Eleccions? No, gràcies!

Léalo en español Espanya ja té president, que és el mateix que va sortir de l’Hospital de Sant Pau protegit per un guardaespatlles que brandava un subfusell. No fa tant, tot just era el 21 d’octubre de l’any que acaba de passar. Era quan el PSOE escampava tantes mentides sobre Catalunya com el PP, Cs i Vox. El PSOE ha fet créixer la ultradreta franquista a Espanya, tant com el PSC va alimentar el creixement de Cs a Catalunya. Fa tres mesos, segons els mitjans privats i públics espanyols (vejam si cessen aviat Enric Hernàndez, no?), era més perillós passejar … Continua la lectura de Eleccions? No, gràcies!

La síndrome ERC

Léalo en español El matí de l’11 de maig del 2006, el MHP Pasqual Maragall va notificar que expulsava ERC del tripartit. Va ser un xoc. El Pacte del Tinell amb ERC havia durat dos anys i mig. La raó de la crisi governamental era l’aprovació de l’Estatut i el pacte bilateral Mas-Rodríguez Zapatero. Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors màxim responsable d’ERC, va atribuir l’expulsió del Govern del seu partit a la submissió del PSC a Madrid i va aprofitar l’ocasió per fer una crida a votar no al referèndum. Van sortir del Govern els sis consellers d’ERC i també tots els directors generals … Continua la lectura de La síndrome ERC

Investir el carceller

Léalo en español Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui … Continua la lectura de Investir el carceller

El 2020 no serà feliç

Léalo en español S’acaba el 2019. Un any de commemoracions i d’antagonismes aguts. De malestar global. La història de la humanitat és, per damunt de tot, la història del conflicte, de la pugna social. Entre el 1919 i el 1939, Europa va quedar atrapada en un parèntesi de vint anys en què els extrems van apoderar-se dels governs i dels carrers. L’era dels extrems, en una feliç descripció d’aquell moment feta per l’historiador Eric J. Hobsbawm —ell mateix adherit a una d’aquestes ideologies extremes, el comunisme—, a Espanya va acabar, justament, el 1939 amb la victòria dels partidaris del cop d’estat … Continua la lectura de El 2020 no serà feliç

Oh! Europa

Léalo en español L’estat a Espanya és una finca de nacionalistes. Els estats europeus anteriors al 1945 estaven dominats, també, per nacionalistes. Els estats nació sorgits de la caiguda dels imperis es van forjar mitjançant la difusió d’un nacionalisme agressiu la culminació del qual van ser les cambres de gas alemanyes. Europa té una història negra, negríssima, que connecta amb el mite grec sobre el rapte i la violació de la deessa que dona nom al continent. Hi ha hagut guerres i enfrontaments de tota mena. L’Holocaust i la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial van propiciar que els … Continua la lectura de Oh! Europa

(in)justícia

Léalo en español El Tribunal de Luxemburg ha de sentenciar avui el cas d’Oriol Junqueras, que establirà jurisprudència per a Carles Puigdemont i Toni Comín i també per a Clara Ponsatí, si és que finalment esdevé eurodiputada. No sé què passarà, però si, com diuen els experts, Junqueras té immunitat, el govern espanyol tindrà un problema. O no, perquè la justícia a Espanya es reparteix a la carta. Espanya està fora de les coordenades normals dels estats democràtics. A més, la justícia i el TC estan tan polititzats, que tres magistrats del TC, del sector progressista —ara al servei del … Continua la lectura de (in)justícia

L'exemple escocès

Léalo en español La victòria de l’SNP a Escòcia ha estat aclaparadora. Fins i tot ho destaquen els unionistes acèrrims, els que a Catalunya neguen que un 42,5% de suport a l’independentisme sigui suficient per reclamar la celebració d’un referèndum plenament acordat. La sensació de victòria independentista i de desfeta de l’unionisme escocès no és tant pel percentatge assolit (45%) com pel fet que dels 59 escons en disputa, l’SNP n’ha guanyat 48. Els 23 diputats independentistes catalans —davant els 18 unionistes— estan repartits entre tres partits, que no s’entenen gairebé mai, i per tant transmeten pessimisme més que no … Continua la lectura de L'exemple escocès