Vicente Rojo, punt de sutura

Locució de l’article: Carme Canet

Recordo els rectangles enllaçats, ribetejats d’un fil blau de diversos gruixos que il·lustraven la coberta de Cien años de soledad, la celebrada novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) editada el 1967 per l’Editorial Sudamericana. Quan vaig comprar aquest llibre, devia ser cap al 1975, no sabia qui era l’il·lustrador d’aquella coberta màgica (dins dels rectangles hi havia calaveres, campanes, sols, llunes i flors, entre altres motius). Amb el anys vaig saber que aquella portada havia estat dissenyada per Vicente Rojo Almazán, l’il·lustrador i pintor i escultor abstracte catalano-mexicà, nascut a Barcelona el 15 de març de 1932 i mort a la Ciutat de Mèxic el passat 17 de març. Havia format part del moviment artístic Ruptura i fou un dels fundadors, l’any 1960, de les Ediciones Era (acrònim format per les inicials dels cognoms dels socis: Espresate, Rojo i Azorín) que editarien els principals autors mexicans contemporanis: Elena Poniatowska, Carlos Monsiváis, José Emilio Pacheco, Carlos Fuentes, Octavio Paz o Juan Rulfo, per citar-ne alguns. Mentre va estar vinculat a l’editorial, Rojo fou el dissenyador de la tripa i de les cobertes dels llibres: «Que se note el diseñador, y que los textos se subordinen», es veu que propugnava segons la versió de Monsiváis.

Vicente Rojo | © Marco Arturo García Campos

Quan vaig comprar la novel·la de García Márquez a la llibreria del Drugstore del passeig de Gràcia, on fins fa poc hi havia el Bulevard Rosa, tot això no ho sabia. Jo era un jove atribolat que buscava saber coses i em sentia atret per la literatura i la història. Volia aprehendre el significat del que m’envoltava, però volia ser, sobretot, editor. He crescut a les llibreries. I tot i així, en aquell temps no coneixia —ignorava tantes coses!—que l’Editorial Sudamericana estigués dirigida per Antoni López Llausàs (1888-1979), fundador, el 1924, de la Llibreria Catalònia, que el 1939 s’exilià a l’Argentina. I no tenia ni idea que Joaquín Maurín, el dirigent del POUM de qui estic preparant una biografia, esdevindria delegat a Nova York d’aquesta editorial, si bé per poc temps, gràcies a les gestions de Xavier Serra, el propietari més aviat franquista de la marca de perfums Dana. A més, també desconeixia que la mítica Editorial Sudamericana, avui integrada a Penguin Random House, hagués estat fundada, entre altres lletraferits destacats, per Victoria Ocampo (1890-1979), l’escriptora, editora i mecenes que es convertia en una de les meves obsessions literàries des que vaig descobrir la seva voluminosa autobiografia a la biblioteca de la Universitat de Colchester, al Regne Unit.

Tot i que érem molt joves, llavors festejava amb Anna Ribas i Seix (1958), filla de l’arquitecte i urbanista Manuel Ribas i Piera (1925-2013). Un parell d’anys més tard d’haver gaudit de la història de la família Buendía a la imaginària ciutat de Macondo, que és la trama de Cien años de soledad, i mentre em recuperava d’un greu accident de cotxe, una altra família excepcional, la dels Ribas Seix, va acollir-me molt generosament a casa seva perquè me’n recuperés. Al pis del carrer de Ballester, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, m’hi devia passar ben bé un any, envoltat de llibres per tot arreu, molts dels quals corresponien al segell de l’Editorial Seix-Barral, propietat, en part, de la família. Un dia vaig agafar un llibre d’una de les prestatgeries perquè em va cridar l’atenció el títol: ¡Alerta los pueblos!. Era un estudi polític i militar del període final de la guerra espanyola escrit pel general Vicente Rojo Lluch (1894-1966), l’ex cap de l’Estat Major Central de l’Exèrcit de la República, i publicat el mateix 1939 a Buenos Aires. Sempre he dit que la lectura d’aquell llibre, que jo vaig llegir en la versió de 1974 publicada per Ariel, va fer que em decantés per estudiar història en comptes de literatura. Devia fer una bona elecció atès que amb el temps he pogut omplir la ignorància històrica que m’impedia de saber que aquest general era l’oncle del pintor. A més, la política es val més de la història que de la literatura si es vol que sigui eficaç.

Vol nocturn II Sèrie Passeig de Sant Joan, de Vicente Rojo

Explico tot això perquè un bon dia tot va començar a prendre sentit. Com un trencaclosques, la meva vida es va recompondre com si hi estigués predestinat. Retalls de vida, com aquelles Retahílas novel·lades per Carmen Martín Gaite amb forma de monòlegs, que permeten donar sentit al temps i als espais viscuts. Un cop vaig acabar la llicenciatura, l’any 1984, vaig entrar a treballar a l’Escola Isabel de Villena per substituir a Andreu Mayayo (1959), que havia obtingut una beca de formació del professorat per integrar-se a la Universitat de Barcelona. En aquella escola, dirigida per la pedagoga i traductora Carme Serrallonga (1909-1997) i que en aquella època ja estava ubicada a Esplugues de Llobregat, per damunt de l’Hospital de Sant Joan de Déu, també hi feia classes una madrilenya que enganyava tothom perquè parlava un català sense accent de cap mena i amb molta pulcritud. Era la professora de Ciències Naturals. Me’n vaig enamorar i amb els anys m’hi vaig casar. Però abans d’arribar aquí, primer vaig haver de conèixer la seva família perquè, malgrat ser de filiació republicana, els seus pares —més el pare que la mare, tot sigui dit— eren força tradicionals. Aquella professora de ciències, geòloga, d’uns ulls verds cristal·lins vivíssims, baixeta i amb un posat una mica afrancesat, tot i que havia estudiat a l’escola italiana, era la neta del general Vicente Rojo, qui a la vegada era l’oncle de l’il·lustrador del llibre de Gabriel García Mázquez. Ella és l’Ángeles Rojo Domínguez (1954) i em va ensenyar a llegir literatura. Les dones de la meva generació ja llegien més que el homes. Jo vaig dedicar-li un poemari amb un títol ben explícit: Poemes de la neta del general (Germania, 1993).

Claustre de professors de l’Escola Isabel de Villena. L’Ángeles Rojo és la segona, d’esquerra a dreta, de la fila de dalt. Servidor és el primer, de dreta a esquerra, de la fila dels ajupits

A més de l’Ángeles, a Barcelona també hi vivia Teresa Rojo Almazán (1924), la tía Pitusa, i els seus nebots, fills d’una altra germana de l’il·lustrador i pintor, la Maruja, que va morir a principis dels anys 80. Era la branca catalana dels Rojo, residents al passatge d’Alió de Barcelona, a prop del passeig de Sant Joan. En parla en algun dels seus llibres l’escriptor Enrique Vila-Matas (1948), que esdevindria bon amic de Vicente. La tía Pitusa vivia, però, en una urbanització a Corbera de Llobregat, en una casa de fusta, com si es tractés d’una construcció helvètica, envoltada de bosc. Era un recer de pau que els estius acollia el germà mexicà, que s’hi instal·lava amb la seva dona, Albita (i no Blanca, com es deia a l’obituari de La Vanguardia) Cama, també filla d’exiliats, i que va morir el 2003. En aquella casa de fusta de Les Cases Pairals-Can Montmany de Corbera, vaig conèixer el pintor. Era un home reservadíssim, més tímid que sever, que es passava hores tancat en una de les estances per pintar o per llegir. No parlava català però l’entenia perfectament. Al capdavall s’havia traslladat a Mèxic el 1949, quan ja era un adolescent, a petició del seu pare, Francisco Rojo Lluch (1891), un enginyer, militant del PSUC, que es va exiliar tot sol a bord del vaixell Ipamena. La tía Pitusa ho ha explicat en una mena d’autobiografia inèdita que he tingut el privilegi de llegir.

Vicente Rojo al seu estudi

Un dia, en Vicente i l’Albita van decidir llogar un petit estudi al carrer d’En Roca, un carreró estret perpendicular a Cardenal Casañas i Portaferissa. En el mateix bloc hi havia viscut jo uns anys abans, a l’àtic minúscul del meu germà Lluís (1956). Després els Rojo-Cama van comprar un pis al carrer de Petritxol. Es pot creure en la casualitat, però la vida és nòmada i va i ve com vol, saturant la realitat de coincidències, com una invitació a ocupar-nos de les coses que tenim una mínima esperança de poder arribar a entendre. Els anys han ordenat les vivències aïllades d’antany. No puc dir que freqüentés Vicente Rojo durant molt de temps. El 1995 l’Ángeles i jo ens vam separar i vaig perdre aquell contacte familiar. Però sempre que exposava a Barcelona em convidava a la inauguració i m’hi sentia molt a gust observant els quadres de la sèrie México bajo la lluvia, una versió de les qual penja al menjador de casa l’Ángeles, o els més recents de la sèrie Paseo de San Juan. Va ser el regal de noces d’un artista brillant, que també era un intel·lectual i bon escriptor, com és evident al text autobiogràfic inclòs a Puntos suspensivos (2010), un volum que aplega una amplia selecció de la seva obra plàstica, o bé a Diario abierto (2013), on Rojo narra breument las seva història, enumera de manera íntima creences, predileccions i amistats admirades.

Els dos Vicente Rojo, oncle i nebot, han esdevingut un punt de sutura vital per a mi que s’hauria quedat només en un exercici intel·lectual si no hagués conegut l’Ángeles, la neta del general i mare del meu fill Gabriel (1988), hereu involuntari de la memòria familiar materna. Ningú no tria néixer ni en quin ambient fer-ho. L’atzar decideix. Ara, també és cert que “sense cor l’intel·lecte és pobresa”, com escrigué Mark Twain, i que tot allò que hem après als llibres, als museus, als teatres o a les sales de cinema pren una dimensió realment humana quan som a prop de la vivència. Per això em fa ràbia haver extraviat l’exemplar de Cien años de soledad, que és com una metàfora de moltes altres pèrdues. A Vicente Rojo, ara ja absent, li dono les gràcies per ser-hi. Als Rojo, en general.

Publicat a Núvol, 21/03/2021

2 respostes a “Vicente Rojo, punt de sutura

  1. Agustí Colomines,
    (de memòria) En Francesc Vicens diu que la coberta i el disseny de Nous Horitzons és de Vicente Rojo..
    D’on has tret que Xavier Serra, el de ‘Tabú’, era més aviat franquista ?
    Francesc Roca

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.