La comèdia de la unitat

Léalo en español Acabem amb la ficció de la unitat política, electoral, estratègica o com n’hi vulgui dir entre ERC i Junts per Catalunya. L’independentisme no necessita cap altra unitat que la unitat popular. A més, la via de l’acord entre els dos grans partits independentistes s’ha exposat i defensat a tort i a dret i no ha fructificat. Junts pel Sí va ser una fórmula tan efímera com la proclamació de la República catalana el 27-O. A les eleccions del 21-D, ERC es va enfrontar a una nova formació, Junts per Catalunya, que li disputava l’espai ideològic i l’independentisme. … Continua la lectura de La comèdia de la unitat

El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

Llepar-se les ferides

Quan s’albira el final del túnel després de molts dies de confinament i de desconcert, em sorprèn constatar que l’independentisme partidista torni a debatre el de sempre, com si res no hagués passat. Tenen raó els que descriuen la situació com una mena de bucle melancòlic que, a més, va acompanyat d’un munt de retrets i deslleialtats. La realitat és que tenim l’autonomia devastada, sota mínims, que ni tan sols s’assembla a l’autogovern de què es disposava abans que les urgències del tripartit ens aboquessin a la fracassada reforma estatutària del 2006. El fracàs d’aquella reforma, que va avalar el … Continua la lectura de Llepar-se les ferides

No és això, Joan, no és això

Léalo en español Des que s’ha jubilat, Joan Tardà està més actiu que mai. En comptes de jugar a la petanca o a la botifarra, es dedica a escriure piulades i articles amb els quals dispara contra tot déu. Sort que diuen que el “junquerisme” és amor! Un amor ben singular, perquè estrafà la veu i el capteniment quan s’adreça als altres independentistes. El “junquerisme” no és res, almenys de moment, perquè el que té de semblant amb el “pujolisme” és el victimisme, les males pràctiques, les persecucions, les exclusions, els xecs de sota mà, el doble llenguatge i ara, … Continua la lectura de No és això, Joan, no és això

Que duri el ‘jet lag’

Léalo en español No m’agrada el futur que auguren els gurus per a després del confinament mundial. M’aterra l’onada de conservadorisme que escampen intel·lectuals i polítics que, suposadament, tothom considera d’esquerra. No m’hauria de sorprendre, perquè la vella —i envellida— esquerra que encara té com a referent el món del segle XIX, no és que no hagi sabut encarar la transformació del capitalisme, és que en molts casos s’ha convertit en el gestor matusser de les desigualtats amb tota mena de maquillatges i la complicitat d’un sindicalisme sense nervi, insensible al dolor social. Però ara, a més, aquesta vella esquerra … Continua la lectura de Que duri el ‘jet lag’

Obituari de Lluís Juste de Nin

Léalo en español Et ploro, Lluís. Només fa dues setmanes —enmig del confinament— que et vaig demanar si em podies fer un favor. Em vas dir que sí sense pensar-t’hi i vas complir l’encàrrec amb la jovialitat marca de la casa. Abans de conèixer-te vaig conèixer la teva filla, la Tània, l’avui escriptora Tània Juste, quan ella era alumna de l’Escola Isabel de Villena i jo un jove professor acabat de llicenciar. Quins anys! Després va arribar l’amistat amb tu i la Neus, la teva companya, amb qui estaves ajustat com un guant a una mà, i amb la resta … Continua la lectura de Obituari de Lluís Juste de Nin

Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

Léalo en español Amb poques hores de diferència, com si el destí volgués unir-los, s’han mort dos homes lligats al comunisme hispànic. Un era artista i va morir la matinada del 15 de maig, l’altre era un polític i va morir l’endemà dissabte. Tots dos encarnaven la figura del militant polític, del compromís amb uns ideals. Eren el pintor valencià Joan Genovés i el polític andalús Julio Anguita. Havien estat noms de pes en el que podríem anomenar hegemonia cultural comunista de finals del franquisme i els primers anys de la transició. Pertanyien a la generació que a poc a poc es … Continua la lectura de Genovés i Anguita: cultura i política comunistes

Badalona com a metàfora

Láelo en español Per què Miquel Iceta és més catalanista que no ho pugui ser Xavier García Albiol? Per què Eva Granados és menys unionista i espanyolista que no pugui ser-ho Inés Arrimadas? Si jo fes aquestes preguntes en veu alta, per exemple, en una tertúlia on hi hagués majoria del que abans es coneixia com a tercera via, l’escàndol seria majúscul. M’acusarien d’insensat, de provocador, de voler trencar la sacrosanta —i idealitzada— llegenda que som un sol poble. A Catalunya no tothom disposa dels drets fonamentals per sentir-se lliure. És una evidència que a la presó o a l’exili en aquests … Continua la lectura de Badalona com a metàfora

Les mentides de la política

Léalo en español En política no hi ha mentides piadoses. La mentida és, en general, una asserció completament falsa, feta a consciència, contra la veritat. La mentida piadosa, tot i ser també una afirmació falsa, té una intencionalitat benvolent. L’objectiu de qui llança una mentida, segons es veu, és fer més digerible una veritat. Davant un confessor, em diuen els que es confessen amb regularitat, la penitència és diferent si el pecat és venial o mortal, piadós o malintencionat. Per mi, la mentida és sempre mentida, fins i tot quan s’obvia la veritat amb el silenci o amb l’ocultació de … Continua la lectura de Les mentides de la política

L’autoinculpació

Léalo en español Després que no es digui que no ho va advertir ningú. El naufragi de la democràcia a Espanya fa temps que va començar. Si més no des del 20 de setembre del 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar en diverses seus de la Generalitat i l’Estat es va adonar que el procés secessionista podia ser imparable si sostenia el suport popular. Ara estem amb l’aigua al coll. A l’establishment espanyol, que inclou l’esquerra avui al capdavant del govern, li ha calgut aplicar la repressió a tot gas per escapçar l’intent més seriós de Catalunya de separar-se … Continua la lectura de L’autoinculpació