Contra Merkel es viu millor

L’endemà de les eleccions regionals de Berlín, que van representar per a la CDU no tan sols un mínim històric a la capital (17,6%) sinó també el quart revés d’aquest any després de les derrotes a les eleccions de Baden-Württemberg, Renània-Palatinat i Mecklenburg-Pomerània Occidental, Angela Merkel va convocar una roda de premsa per valorar els resultats. La compareixença es va convertir en una profunda reflexió de la cancellera alemanya sobre la política de refugiats que ha aplicat fins ara, ja que tothom apunta que aquesta és la causa de la davallada electoral dels democratacristians en benefici dels populistes de dretes … Continua la lectura de Contra Merkel es viu millor

La generació irlandesa del 98

No fa pas gaire vaig veure un reportatge a la BBC sobre la generació nord-irlandesa, diguem-ne, del 98. És aquella que enguany ha arribat a la majoria d’edat. És la generació, per tant, que va néixer el 1998, l’any dels acords de pau de setmana santa que van significar l’inici del desarmament i la pacificació. Havien passat 75 anys des de la partició de l’illa, el 1921, que va deixar sota domini britànic els sis comtats de la regió de l’Ulster. L’excusa per presentar el reportatge era que dijous d’aquesta setmana —ahir, per tant— se celebren les eleccions regionals en … Continua la lectura de La generació irlandesa del 98

Per què Mas no pot ser Salmond?

Léalo en español El 5 de maig és previst que se celebrin eleccions a Escòcia. Tots els sondejos apunten que l’SNP obtindrà uns resultats espectaculars, millors que els dels rivals, els laboristes i els conservadors. A Escòcia, a més, els libdem no són res, segurament perquè el seu unionisme és més salvatge que no pas el dels laboristes i perquè l’SNP ocupa el seu lloc d’una manera més eficient i elegant. L’SNP és, certament, un partit a mig camí entre la socialdemocràcia avançada i el liberalisme progressista. La figura de qui fou el seu màxim dirigent durant anys, sir Alex … Continua la lectura de Per què Mas no pot ser Salmond?

Els conflictes canvien, l’estupidesa no

  El que era impensable fa uns anys, avui és una realitat a l’Havana. El president dels Estats Units, Barack Obama, és de viatge oficial a Cuba i dilluns passat va mantenir una reunió bilateral amb el seu homòleg cubà, Raúl Castro, al Palau de la Revolució, on per primera vegada des del 1959 ha sonat l’himne nord-americà. Certament, aquesta visita d’Obama a l’illa dominada pels Castro posa punt i final a l’anomenada Guerra Freda, aquella coexistència pacífica entre els dos blocs resultants de la II Guerra Mundial durant la qual, però, es van haver de superar moments molt crítics, com ara … Continua la lectura de Els conflictes canvien, l’estupidesa no

Quan l’impossible esdevé possible

Virginia McLaurin, una dona negra, va visitar la Casa Blanca i es va posar a ballar amb el president nord-americà i la primera dama. Michelle Obama, davant l’energia d’aquella dona menuda i alegre va dir-li: “Vull ser com tu quan sigui gran!”. La dona se’ls va mirar a tots dos, palplantats al bell mig de la sala presidencial, i va deixar anar, com si s’ho digues a ella mateix: “A black president. Yay. A black wife”. La Sra. McLaurin té 106 anys. No ens ha d’estranyar, per tant, la seva descordada alegria en trobar-se cara a cara amb el primer … Continua la lectura de Quan l’impossible esdevé possible

Contra el pacte amb la CUP

Pere Cardús va posar el dit a la nafra amb una piulada sagnant: “Pretendre decidir qui ha de governar Catalunya pel resultat d’unes eleccions espanyoles és la mostra de submissió més gran que hi ha”. En el comunicat que va emetre la CUP la nit de les eleccions (per això no calen assemblees, oi?), s’assenyalava que els resultats del 20-D avalaven el veto a Artur Mas. “No podem fer president el líder del partit que ha quedat quart a Catalunya”, va comentar un membre de la CUP aquella mateixa nit. La formació de l’extrema esquerra independentista va demanar a JxSí que proposés … Continua la lectura de Contra el pacte amb la CUP

L’exemple cors

A Còrsega les eleccions de diumenge passat no eren regionals, sinó territorials, perquè s’hi votaven els membres de l’Assemblea corsa i no pas els d’un consell regional típicament francès. L’illa de la Mediterrània té un estatut particular des del 1991 que li atorga més poder que no pas altres regions. És una excepció a França, un estat que atropella el “regionalisme” amb l’invent d’unes macroregions que dilueixen tant com poden la diversitat nacional en l’hexàgon més centralitzat d’Europa. La participació en la primera volta de les eleccions va ser a Còrsega la més alta de tot l’Estat francès (el 59,66%). … Continua la lectura de L’exemple cors

Mirando a Francia

La historia del ascenso del Frente Nacional (FN) empezó a principios de los años ochenta, incentivada por el odio de François Mitterrand –y su alter ego, Jacques Attali– a la derecha republicana de Jacques Chirac. El combate ideológico, nominalmente ideológico, porque luego la distancia entre las políticas impulsadas por los gobiernos dominados por unos u otros no era tal, puso patas arriba la República. Cuanto más corta es la distancia que separa a los partidos más necesidad tienen de magnificar la podredumbre del adversario. El sistema electoral francés favorece los bloques, especialmente en las segundas vueltas, lo que en 2002 provocó algo que el PS no hubiese querido … Continua la lectura de Mirando a Francia

“Cicuta Party”

JxSí no és Syriza, de la mateixa manera que la CUP no és ANEL, les sigles del grup conservador, nacionalista i euroescèptic que comparteix govern amb Alexis Tsipras. I tanmateix, el bloqueig polític provocat per la CUP a Catalunya —que ha fet perdre dues votacions d’investidura al candidat de la majoria independentista a Catalunya—, m’ha fet pensar en aquesta estrafolària aliança entre l’extrema esquerra grega i uns populistes de dreta que defensen la repatriació dels immigrants il·legals, prohibir els habitatges ocupats i la implantació d’un sistema educatiu d’orientació cristiana ortodoxa. A Grècia tot és possible. A Catalunya, no, malgrat que … Continua la lectura de “Cicuta Party”

La nueva guerra santa

Los atentados simultáneos que esta noche pasada han dejado más de 120 muertos en París es el peor y más mortífero ataque terrorista en Europa desde la matanza del 11 de marzo de 2004 en Madrid, que dejó 192 muertos en atentados simultáneos con bomba dirigidos al transporte ferroviario público, y del atentado del 7 de julio de 2005 en Londres, que dejaron 56 muertos —entre ellos cuatro terroristas sospechosos—, como consecuencia de cuatro ataques con bomba en el metro y en un autobús londinenses. Los atentados de ayer recuerdan los ataques del 12 de octubre de 2002 en Bali, que provocaron 202 muertos. Digo que se … Continua la lectura de La nueva guerra santa