L’historiador francès Marc Ferro, especialista en història de Rússia i del cinema, l’any 2007 va publicar un petit assaig, instigat per les preguntes del seu nét Gwendal, de disset anys, que l’interrogava sobre el significat del segle XX. L’assaig, titulat originàriament Le XXe siècle expliqué à mon petit-fils (existeix una traducció en castellà de Paidós amb un títol lleugerament modificat), pretén respondre a la pèrdua d’il·lusions, de la passió política, per dir-ho a la manera dels hereus dels famós Maig del 68, que van provocar el feixisme, el comunisme i els múltiples conflictes que van abocar a tota mena de dictadures i … Continua la lectura de La política i el dimoni

Segons l’enquesta del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), els ciutadans de la Catalunya d’avui dubten menys que alguns polítics, opinadors i mitjans de comunicació sobre què cal fer en el futur immediat. Diu l’enquesta que una majoria dels catalans (el 60%) està d’acord que el Parlament aprovi una declaració sobiranista. Un 69% dels enquestats volen que s’acabi convocant el referèndum d’autodeterminació proposat en la resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, aprovada el 27 de setembre de 2012, sobre l’orientació política general del govern. Aquesta resolució, concretament l’apartat 3, es plantejava que davant “el moment excepcional que viu Catalunya … Continua la lectura de Atrapats en el laberint

Telefònica ha fitxat Rodrigo Rato per a dos dels seus consells assessors (Telefónica Latinoamérica i Telefónica Europe) a pesar d’estar imputat per la desastrosa —i presumptament— fraudulenta gestió al capdavant de Bankia. Rato, que ha ocupat un nombre gairebé infinit de càrrecs públics (entre els quals destaquen el de vicepresident espanyol i també el de gerent director de l’FMI), s’incorpora a Telefònica per decisió expressa del president de la companyia, César Alierta, amb una retribució de més de 100.000 € anuals. És una incorporació més a l’àmplia nòmina de personalitats controvertides que s’asseuen en consells assessors i d’administració com a recompensa pels … Continua la lectura de Ètica pública

Si l’endemà de la Diada el president Artur Mas no hagués fet la compareixença institucional que va fer (qui vulgui tornar a escoltar-la que cliqui aquí), segur que avui els negociadors d’ERC i de CiU no estarien discutint sobre la consulta sobiranista. La manifestació multitudinària de la Diada va provocar-la, la compareixença, fins i tot va precipitar el que tard o d’hora s’hauria hagut de plantejar, però sense la determinació del MHP Mas, res no hauria estat possible. El president va apostar fort i va creure que la conjuntura li permetria afrontar unes eleccions anticipades amb una mínima garantia d’èxit. No … Continua la lectura de Qui dubta del president?

Pensar políticament és un exercici cansat. Sobretot perquè per prendre decisions hom ha de tenir en consideració les pròpies conviccions i les dels altres, l’interès general i el particular. Prendre decisions tan sols des del biaix ideològic és fer política a partir de l’estómac i de les emocions. És un exercici narcisista i poca cosa més. A Catalunya, però molt especialment en el món nacionalista, les bandositats són tan perilloses com les eufòries inexplicables. És la història del càstig de Sísif. Per què Sísif, rei d’Efira, fou condemnat per Hermes a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una … Continua la lectura de Sísif o la política

No sé si coneixen una cançó d’Albert Pla i Pascal Comelade el títol de la qual és Viva el amor. Com moltes cançons del sempre agosarat Pla, la lletra és francament forteta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al capdavall, així és la vida. Els transcric el final de la cançó perquè descriu amb més o menys cruesa la sensació que vaig tenir en llegir el manifest dels 300 professionals i intel·lectuals que va publicar El País —i un altre que va publicar El Mundo amb personatges repetits— contra la independència de Catalunya. L’estrofa final fa així: “Tal vez fue mi … Continua la lectura de “Viva el amor”