Infants sense sostre

Des de l’escó 33 El debat sobre l’habitatge a Catalunya fa temps que s’ha desplaçat del terreny de les solucions al de les coartades. Tothom reconeix que hi ha una emergència, però pocs estan disposats a assumir les conseqüències polítiques d’afrontar-la. Mentrestant, la precarietat residencial avança i els seus efectes més devastadors es fan visibles allà on gairebé ningú no presta atenció: a l’escola. Quan una família viu sota l’amenaça d’un desnonament, l’escolarització dels infants deixa de ser un procés estable. No tan sols perquè canvia el domicili o el centre educatiu, sinó perquè es trenca la seguretat mínima sobre la … Continua la lectura de Infants sense sostre

La conjura dels venedors de fum

Des de l’escó 33 Els mitjans de comunicació oficialistes prediquen que s’ha arribat a un acord de finançament “històric”. Aturem-nos-hi perquè, amb els governs espanyols, i, especialment, amb el PSOE, la palla sempre va cara. Cal començar per explicar la primera veritat incòmoda: no hi ha hagut cap acord entre Catalunya i l’Estat. L’acord és estrictament entre el PSOE i ERC, amb el Govern Illa actuant com a observador i posicionant-se políticament a la banda del PSOE. Aquest detall, que els partits interessats han intentat presentar com una formalitat, és en realitat el nucli del problema. Un finançament de país no … Continua la lectura de La conjura dels venedors de fum

Si no pensem la nació, la perdrem

Des de l’escó 33 El 2026 no pot ser un any de dubtes, sinó de prendre decisions. El que s’ha esgotat el 2025 no és tan sols un cicle polític, sinó una manera d’esquivar els debats de fons confiant que el temps els resoldria sol. No ho ha fet. Al contrari: els ha radicalitzat. Entrar al 2026 vol dir assumir que la política catalana ja no pot permetre’s ni l’ambigüitat calculada ni la rendició intel·lectual. Hi ha reptes que no admeten ajornaments, i el principal és aquest: qui pensa la nació, i amb quins valors. El creixement de l’extrema dreta a Catalunya no és … Continua la lectura de Si no pensem la nació, la perdrem

“A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

L’historiador i diputat de Junts representa el sector esquerrà del partit de Puigdemont, que s’ha reordenat Vicenç PagèsFotos: Carlos Bagliett Agustí Colomines (Barcelona, 1957) és historiador i professor a la Universitat de Barcelona. Des d’aquesta legislatura, ocupa un escó al Parlament de Catalunya en representació de Junts per Catalunya. Tot i no ser militant del partit de Carles Puigdemont, Colomines es reivindica com a membre del sector d’esquerra de l’espai puigdemontista. De fet, en les darreres setmanes, aquest espai s’ha reordenat amb la fusió de dos partits: Acció per la República i Moviment d’Esquerres (una escissió del PSC) per donar lloc a MEScat-Independentistes d’Esquerra (MEScat-IE). En aquesta entrevista, qui fou director … Continua la lectura de “A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

Orriols, el Rufián de la dreta

Des de l’escó 33 Hi ha lectures que, sota una aparença de rigor acadèmic, distorsionen la realitat política. Com els miralls deformants dels parcs d’atraccions, la intenció no és comprendre, sinó fer entrar el clau per la cabota. L’article que va publicar recentment el professor Asbel Bohigues a The Conversation sobre l’ascens d’Aliança Catalana encerta a identificar un fenomen preocupant —l’aparició d’una força d’extrema dreta independentista—, però l’insereix en un marc analític que confon símptomes amb causes i, sobretot, que no ofereix cap alternativa real. Analitzar una crisi sense proposar sortides és condemnar-nos a la paràlisi. I això és precisament el que no … Continua la lectura de Orriols, el Rufián de la dreta

L’estabilitat de la paràlisi

Des de l’escó 33 El debat d’orientació política d’enguany ha deixat una imatge nítida del moment polític que viu Catalunya. Salvador Illa va arribar al faristol amb la tranquil·litat d’un president que confia plenament en els seus socis. Va parlar amb la seguretat d’algú que sap que ni Esquerra ni els Comuns li faran ombra, ni a la cambra ni al carrer. Però aquesta confiança, que pot semblar fortalesa, és en realitat un reflex de debilitat institucional. Illa governa perquè els seus socis —Esquerra i els Comuns— no s’atreveixen a forçar una crisi, però també perquè el país sembla resignat … Continua la lectura de L’estabilitat de la paràlisi

Omplir el buit

Des de l’escó 33 Comença un nou curs polític a Catalunya i ho fa, com des de fa massa anys, amb la sensació que avancem com els crancs: cap enrere. Dilluns passat, Gonzalo Boye advertia que l’extrema dreta no puja per la solidesa del seu projecte —dèbil, enganyós i contradictori—, sinó per la incapacitat dels partits democràtics d’oferir respostes duradores als problemes reals de la ciutadania. Té raó. Som en un moment de cruïlla. La legislatura catalana està estancada, l’autogovern, en mans del PSC i de la coalició de la investidura amb els Comuns i ERC, és cada vegada més … Continua la lectura de Omplir el buit

L’any de la inestabilitat permanent

Des de l’escó 33 Tanquem el curs polític amb una certesa incòmoda: vivim atrapats en una inestabilitat permanent. No és només un problema català, espanyol o europeu: és global. El món s’alimenta d’un caos fet de guerres, populismes, desgovern, corrupció i emergència climàtica. La violència i la desigualtat creixen, mentre un individualisme ferotge mina la cohesió social. Fem-ne la radiografia. La inestabilitat internacional ha estat descomunal aquest any. La guerra d’Ucraïna s’ha cronificat i desgasta una Unió Europea sense rumb, que resol la seva impotència amb un rearmament forçat i tardà. Els Estats Units, en plena era trumpista, basculen entre el … Continua la lectura de L’any de la inestabilitat permanent

El compte pendent

Des de l’escó 33 La reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat sobre el finançament ha tornat a posar damunt la taula el vell compte pendent entre Catalunya i l’Estat. El balanç torna a ser negatiu. Ni el “finançament singular” pactat entre ERC i el PSOE per garantir la investidura de Salvador Illa s’ha concretat, ni sembla que no s’hagi de concretar en res en un futur immediat. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que també és candidata a presidir la Junta d’Andalusia, ja havia avisat dies abans que “no es pot fer un sistema per a una sola comunitat autònoma”. El … Continua la lectura de El compte pendent

No era el procés, era Catalunya

Des de l’escó 33 L’unionisme ha repetit durant anys que la resposta de l’estat al referèndum de l’1 d’Octubre havia estat una reacció puntual, proporcionada, dirigida tan sols contra una desobediència constitucional greu de l’independentisme. Que la repressió era una conseqüència de la “rebel·lia” sobiranista, i no un projecte de l’estat per destruir tot el catalanisme, independentista o no. Però el que hem vist després desmenteix aquest relat. Perquè la resposta no s’ha limitat al “càstig”: ha estat una ofensiva sostinguda per desactivar Catalunya com a subjecte polític, institucional i cultural. No era el procés. Era —i és— Catalunya. Sempre ha … Continua la lectura de No era el procés, era Catalunya