Llengua i drets col·lectius

No podem continuar així. La pandèmia ha alterat la vida quotidiana i ha propiciat polèmiques absurdes sobre els drets individuals i col·lectius, talment com en un altre temps, quan es negava el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Als anys noranta, els filòsofs Eugenio Trías i Fernando Savater es manifestaven en contra de l’existència dels drets col·lectius des de les seves columnes d’opinió dels diaris El Mundo i El País, respectivament. Com que el que es discutia era sobre Catalunya i els seus drets nacionals, l’esquerra prescindia del fet que aquests dos pensadors espanyols ideològicament havien evolucionat cap a la dreta. Negar l’existència dels … Continua la lectura de Llengua i drets col·lectius

Ja n’hi ha prou de tantes hòsties

Léalo en español No conec Marta Gambín. Només sé que escriu a Revers, el suplement cultural d’aquest diari. Fa uns dies ens va oferir un article, per a mi molt divertit, sobre la fatiga que li provoquen “els culturetes elitistes”. Aquesta dona no sap fins a quin punt comparteixo la seva mandra davant l’exhibicionisme erudit de segons qui. Més enllà que sigui veritat o no el que explica d’ella mateixa, que tant se val, perquè sovint cal recórrer a la ficció per mostrar una paradoxa, Gambín posava damunt la taula un dilema etern, que cada generació debat amb fúria desbocada: la separació entre … Continua la lectura de Ja n’hi ha prou de tantes hòsties

Les urgències lingüístiques

Léalo en español 1. La majoria dels diaris catalans d’ahir, amb alguna excepció de pes, van dedicar llargs reportatges al cinquantè aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya. El Parlament també ho ha celebrat amb la inauguració d’una exposició virtual dedicada a l’organisme unitari més lloat del final de la dictadura franquista. L’avantatge de fer-se gran és que no cal que t’expliquin alguns fets que has viscut. M’he vist joveníssim assegut entre Anna Balletbó i Domènec Font, just al darrere de Jordi Carbonell i al davant de Jaume Sobrequés, a la fotografia més reproduïda d’un dels plenaris de l’Assemblea. L’èxit d’aquest organisme només es … Continua la lectura de Les urgències lingüístiques

El Born: memòria, victimisme i dolor

Que El Born Centre de Cultura i Memòria hagi tingut sis responsables en set anys diu molt sobre els dubtes i les controvèrsies que genera aquest equipament. També demostra l’aprensió d’alguns polítics que amb el coneixement de la història s’esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitgen. Vaig participar en la comissió, que presidia l’aleshores regidor socialista Ferran Mascarell, que va debatre sobre què calia fer amb el jaciment arqueològic descobert el 2002 sota la magnífica arquitectura de ferro del mercat. L’enrenou va ser considerable. Per una banda, hi havia els partidaris d’instal·lar en aquell indret la biblioteca provincial, que encara … Continua la lectura de El Born: memòria, victimisme i dolor

I les humanitats, què?

Léalo en español Enhorabona, doctors Bonaventura Clotet i Carme Torras. Qui pot negar el talent i la solvència d’aquests dos investigadors, ell metge i ella matemàtica? Ningú amb dos dits de front. Per tant, és innegable que ambdós es mereixen haver estat guardonats amb el Premi Nacional de Recerca, atorgat pel Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). Fa uns dies es va celebrar la gala de lliurament. Temps enrere, servidor assistia a aquest acte, però vaig deixar de fer-ho per pura enveja. Cada vegada que m’asseia a la butaca del TNC, curulla … Continua la lectura de I les humanitats, què?

Sempre serem espanyols de segona

Léalo en español Si féssim la llista de discriminacions, no pararíem. Abans-d’ahir, per exemple, una colla de col·legues universitaris n’assenyalava unes quantes sobre la valoració dels articles escrits en català o sobre la història de Catalunya en l’avaluació de l’activitat científica. Fins i tot un organisme propi, l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari (AQU), discrimina el català (a les revistes científiques en català) quan avalua la producció del professor per accedir a les diverses acreditacions. Si ho fa un organisme depenent de la Generalitat, ¿què no ha de fer l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), que és … Continua la lectura de Sempre serem espanyols de segona

Mentides, amb Messi al fons

Léalo en español Als poderosos els és cada vegada més difícil engalipar la gent. Pot costar més o menys, però ningú és enganyat durant molt de temps sense el seu consentiment. L’historiador Ferran Soldevila va mantenir gairebé tota la vida una relació extramatrimonial amb la poeta Rosa Leveroni. És que algú es pot creure que la seva dona, Yvonne Lepage, no ho sabia? Jordi Pujol va mentir sobre la deixa del seu pare i va consentir que els seus fills esdevinguessin un clan mafiós, i al final, perquè el govern espanyol volia empastifar tot l’independentisme, tothom va conèixer aquella trama. … Continua la lectura de Mentides, amb Messi al fons

Els homenots (i dues dones) d’Oriol Pi de Cabanyes

Presentació d’Estels que encara fan llum (Pòrtic), d’Oriol Pi de Cabanyes. Al Foment Vilanoví, 18/06/2021 En el temps de la Grècia romana, l’historiador i assagista Plutarc defensava que la “singularitat humana és el motor de la vida i també de la història”. D’aquí en va sortir les Vides paral·leles que, segons Carles Riba, “[era] el testament espiritual de l’antiguitat clàssica.” La seva galeria d’herois, de grans exemples, ho eren perquè eren caràcters plenament responsables d’ells mateixos. I tot això estava escrit amb intenció  didàctica més que històrica. Plutarc tria les biografies que ofereixen grans exemples, a fi de moure, per l’adhesió de la intel·ligència, la possibilitat … Continua la lectura de Els homenots (i dues dones) d’Oriol Pi de Cabanyes

Vicente Rojo, punt de sutura

Recordo els rectangles enllaçats, ribetejats d’un fil blau de diversos gruixos que il·lustraven la coberta de Cien años de soledad, la celebrada novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) editada el 1967 per l’Editorial Sudamericana. Quan vaig comprar aquest llibre, devia ser cap al 1975, no sabia qui era l’il·lustrador d’aquella coberta màgica (dins dels rectangles hi havia calaveres, campanes, sols, llunes i flors, entre altres motius). Amb el anys vaig saber que aquella portada havia estat dissenyada per Vicente Rojo Almazán, l’il·lustrador i pintor i escultor abstracte catalano-mexicà, nascut a Barcelona el 15 de març de 1932 i mort a la Ciutat … Continua la lectura de Vicente Rojo, punt de sutura