El que era impensable fa uns anys, avui és una realitat a l’Havana. El president dels Estats Units, Barack Obama, és de viatge oficial a Cuba i dilluns passat va mantenir una reunió bilateral amb el seu homòleg cubà, Raúl Castro, al Palau de la Revolució, on per primera vegada des del 1959 ha sonat l’himne nord-americà. Certament, aquesta visita d’Obama a l’illa dominada pels Castro posa punt i final a l’anomenada Guerra Freda, aquella coexistència pacífica entre els dos blocs resultants de la II Guerra Mundial durant la qual, però, es van haver de superar moments molt crítics, com ara la crisi cubana del míssils de l’octubre de 1962, que van amenaçar la supervivència de la humanitat. El fantasma de la crisi nuclear va recórrer el món al llarg de gairebé mig segle.

Estic d’acord amb Josep Fontana quan assegura que la historiografia ha abordat aquell període d’una manera molt militant. No se n’escapa ni ell, que sempre troba excuses per justificar els règims comunistes destacant la vilesa de l’adversari capitalista. Aquesta vella història simplista de bons i de dolents, que no ens serveix per entendre el món del passat, tampoc no ha de servir per amagar el que tothom sap, que Cuba és una dictadura com un piano mentre que els EUA són un estat democràtic amb un munt d’injustícies socials i polítiques. Pretendre justificar la guerra del Vietnam amb arguments ideològics és tan estúpid com creure idíl·licament que a l’Alemanya Oriental es va intentar construir el socialisme.

La historiografia partisana ha fet molt de mal i ha convertit en ignorants unes quantes generacions d’estudiants d’història. I el mateix es pot dir del periodisme, que té una orientació epistemològica molt semblant a la dels historiadors però centrada en el present. Periodistes i historiadors expliquen més o menys el mateix però en temps diferents. I com que la vida humana és, sobretot, la història del conflicte, el present només es pot explicar en clau històrica, com diria el meu company i amic Jaume Suau. No tots els periodistes ho saben, però la majoria del historiadors sí. Només els que observen la història entelats per la ideologia obliden que la prova del que s’afirma són els fets i no pas la interpretació que se’n fa.

El temps dirà com hem d’entendre l’aparició del gihadisme i la seva sagnant campanya contra els que es resisteixen als seus designis. Nosaltres, els europeus, estem vivim en pròpia pell el que països africans, àrabs o asiàtics fa dècades que suporten. El terrorisme gihadista no va començar el 2001 a Nova York. Es va covar, per exemple, en la primera guerra de l’Afganistan, que va començar l’abril de 1978, tot just després del cop d’estat d’un grup d’oficials comunistes que va derivar en un enfrontament brutal entre la facció Khalq (“poble”) del Partit Democràtic Popular (PDP) que gairebé destruí l’altra facció comunista, Parcham (“bandera”). La fi d’aquella guerra va coincidir amb la caiguda del Mur i el col·lapse de l’URSS, l’any 1989. Els talibans es van coure en aquest ambient, amb l’ajuda dels EUA, però seria erroni intentar explicar la ideologia reaccionària que defensen a partir de l’antiimperialisme o l’anticomunisme que els acompanya.

Convindria no confondre el que és substancial del que no ho és. És evident que el colonialisme és responsable de les desigualtats que ha viscut —i viu— el món actual. Però aquest nefast colonialisme no s’ha d’emprar per “blanquejar” les ideologies que sostenen els grups terroristes que ahir van matar 30 persones a Brussel·les i en van ferir unes 200. Ni tampoc els atemptats de Nova York, París, Madrid o Islamabad. No és l’efecte d’una causa superlativa. És una altra cosa. Els actes terroristes gihadistes són el preludi dels nous totalitarismes que ens amenacen, diguin el que diguin els que banalitzen aquesta onada d’intolerància amb un nou però tronat antiimperialisme.

No sé si vostès recorden les crítiques ferotges que va rebre Azar Nafisi quan el 2003va publicar Reading Lolita in Teheran, una novel·la autobiogràfica —publicada en espanyol el 2008— que explica la història d’aquesta professora de literatura anglesa de la Universitat de Teheran. El professor Hamid Dabashi, un polèmic professor de la universitat nord-americana de Columbia però d’origen iranià, va arribar a dir que Nafisi era un producte de l’administració Bush per justificar la invasió d’Iran. Una expilació delirant. I és que Nafisi, que inicialment es mostrà il·lusionada amb la Revolució iraniana de 1979, que per a molta gent va anunciar temps de llibertat i d’obertura, no va acceptar el gir islamista i autoritari que prengué el règim de l’aiatol·là Khomeini i s’hi va enfrontar. Quan Nafisi va negar-se a portar el vel, va ser expulsada de la Universitat i va ser llavors quan va decidir organitzar a casa seva un “club de lectura” amb set de les seves millors alumnes per comentar les obres de Nabokov, Henry James, Scott Fitzgerald, o Jane Austen.

Dabashi acusava Nafisi de ser un agent de l’imperialisme, deixant de banda la repressió del règim, que és la mateixa llufa que durant anys va penjar sobre l’obra de grans escriptors cubans contraris a la dictadura de Fidel Castro: des del genial poeta Virgilio Piñera fins als novel·listes Severo Sarduy, Reynaldo Arenas, Guillermo Cabrera Infante o Zoé Valdés. Hi ha qui celebra els llibres d’aquests autors passant per alt que la seva obra també s’explica —o potser fins i tot només s’explica— des de la perspectiva d’una dissidència que les ànimes “càndides” obvien. L’arribada d’Obama a Cuba és el triomf pòstum d’aquells que van gosar pensar en llibertat. Ara cal que, a més, Obama tanqui d’una vegada la ignominiosa presó de Guantánamo.

Publicat a elMón, 22/03/2016