Els impostos no són el problema

La discussió pública sobre l’estat del benestar s’ha empobrit fins a convertir-se en un duel ritual entre els que proclamen que cal abaixar impostos i els qui responen que cal mantenir —o augmentar— la despesa social. És un debat trampós, perquè parteix de la premissa que la clau del problema és fiscal, quan en realitat és institucional. Abans de preguntar-nos quant d’estat volem, caldria preguntar-nos quin estat tenim i com funciona. Als Estats Units, la dreta trumpista ha aconseguit convèncer una part important de la classe mitjana que són els impostos els que frenen la seva prosperitat. La solució proposada és … Continua la lectura de Els impostos no són el problema

La conjura dels venedors de fum

Des de l’escó 33 Els mitjans de comunicació oficialistes prediquen que s’ha arribat a un acord de finançament “històric”. Aturem-nos-hi perquè, amb els governs espanyols, i, especialment, amb el PSOE, la palla sempre va cara. Cal començar per explicar la primera veritat incòmoda: no hi ha hagut cap acord entre Catalunya i l’Estat. L’acord és estrictament entre el PSOE i ERC, amb el Govern Illa actuant com a observador i posicionant-se políticament a la banda del PSOE. Aquest detall, que els partits interessats han intentat presentar com una formalitat, és en realitat el nucli del problema. Un finançament de país no … Continua la lectura de La conjura dels venedors de fum

Si no pensem la nació, la perdrem

Des de l’escó 33 El 2026 no pot ser un any de dubtes, sinó de prendre decisions. El que s’ha esgotat el 2025 no és tan sols un cicle polític, sinó una manera d’esquivar els debats de fons confiant que el temps els resoldria sol. No ho ha fet. Al contrari: els ha radicalitzat. Entrar al 2026 vol dir assumir que la política catalana ja no pot permetre’s ni l’ambigüitat calculada ni la rendició intel·lectual. Hi ha reptes que no admeten ajornaments, i el principal és aquest: qui pensa la nació, i amb quins valors. El creixement de l’extrema dreta a Catalunya no és … Continua la lectura de Si no pensem la nació, la perdrem

La casa en flames del conseller Dalmau

Si la casa crema, no n’hi ha prou amb canviar els panys o repintar les parets. Cal apagar l’incendi. Però el Govern socialista, i en particular el conseller Albert Dalmau, han decidit presentar un joc d’extintors domèstics com si fos una reforma estructural de l’administració catalana. Amb una escenografia carregada de modernitat, tecnologia i solemnitat institucional, el que s’ofereix és, en realitat, una millora dels procediments. Necessària, sí. Urgent, probablement. Però insuficient. I sobretot: profundament enganyosa quan es vesteix de reforma. Perquè en política el llenguatge mai no és neutre. Anomenar reforma allò que només és modernització tècnica no és un error … Continua la lectura de La casa en flames del conseller Dalmau

“A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

L’historiador i diputat de Junts representa el sector esquerrà del partit de Puigdemont, que s’ha reordenat Vicenç PagèsFotos: Carlos Bagliett Agustí Colomines (Barcelona, 1957) és historiador i professor a la Universitat de Barcelona. Des d’aquesta legislatura, ocupa un escó al Parlament de Catalunya en representació de Junts per Catalunya. Tot i no ser militant del partit de Carles Puigdemont, Colomines es reivindica com a membre del sector d’esquerra de l’espai puigdemontista. De fet, en les darreres setmanes, aquest espai s’ha reordenat amb la fusió de dos partits: Acció per la República i Moviment d’Esquerres (una escissió del PSC) per donar lloc a MEScat-Independentistes d’Esquerra (MEScat-IE). En aquesta entrevista, qui fou director … Continua la lectura de “A vegades, abaixar impostos és la política més d’esquerra”

Orriols, el Rufián de la dreta

Des de l’escó 33 Hi ha lectures que, sota una aparença de rigor acadèmic, distorsionen la realitat política. Com els miralls deformants dels parcs d’atraccions, la intenció no és comprendre, sinó fer entrar el clau per la cabota. L’article que va publicar recentment el professor Asbel Bohigues a The Conversation sobre l’ascens d’Aliança Catalana encerta a identificar un fenomen preocupant —l’aparició d’una força d’extrema dreta independentista—, però l’insereix en un marc analític que confon símptomes amb causes i, sobretot, que no ofereix cap alternativa real. Analitzar una crisi sense proposar sortides és condemnar-nos a la paràlisi. I això és precisament el que no … Continua la lectura de Orriols, el Rufián de la dreta

“No em crec que tot el país s’hagi fet d’extrema dreta de cop i volta”

Entrevista d’Ot Bou a l’historiador i diputat de Junts al parlament, que és membre de MEScat – Independentistes d’Esquerra. L’historiador Agustí Colomines (Barcelona, 1957), professor a la Universitat de Barcelona, expert en la recerca sobre el nacionalisme, s’ha estrenat aquesta legislatura com a diputat de Junts. Vell militant de Bandera Roja i del PSUC, secretari de Josep Benet i alumne de Josep Termes, fou després director de la fundació convergent CatDem i director general de l’Escola d’Administració Pública durant el govern de Junts pel Sí. Ara diu que se sent “absolutament còmode” amb l’etiqueta de representant del corrent esquerrà del partit del president Carles Puigdemont, tot … Continua la lectura de “No em crec que tot el país s’hagi fet d’extrema dreta de cop i volta”

Amb Sánchez, ni peix ni cove

Des de l’escó 33 L’article de Jordi Barbeta “Junts? Esquerra? Sánchez!!”, publicat a elnacional.cat diumenge passat, reprèn un debat persistent des del 2017: la idea que el pactisme és l’única via útil en la relació amb l’Estat. És una tesi nostàlgica, pròpia d’una etapa que molts voldrien recuperar per tancar la “murga” independentista i, si pot ser, Carles Puigdemont. Però aquell món ja no existeix. El que ha canviat no és Espanya, sempre fidel a si mateixa, sinó l’independentisme, que ha constatat que la lògica autonomista és impotent davant dels reptes actuals. Quan actues realment com a independentista, sense radicalismes inútils, la … Continua la lectura de Amb Sánchez, ni peix ni cove

PSOE i Junts: paper mullat

Des de l’escó 33 Quan Junts va signar l’acord de Brussel·les amb el PSOE, ho va fer assumint un risc polític enorme. No era una operació menor ni oportunista, com alguns han volgut fer creure. Era una aposta per intentar transformar l’Estat des de la seva pròpia contradicció: la d’un govern que depèn del suport dels independentistes, però que alhora és incapaç d’assumir el conflicte polític com a tal. Aquell acord havia de ser un punt d’inflexió, un intent de traslladar a la política el que fins aleshores només s’havia abordat per la via judicial o policial. Però, com tantes altres … Continua la lectura de PSOE i Junts: paper mullat

Sense TV3 ni Catalunya Ràdio, sense país

Des de l’escó 33 Fa quaranta anys, quan TV3 va començar a emetre, Catalunya va fer un salt endavant en la seva reconstrucció cultural i nacional. La televisió pública va néixer com una eina de país: un instrument per normalitzar la llengua, cohesionar una societat que sortia de la dictadura i projectar una imatge pròpia al món. Dos anys després, Catalunya Ràdio va completar el sistema públic amb la mateixa vocació. TV3 i Catalunya Ràdio van ser molt més que mitjans: van ser una bandera, un símbol nacional que es podia veure i sentir. Avui, però, aquest símbol trontolla. La decisió de la Corporació Catalana … Continua la lectura de Sense TV3 ni Catalunya Ràdio, sense país