Junts, els lloguers, i la política parlamentària

Des de l’escó 33 El recurs fàcil per a qui no entén la política és analitzar-ho tot en clau ideològica, o estètica, que n’és la simplificació més basta. En un Congrés gairebé bipartidista, en el qual les majories només es poden articular al voltant del PSOE o del PP, és normal que en unes votacions puguis coincidir amb un o amb l’altre cap de colla. No crec que el PNB s’hagi transformat en un partit d’esquerra pel fet d’estar aliat amb el PSOE, ni Junts és des de la setmana passada el partit de dreta que anhelen els articulistes i … Continua la lectura de Junts, els lloguers, i la política parlamentària

Resposta a David Miró

Des de l’escó 33 Avui, diada de la marededeu d’agost, @David Miró ens ofereix un article al @DiariAra amb la intenció de comentar la meva piulada sobre l’editorial que va publicar el seu diari, segurament escrit per ell mateix, fa uns dies. Li agreixo i li aclareixo algunes coses que crec que no ha entès. Primer, però, faig un aclariment. Miró diu que en el congrés d’@Esquerra_ERC del mes de novembre només es debatrà sobre el lideratge. A la llum que els republicans es van dividir gairebé per la meitat quan van decidir si calia investir president @salvadorilla i que … Continua la lectura de Resposta a David Miró

Per què s’ha acabat l’etapa de l’exili?

Des de l’escó 33 Arran de la carta feta pública pel president Carles Puigdemont dissabte passat, les interpretacions han estat múltiples, i sovint esbiaixades o exagerades. El debat polític a Catalunya —i no cal dir a Espanya— cada vegada és més prim. Tot és partidisme i distorsió de la imatge de l’altre. Es practica una alteritat perversa. Poques vegades un està preparat per admetre que l’oponent diu i argumenta una posició que tu, t’agradi o no, no tens dret a afirmar que no és la seva ni hauries de gosar estrafer-la. És amb aquest ànim que em disposo a comentar … Continua la lectura de Per què s’ha acabat l’etapa de l’exili?

Una nit electoral agredolça

Una anàlisi d’urgència dels resultats electorals del 12-M Com vam arribar a les eleccions d’ahir que han propiciat la pèrdua de la majoria independentista al Parlament? Passar del 52% al 43% no és poca cosa. La responsabilitat de convocar eleccions va ser tan sols d’Esquerra, que em fa l’efecte que no va calcular bé què hi podria perdre. Ara ja sabem que ha perdut un president, que, amb quaranta-dos anys, diu que es retira de la primera línia. De fet, el president Aragonès va començar a cavar la seva tomba el dia que no va saber copsar els efectes que … Continua la lectura de Una nit electoral agredolça

Moure els escèptics, neutralitzar els rebentaires

La campanya electoral és estranya. En realitat tens poca sensació que els electors estiguin gaire interessats en el que passa. Com que formo part de la candidatura de Junts, sí que puc afirmar que l’entorn està molt mobilitzat, entre altres coses perquè no és gens fàcil aconseguir traslladar un munt d’autocars des dels diversos indrets de Catalunya a Argelers per fer costat al candidat, el president Carles Puigdemont. La intenció és que aquest entusiasme de les persones que fan l’esforç de traslladar-se a la Catalunya Nord després es multipliqui amb un boca-orella tan ampli com sigui possible.  Convèncer els crítics, … Continua la lectura de Moure els escèptics, neutralitzar els rebentaires

A reveure

Léalo en español Aquest és el darrer article que escric en aquest mitjà. La raó és, com ja és sabut, que he decidit acceptar la invitació del president Puigdemont per acompanyar-lo en la candidatura àmplia ideològicament i independentista que es presentarà a les eleccions del 12 de maig. Per tant, com és preceptiu, encara que aquest sigui un mitjà de comunicació privat, he de deixar d’escriure. No puc ser art i part. Vull dir que he traspassat la línia del mer comentarista de la política per esdevenir-ne, almenys en part, protagonista. Abans de continuar, deixin-me que agraeixi a l’editor-director d’aquest diari, José … Continua la lectura de A reveure

Puigdemont, el passat que no passa

Léalo en español “El passat que no passa” és una expressió utilitzada per l’historiador italià Benedetto Croce. Significa que el passat no es mor mai, ni tan sols en el present. Sempre hi és, perquè forma part de l’estructura de totes les societats. No hi ha pobles sense història. En tot cas, hi ha pobles als quals se’ls nega la història. Així doncs, segons Croce, la història deixa de ser una simple explicació de fets del passat per esdevenir història contemporània, allò que té lloc avui amb arrels en el passat. Com escrivia fa uns dies David Carabén, parlant de Messi, com … Continua la lectura de Puigdemont, el passat que no passa

Eleccions i candidatures…

Léalo en español Finalment, el 12 de maig se celebraran les eleccions autonòmiques. Una mica tard, per al meu gust, perquè l’actual govern estava tocat de mort des del dia que Junts va decidir abandonar-lo, l’octubre de 2022, per discrepàncies amb l’actual titular de la presidència. S’han perdut gairebé dos anys, durant els quals Esquerra només ha volgut consolidar-se com a partit dominant. No estic gaire segur que ho hagi aconseguit. Si ho mirem per la banda de les esquerres, amb les quals els agrada de mesurar les pròpies forces els republicans, és evident que el PSC s’ha recuperat gràcies … Continua la lectura de Eleccions i candidatures…

L’amnistia, finalment

Léalo en español Que Junts s’acabaria imposant al PSOE i a Esquerra, si no estava cantat, li faltava poc. A Pedro Sánchez, que fins ara havia tingut molta sort, se li han anat complicant les coses des de la investidura. Les presses d’Esquerra són més que sospitoses, sobretot a la llum del resultat final del “no” de Junts a la primera proposta d’amnistia. Després de l’acord de dijous passat, qui pot negar que Junts va fer bé de paralitzar la tramitació d’una llei d’amnistia que no proporcionava totes les garanties? Que el projecte de llei estigui avui més blindat no … Continua la lectura de L’amnistia, finalment

El colpisme, com si fos ahir

Léalo en español Han transcorregut més de quatre dècades des del 23-F de 1981 i sembla com si fos ahir. No és que el temps s’hagi aturat, perquè en aquests anys han passat moltes coses, i algunes de ben grans. Per començar, hi ha hagut un canvi molt reconfortant, almenys per als que som republicans de veritat. El rei emèrit Joan Carles és avui un pària. Viu fugat de la Hisenda espanyola a Abu Dhabi, una d’aquelles monarquies absolutes i corruptes que van engreixar-li el compte corrent, per intentar salvar la monarquia espanyola, que viu una decadència absoluta. No se’n surt gaire, perquè … Continua la lectura de El colpisme, com si fos ahir