A la llum del CEO

Léalo en español

1. MALGRAT TOT, FORTS. La setmana passada va acabar amb polèmica. L’anunci de la reforma del Codi Penal per substituir el delicte de sedició per un altre igualment perniciós, va tapar la presentació que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va fer del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP) de final d’any. Jordi Muñoz, el director designat per Esquerra, ha introduït nous criteris per elaborar i valorar l’actual baròmetre que no sempre aporten més arguments per mesurar l’estat de l’opinió pública i els seus efectes en les actituds polítiques. Per exemple, ofereix una estimació electoral, però no explicita quina participació preveu en les pròximes eleccions. Un dels aspectes més destacats d’aquest nou BOP és la resiliència del debat nacional i com la qüestió de la relació amb l’Estat continua ben viva. La dada que ho demostra és que, malgrat la repressió, l’assetjament mediàtic i la desunió sectària, l’independentisme té encara avui dia un aval del 42 %. Em sembla un tant per cent extraordinari ateses les circumstàncies, com també ho és el 8 % d’indecisos. Això vol dir que, independentment de la via que cada grup tingui per resoldre el plet, un percentatge elevadíssim de ciutadans de Catalunya vol separar-se d’Espanya. L’estabilitat del mapa polític que planteja el BOP és, en realitat, la constatació d’una estabilitat inestable. Postissa.

Cantar victòria perquè el 50 % dels enquestats es manifesta contrari a la independència no elimina el conflicte. Potser el maquilla i tranquil·litza qui voldria cobrir amb una capa de ciment la realitat. Quan es pregunta quin és el principal problema de Catalunya, “les relacions Catalunya-Espanya” és el tercer més citat (amb un 10 % de mencions), per damunt de l’atur, de la inseguretat ciutadana i de moltes altres qüestions. Al catalanisme també se’l va donar per mort en altres èpoques crítiques, especialment després del 1939, però, ves, va saber resistir i el 1976, a Sant Boi, va ressorgir amb força. A més, el BOP deixa clar que els partits dits independentistes, al marge de si un partit té més suport que un altre, conserven la seva força. Això sí, sense ampliar la base. Al contrari, segons el BOP, s’ha reduït la simpatia cap als partits independentistes, fins al punt que un 27,6 % dels votants d’ERC, un 29,6 % dels votants de Junts i un 20,7 % dels votants de la CUP declaren no sentir simpatia per cap partit polític. Aquestes dades apunten cap a un possible augment de l’abstenció per un evident desgast dels partits protagonistes del procés, però, també, perquè la insatisfacció amb la política és el segon problema (amb un 18 %) que mencionen els enquestats. Els ciutadans i els polítics —i els periodistes que els fan d’altaveu— viuen en dimensions diferents.

2. DOS BLOCS ELECTORALS. Ens neguem a acceptar-ho, si bé el fenomen és evident i granític. A Catalunya hi ha dos blocs electorals ben definits, l’espanyolista i l’independentista, que tenen una transferència de vots entre ells molt baixa o que és pràcticament inexistent. Per tant, la transferència de vots és intrablocs més que no pas interblocs. Si aquest sistema de partits dualístic es consolida, podria replicar a Catalunya el dualisme que ja existeix a Irlanda del Nord o a Bèlgica. Molts analistes esquiven la qüestió per evitar arribar a unes conclusions que, segons com, podrien ser desagradables i tirarien per terra la idea que els catalans “som un sol poble”. Ja fa temps que sabem que els orígens dels votants —la barreja o no d’arrels culturals i lingüístiques, catalanes i foranes— condicionen la seva posició respecte de la independència de Catalunya. Tanmateix, aquesta dualitat electoral és tan certa com ho és el fet que l’independentisme també es nodreix —i s’ha de nodrir encara més si vol obtenir una majoria incontestable i permanent— de votants d’orígens i llengua no catalanes. Si bé per algunes persones això és una demostració de feblesa del moviment independentista, per a d’altres, entre les quals m’incloc, és l’única opció per superar les fronteres estrictament etnolingüístiques. En el BOP que s’acaba de presentar es constata, a més, que la transferència de vot entre l’independentisme i l’espanyolisme és baixa. Tan sols un 2,7 % d’antics votants d’ERC i un 2,2 % de votants de Junts afirmen que ara votarien el PSC. La porositat entre les dues grans tendències polítiques és mínima. Tot i que la davallada de Cs ajudaria el PP a recuperar-se, per bé que no sé si tant com augura el BOP, els socialistes, que tenen un electorat força fidel, són els que més es beneficiaran de la transferència del vot espanyolista: rebria un 9,5 % d’antics votants de Cs, un 5,6 % del PP, un 5,1 % dels Comuns i un 2,8 % de Vox.

Si el 2017 el vot espanyolista va concentrar-se en Cs, al marge de consideracions ideològiques, ara s’aixoplugarà sota el paraigua del PSC també sense cap escrúpol ideològic. L’escudella ideològica barrejada enforteix l’espanyolisme. L’independentisme, en canvi, la refusa perquè amb l’excusa del purisme ideològic posa barreres a la unitat. Els socialistes, a més, també es beneficiarien d’un 18 % de vots recuperats de l’abstenció. L’espanyolisme està mobilitzat i se sent victoriós, mentre que l’independentisme no ha digerit gens bé tot el que ha passat després del 2017. La frustració impacta sobre la intenció de vot, però els partits independentistes s’alimenten de vots independentistes i no pas d’un electorat nou. D’entre els anteriors votants d’ERC, un 4,9 % declara que ara votaria Junts i un 2,5 % a la CUP. D’entre els votants de Junts, un 5,6 % es decanta per votar ERC i un altre 5,6 % a la CUP. Finalment, un 6,5 % dels votants de la CUP del 14-F ara votaria ERC i un 2,2 % es decantaria per Junts. Vots que van i venen i es neutralitzen, per bé que pel camí se’n poden perdre cap a l’abstenció. Aquest ball de xifres mostra la impermeabilitat entre l’espanyolisme i l’independentisme, si no és que s’abandona, com passa amb alguns votants d’ERC, allò que defineix cada espai polític. Estar mig embarassat és impossible. O s’està embarassada o no se n’està, com s’és unionista o bé independentista. No es pot ser les dues coses a la vegada. 

3. UNA OPA HOSTIL. Una de les dades més significatives d’aquesta tercera i última onada del BOP d’enguany és la constatació que el 42 % (quina coincidència, oi?) dels votants d’ERC no són independentistes. Tenint en compte que la mostra no preveu que els republicans augmentin el suport electoral que tenen ara, encara que puguin mantenir la segona la posició al Parlament, és realment xocant que només un 58,2 % dels votants d’ERC responguin “un estat independent” a la pregunta “com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”. Esquerra avança com els crancs. No fa gaire més de trenta anys que Enric Company titulava la seva cònica del 21 de novembre de 1989 per a El País amb una afirmació contundent: “Independentistas radicales se hacen con el control de Esquerra Republicana”. Aquests “radicals” eren Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, dos dirigents històrics de l’esquerra independentista. Oriol Junqueras, que va trigar anys a afiliar-se a ERC, va fer-ho el 2010 i va anunciar-ho amb un article breu, més emocional que polític, publicat a El Punt el dia de Nadal. Junqueras ja era eurodiputat en nom dels republicans i va fer el pas perquè en aquells moments ERC patia els efectes d’una ressaca catastròfica arran del fracàs del tripartit presidit per José Montilla. Va ser precisament llavors quan Junqueras va veure l’oportunitat que el portaria a desfer-se de les escorrialles d’una direcció republicana en crisi. Va ser arribar i moldre.

Junqueras fa ara més cara de Joan Hortalà, el dirigent d’ERC que van derrotar Colom i Carod-Rovira, que no pas de Francesc Macià. Junqueras està revertint la trajectòria independentista de les últimes tres dècades d’ERC amb l’aposta per apuntalar l’esquerra espanyola i pactar amb el PSOE solucions unilaterals, en clau regeneracionista espanyola més que no pas independentista. Això és el que ha fet amb la pretesa millora del Codi Penal, l’únic objectiu de la qual és posar fi a una anomalia anomenada Carles Puigdemont i laminar el dret de protesta. L’obstinació dels republicans de combatre Junts per Catalunya, com també a l’inrevés, de Junts contra Esquerra, provoca que augmenti el desencís dels votants independentistes i afebleix el moviment d’emancipació nacional. La majoria dels mitjans han destacat amb una alegria gens dissimulada que Junts perdria suport electoral. Dono per bo que tal vegada serà així. Això no obstant, també és cert que el 88,8 % dels votants de Junts són declaradament independentistes. Això hauria de fer reflexionar els dirigents de Junts sobre com aprofitar l’oportunitat de convertir-se en el partit de referència de l’independentisme i com actuar per plantejar una veritable OPA hostil a les bases electorals republicanes que volen la independència i que discrepen de l’ajornament sine die que ha decretat l’actual direcció d’ERC. Només cal que Borràs i Turull posin ordre —molt d’ordre, diria jo— intern i es deixin de tanta batalleta per fer creïble i coherent —molt coherent— l’estratègia de resistència amb la qual culminar allò que una majoria de catalans volia l’octubre del 2017. 

Publicat a elnacional.cat, 14/11/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.