Els homenots (i dues dones) d’Oriol Pi de Cabanyes

Presentació d’Estels que encara fan llum (Pòrtic), d’Oriol Pi de Cabanyes. Al Foment Vilanoví, 18/06/2021 En el temps de la Grècia romana, l’historiador i assagista Plutarc defensava que la “singularitat humana és el motor de la vida i també de la història”. D’aquí en va sortir les Vides paral·leles que, segons Carles Riba, “[era] el testament espiritual de l’antiguitat clàssica.” La seva galeria d’herois, de grans exemples, ho eren perquè eren caràcters plenament responsables d’ells mateixos. I tot això estava escrit amb intenció  didàctica més que històrica. Plutarc tria les biografies que ofereixen grans exemples, a fi de moure, per l’adhesió de la intel·ligència, la possibilitat … Continua la lectura de Els homenots (i dues dones) d’Oriol Pi de Cabanyes

Vicente Rojo, punt de sutura

Recordo els rectangles enllaçats, ribetejats d’un fil blau de diversos gruixos que il·lustraven la coberta de Cien años de soledad, la celebrada novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) editada el 1967 per l’Editorial Sudamericana. Quan vaig comprar aquest llibre, devia ser cap al 1975, no sabia qui era l’il·lustrador d’aquella coberta màgica (dins dels rectangles hi havia calaveres, campanes, sols, llunes i flors, entre altres motius). Amb el anys vaig saber que aquella portada havia estat dissenyada per Vicente Rojo Almazán, l’il·lustrador i pintor i escultor abstracte catalano-mexicà, nascut a Barcelona el 15 de març de 1932 i mort a la Ciutat … Continua la lectura de Vicente Rojo, punt de sutura