Mentides, renúncies i traïdories

Francesc Serés © Albert Salamé / VWFoto

Al número 1.850 de 2019 del setmanari El Temps, l’Àlex Milian recopilava les primeres reaccions literàries a l’1 d’octubre. Hi citava les novel·les de Víctor J. Jurado Riba (La tardor de la llibertat, Columna, 2018), Teresa Saborit (La revolució de les formigues, Verkami, 2018) i un conte de Clara Queraltó inclòs a El que pensen els altres (Proa, 2018). Hi esmentava altres llibres que tenien com a escenari els fets d’octubre de 2017, però més aviat com un teló de fons en el qual s’ambienten les obres de Xavier Vernetta (Boira, octubre, revolta, Edicions Saldonar, 2019), Teresa Solana (Octubre, Crims.cat, 2019), Marc Pastor (Els àngels em miren, Amsterdam, 2019) i Blanca Busquets (Crit, Poa, 2018). A diferència del munt de llibres que s’han publicat amb una perspectiva periodística, assagística o memorialista d’aquells fets, que Eugeni Giral Quintana xifra en més de mig miler a 525 llibres del procés (Servei de Publicacions UAB, 2019), la ficció literària no és gaire abundant, ell n’inclou quatre títols.

“Una vegada s’entén, el passat s’oblida i torna a començar el cicle de la sorpresa i de la manca de comprensió.” Això escriu Francesc Serés gairebé al principi de la seva última novel·la, La mentida més bonica (Proa, 2022). Em sembla una bona síntesi de la sensació de disgust que impregna tot el llibre. La novel·la és, sens dubte, una catarsi angoixada sobre el procés independentista mitjançant la història d’un matrimoni, la Marina i en Carles, tots dos professors de secundària i compromesos políticament amb l’independentisme. Servint-se del recurs que la parella es jubila, quatre anys després del 2017, Serés es proposa fer una revisió personal, no precisament positiva, de la dècada sobiranista que esdevé col·lectiva quan la transfereix als personatges. El desengany, el sentiment de frustració, sobrevola constantment sobre aquesta ficció literària que aborda els esdeveniments posteriors al procés en un context postpandèmic o gairebé.

L’actitud dels encausats durant els interrogatoris dels fiscals, dels defensors i del mateix Marchena va convertir l’1-O en un ‘happening’ popular.

William Faulkner, que va formar part del grup anomenat la generació perduda (Hemingway, Steinbeck, Dos Passos…) de novel·listes estatunidencs, assegurava a Rèquiem per una monja (1951) que el “passat mai no mor, ni tan sols no ha passat” i per això tothom es veu obligat a arrossegar les culpes provocades per un destí dissortat. Així com al principi de la novel·la la desesperança de Serés és abassegadora, al final torna a aferrar-se al somni que no té límits, esvaït dins del son, com quan “les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar”. És el “passat que no passa”, com diria Benedetto Croce, perquè, al capdavall, el que va motivar el llarg procés sobiranista a Catalunya (dèficit fiscal, falta d’inversions, discriminació cultural i lingüística i tantes altres coses) no s’ha resolt de cap manera. Al contrari. La repressió i la submissió d’algunes forces polítiques als partits unionistes, fins a transformar-les en partits regeneracionistes espanyols, ha fet augmentar la “depressió” dels independentistes de cor més que no pas de partit. Sense reconèixer-ho obertament, amb la decepció enganxada al cos, al final els desencantats personatges construïts per Serés també saben que la metxa es tornarà a encendre tard o d’hora.

¿Quan va començar a escampar-se l’afirmació, reproduïda per Serés, que rere de les paraules dels polítics no hi havia res, que “l’independentisme no tenia un pla, però tampoc no tenia cap alternativa”? Cap dels personatges inventats per Serés ho indica, però jo sí que ho faré. Va ser durant el judici, quan els líders independentistes van plantejar una defensa, diguem-ne tècnica, encaminada a buscar una absolució impossible o bé unes condemnes curtes. Que aquesta estratègia fos la de Santi Vila o la de Carles Mundó, dos consellers, un del PDeCAT i l’altre d’ERC, que van saltar del vaixell just abans d’enfonsar-se, tenia sentit. Ambdós feia temps que no creien en res del que es va fer abans i després del referèndum. Els altres encausats, els que serien castigats de veritat, van defensar-se assegurant que no havien preparat res i, per tant, que no hi havia voluntat de rebel·lar-se contra l’ordre establert. L’actitud dels encausats durant els interrogatoris dels fiscals, dels defensors i del mateix Marchena va convertir l’1-O en un happening popular i la proclamació de la independència en una caricatura de dibuixos animats. En una broma pesada. Les declaracions posteriors de Jordi Sánchez i d’Oriol Junqueras, en què afirmaven que l’1-O només havia de servir per forçar una negociació, van ajudar a ratificar el clamor popular, que la novel·la converteix en generacional, per la qual s’acusa els dirigents del procés de mentir. D’aquí que les renúncies hagin estat considerades traïdories per aquells que “mai no van pensar que la derrota seria tan dolorosa ni el retrocés tan gran”.

Publica a El Punt Avui, 18/11/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.