguem-la. Afirmava Plató que en tant que la vida humana té lloc necessàriament en societat, els homes i dones només podran ser feliços i virtuosos dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un estat així depèn, continuava Plató, de l’elecció dels seus governants. Per tant, només si els que dirigeixen el destí de la societat són persones virtuoses i sàvies —hauria pogut dir valentes— serà … Continua la lectura de No hi ha orxata sense xufles

Per endolcir-los el dia de Sant Esteve o la solitud

Léalo en español Per a les amigues Meritxell, Susanna i Ester Quan era petit els meus pares em van portar a l’escola on anaven els meus tres germans més grans. Era una escola petita, amb una portalada de fusta, ferro i vidre, a la qual s’entrava pel carrer d’Aribau, 292, i s’estenia per la cantonada de muntanya del carrer dels Madrazo en direcció Besòs. L’escola era una torreta d’una sola planta que tenia al darrere un pati no gaire gran, quadrangular, entapissat de còdols que nosaltres fèiem servir com a projectils. En aquell pati m’hi vaig pelar els genolls moltes vegades i … Continua la lectura de Per endolcir-los el dia de Sant Esteve o la solitud