Home

Bandiera_animata_flag_Corse_CorsicaA Còrsega les eleccions de diumenge passat no eren regionals, sinó territorials, perquè s’hi votaven els membres de l’Assemblea corsa i no pas els d’un consell regional típicament francès. L’illa de la Mediterrània té un estatut particular des del 1991 que li atorga més poder que no pas altres regions. És una excepció a França, un estat que atropella el “regionalisme” amb l’invent d’unes macroregions que dilueixen tant com poden la diversitat nacional en l’hexàgon més centralitzat d’Europa.

La participació en la primera volta de les eleccions va ser a Còrsega la més alta de tot l’Estat francès (el 59,66%). Com passa en totes les nacionalitats que són vives de veritat, a Còrsega el sistema de partits és particular. Les formacions estatistes sovint competeixen amb les nacionalistes i sobiranistes, més enllà de les divisions ideològiques clàssiques. És per això que la primera volta va acabar amb un ajustat frec a frec entre la llista d’esquerra, conduïda pel president sortint del consell executiu, Paul Giacobbi, que va obtenir el 18,4%, i la coalició nacionalista Femu a Corsica, encapçalada pel batlle de Bastia Gilles Simeoni i que ja era present a l’Assemblea amb onze dels cinquanta-un diputats, que es va enfilar fins al 17,6% dels vots emesos.

La segona volta d’aquestes eleccions, que al continent han obligat els partits tradicionals a establir “una barrera” per aturar l’ascens del FN, a Còrsega ha donat una clara victòria al candidat nacionalista Gilles Simeoni amb el 35,34%, mentre que el president socialista sortint ha quedat a cinc punts de distància, malgrat rebre el suport dels comunistes, i la llista de l’extrema dreta francesa no ha arribat al 10% de les preferències electorals. La victòria dels sobiranistes corsos s’ha produït gràcies a la confluència en aquesta segona volta dels nacionalistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera en una llista única anomenada Pè a Corsica. Quines coses, oi? Femu Corsica ja era una coalició de partits nacionalistes, que ho són precisament perquè són autonomistes per oposició als sobiranistes de Corsica Libera, el partit independentista liderat per Jean-Guy Talamoni, que en l’Assemblea passada tenia quatre representants i que a la primera volta de les eleccions actuals només va assolir el 7,72% dels vots.

Simeoni i Talamoni a l'Assemblea de Còrsega després del triomf electoral

Simeoni i Talamoni a l’Assemblea de Còrsega després del triomf electoral

Si n’excloem el Front Nacional (FN), que a l’illa sempre ha estat una petita opció, a Còrsega la segona volta d’aquests comicis ha enfrontat el conservadorisme unionista francès, de dreta o d’esquerra, amb la proposta rupturista que han sabut articular els nacionalistes corsos. Com passa en algunes nacionalitats històriques, la indignació que ha provocat entre amplis sectors de la ciutadania la decadència del sistema de partits clàssics, resultat, per dir-ho així, de la Revolució francesa, ha estat rendibilitzada per forces polítiques que trenquen el vell ordre. L’articulació d’una alternativa en positiu fa mal als partits que no creuen en la gent. A Navarra, per exemple, ha estat així. A Irlanda del Nord, també. I a Catalunya?

A Catalunya, on el sobiranisme és més robust que no pas a Còrsega, s’està fent tot el possible per deixar podrir la victòria del 27-S i convertir-la en derrota. I la culpa del que passa no és dels unionistes. Aquests només esperen a veure passar el cadàver del sobiranisme. I és que si a Còrsega els nacionalistes han fet el que tocava, que és unir-se per guanyar; a Catalunya, en canvi, després del 27-S, hi ha hagut massa pressa per liquidar Junts pel Sí i aprofitar uns quants independents per fer-ne una caricatura. El partidisme és el càncer que està matant la il·lusió acumulada des del 2010. Alerta, perquè les ganes de desempallegar-se del president Mas i de CDC no cal atribuir-les tan sols a la CUP, eh?

Sap greu constatar una vegada més que a Catalunya les coses no solament es poden fer malament sinó que poden fer-se encara una mica pitjor. Deuen ser els fats o potser la candidesa política de la gent o l’embolic mental de molts polítics, entortolligats en uns raonaments que no hi ha qui els entengui. Per exemple, l’exdiputat Quim Arrufat critica a ERC que es presenti a les eleccions a Madrid i al mateix temps diu, sense empatxar-se, que si es decidís a votar votaria En Comú Podem. Embolica que fa fort. Un independentista d’esquerres que prefereix votar els que no ho són per no se sap què. Estem condemnats a perdre perquè no sabem avaluar en quin moment vivim. Els corsos tenen fama de pirates. Nosaltres, de llunàtics.

Publicat a El Punt Avui, 17/12/2015

One thought on “L’exemple cors

  1. Retroenllaç: Contra el pacte amb la CUP | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s